Born to be blue. Un nou biopic jazzístic.

Si fa pocs mesos s'estrenava Miles Ahead, la pel·lícula dedicada a Miles Davis dirigida i protagonitzada per Don Cheadle, ara arriba Born To Be Blue, un nou biopic jazzístic, aquest cop al voltant d'un altre trompetista, Chet Baker. La pel·lícula, dirigida per Robert Budreau, arriba en DVD i als portals de continguts habituals, perquè malhauradament al nostre país no s'arribà a estrenar als cinemes.

A destacar l'excel·lent interpretació d'Ethan Hawke que, sense excés de dramatisme, se sap posar a la pell d'un trompetista virtuós, romàntic i d'un precari equilibri personal com el gran Chet Baker. La història es centra als anys seixanta i recull la lluita de l'intèrpret per a recuperar l'èxit, malgrat les inseguretats personals provocades per la seva addicció a l'alcohol i l'heroïna, que no aconseguí superar mai.

Al film hi apareixen els personatges de Miles Davis i Dizzy Gillespie que, juntament amb Baker, formen el triunvirat de referència de la trompeta de jazz. Al mític Birland de Nova York, Miles li aconsella a Chet que retorni a la platja, que aquell no és un lloc per a un blanc californià. Més endavant, al final de la cinta, un Chet recarregat d'energies intentarà triomfar de nou i saltarà a l'escenari del Birland sota la consigna: "Dizzy, Miles, hi ha un gat blanc de la Costa Oest que se us menjarà sencers...".

Born to be Blue, un nou film dedicat al jazz que reflecteix la grandesa i el poder creatiu del gran estil musical del segle XX, sense ocultar la força autodestructiva dels seus músics.

Dies de vi i roses.

Projecten "Days of wine and roses" a TCM, i fins a aquest costat de la pantalla arriben els vapors d'alcohol de Jack Lemmon i Lee Remick. Possiblement, la millor narració cinematogràfica sobre el viatge cap a la destrucció alcohòlica.

Entre borratxera i borratxera dels protagonistes sona el tema musical principal de la pel·licula, que porta el mateix nom. Composat per Henry Mancini el 1962, esdevingué ben aviat un standard de jazz. El versionaren músics com Wes Montgomery, Art Farmer o Mark Turner, entre molts d'altres.

Al tram final de la seva vida, el pianista Bill Evans també incorporà cada vegada més "Days of wine and roses" al seu repertori. Com en aquesta interpretació, enregistrada el 1980. Aleshores, amb 51 anys Evans ja feia temps que havia emprès la seva pròpia baixada als inferns de les adiccions. Pocs mesos després, el qui fou possiblement un dels més grans pianistes de la segona part del segle XX, moria. Malhauradament en el seu cas la pel·licula no acabà bé.