Votaré per tu

El 9N votaré per aquest jo que m’interpel·la des del passat. Un Jordi que, amb l’ortodòxia independentista dels seus vint anys, darrerament m’interroga preocupat. Ell ho té molt clar; encara no ha desenvolupat cap mena d’escepticisme vital ni ha tingut temps per a la decepció. Utilitza sempre aquest “nosaltres” tan empalagós, instal·lat en el seu món sense tonalitats de grisos. 

Votaré per tu malgrat ens separin la teva immaculada insolència, la saviesa dels matisos i una certa feixuguesa. Així com molts cabells blancs. Però jovenet: confesso que sovint envejo el teu univers de certeses.  I sé que encara hi ha unes quantes coses que en nosaltres no canviaran mai!. Què carai, diumenge faré un gest que t’omplirà d’orgull!. 

No t’hi acostumis.

Juristes davant del 9-N

Com a professional del món del dret, sempre he pensat que als juristes ens resulta més còmode contestar una demanda que no pas plantejar-la. Amb tots els matisos que vulgueu, penso que s’assumeix un major risc en el paper del demandant que no pas en el rol de demandat. Qui denuncia, qui obre joc –sempre parlant des de la perspectiva del professional– assumeix la part més complicada. L’altra part, en canvi, la denunciada, ja es troba el terreny delimitat i pot dedicar-se a la tasca, sempre més relaxada, de recercopilar contraarguments, localitzar defectes de forma i magnificar les febleses, reals o no, de qui ha tingut la iniciativa.

En el debat de les darreres setmanes sobre els instruments legals per a la consulta del 9-N, hi trobem sovint la còmoda posició de l'advocat del demandat. Així, prestigiosos constitucionalistes s’han dedicat obsessivament a la “cacera del defecte” de qualsevol iniciativa jurídica del Parlament o del Govern. Primer ens advertien de les dificultats legals per a un referèndum conforme a una delegació estatal de competències, després de la insconstitucionalitat de la llei de consultes catalana (fins i tot abans de ser impugnada), i més tard dels suposats vicis de legalitat del decret de convocatòria del 9-N. Encara ahir un catedràtic que bé representa aquesta actitud, pontificava jurídicament contra la celebració d’una possible consulta alternativa per part dels ajuntaments, quan no està ni tan sols proposada.  

El repte que té plantejat la societat catalana no és un litigi privat. És un conflicte polític que requereix d’aportacions jurídiques més mediadores que no pas dogmàtiques. El mandat democràtic majoritari de fer una consulta només es pot materialitzar amb una iniciativa jurídica intel·ligent, original i enginyosa. Obrir joc aquí és més difícil que enlloc. En canvi és molt senzill buscar arguments a la contra sota la lupa del buròcrata constitucionalista. Com a exercici acadèmic, tots en sabem d'escrutar qualsevol eina jurídica a la recerca de tot allò que hi pugui grinyolar. Però com a solució als nostres problemes col·lectius, dubto que aquesta sigui la millor aportació.

Afortunadament, des del màxim rigor argumentatiu, també hem escoltat juristes amb posicions més propositives. Sense anar més lluny, el professor Queralt, prestigiós penalista, s’esforçava fa pocs dies en un debat televisiu a oferir interpretacions generoses de l’ordenament jurídic per aportar solucions. Com d'altres juristes han insistit en la idea que la consulta es pot ajustar a dret. Però mentre alguns treballen en positiu a la recerca d’eines legals al servei de la majoria, d’altres atacaran ràpidament el treball dels primers sense proposar res. Com criatures que volent desfer un castell de sorra, només han de decidir per on començar l’enderroc.

Agraeixo als juristes que ens alliçonen dia si i dia també sobre la llarga llista d'imperfeccions de qualsevol iniciativa per la consulta. Quan m’hagi de defensar d’alguna acusació greu, el seu zel formalista em serà útil i no dubtaré a contractar-los. Però com a ciutadà allunyeu-me, si us plau, d'aquests catedràtics de la deconstrucció.

Referendum al país del Riesling.

Ara que la questió del dret a decidir ocupa les agendes polítiques i mediàtiques catalanes, sorprèn que per la majoria dels nostres opinadors i polítics, atents sempre al que s’esdevé a les naciones europees sense estat, hagi passat desapercebut el referendum celebrat a Alsàcia el passat 7 d’abril.  En aquesta data, els alsacians foren convocats a les urnes per a pronunciar-se sobre l’enfortiment de les institucions regionals i l’eliminació de les seves estructures provincials (els actuals departaments de l’Alt i del Baix Rin). Tècnicament es sotmetia a consulta la proposta de fusió dels dos departaments amb el Consell d’Alsàcia, potenciant així les competències regionals. Cal tenir en compte que Alsàcia és un dels territoris amb singularitats identitàries més remarcades a la França actual, tant des del punt de vista històric, com cultural-lingüístic, disposant d’una llengua pròpia d’arrel germànica.

Totes les comparacions són odioses, però algú s’imagina que l’estat espanyol tolerés un referèndum d’aquestes característiques aquí? Acceptaria Madrid que els ciutadans d’una comunitat autònoma històrica decidissin en consulta vinculant sobre l’eliminació de les províncies per enfortir l’autonomia?.

Ho he dit d’altres vegades, en relació a aquest lloc comú tant recorrent a Catalunya que és el denostat centralisme francés (al qual els opinadors catalans –no falla mai!- sempre hi afegeixen l’adjectiu de jacobí): Preferim quedar-nos amb l’etiqueta fàcil i renunciem a analitzar la realitat del país veí sense apriorismes. Ignorem així que de vegades la cantarella falla, i sovint algunes regions franceses han vist satisfetes reivindicacions identitàries i competencials que els catalans encara estem lluny d’assolir, com ara la gestió d’aeroports, de xarxes ferroviàries, o els símbols territorials a les matrícules dels vehicles, per citar només tres questions que han aixecat moltes passions a casa nostra. També alguns territoris de l’Hexàgon tenen potents mecanismes de promoció internacional i de cooperació transfronterera, que aquí encara no tenim.

És evident que l’autonomia política de les regions franceses és consitucionalment inexistent, i en tot cas força més limitada que la que tenim a Catalunya. Però també ho és que a hores d’ara, i més en moments de crisi financera de les institucions, la nostra pretesa autonomia és més teòrica que real. I que de ben segur Madrid , mentre tingui collades econòmicament i jurídica les comunitats autònomes, no tem tant els reconeixaments competencials retòrics com la convocatòria de consultes territorials, que Paris en canvi sí que admet per a Alsàcia.

Per cert, el resultat del referendum a l’Alt Rin fou contrari a la fusió departamental, imposant-se les visions més favorables a una França unitarista, defensades entre d’altres pel Front Nacional o el Partit Comunista Francès. “Notre République une et indivisible, non à la collectivité d'Alsace", es proclamava des del Front d’Esquerra, mentre que al Front Nacional deien: "Je veux l'Alsace française, je vote non". Ara per ara, doncs, els departaments de l'Alt i del Baix Rin continuaran existint. Com els tòpics francesos a Catalunya. El Riesling que tinc a la nevera, però, m’el prendré igual.

Res serà el mateix

Diguem-ho clar: la qüestió de la regeneració política ha irrumput en l’agenda pública catalana fins al punt d’afectar substancialment el procés que s’inicià amb la gran manifestació del passat onze de setembre. Els casos de corrupció, amb el corresponent degoteig d’imputacions que s’estan produïnt a Madrid i a Barcelona, estan alterant el marc sobiranista que presidia la política catalana dels darrers mesos i que culminà amb la celebrada Declaració Sobiranista del Parlament.

Es tracta d’una dinàmica que estic segur anirà creixent les properes setmanes, en què tindrem més notícies de casos de corrupció (sembla que ja estan a punt les conclusions del cas Palau, a banda que s’aniràn concretant els fets relatius al casos Crespo, Oriol Pujol, etc...). Fixem-nos-hi: no han transcorregut ni quinze dies d’aquella declaració sobiranista, que passarà a la història per coincidir en el temps amb la primera comdemna ferma al finançament ilegal d’un partit a Catalunya –cas Pallerols-, i ja tenim gairebé imputats penalment per casos de corrupció a dos dels diputats que la votaren.

Tal com vaig dir en el meu apunt anterior, la corrupció forma part de les nostres febleses, així com també la nostra incapacitat per a reaccionar-hi. Si hem estat trenta anys sense llei electoral és perquè ho hem volgut així, si hem estat trenta anys sense implementar mesures de transparència al nostre sistema de partits és també perquè ho hem volgut així.

Crec que la classe política catalana, i els opinadors més o menys professionalitzats, tot just comencen a intuir que l’anomenada transició nacional està condemnada al fracàs si no incorpora una clara determinació per a la regeneració política. Una determinació que ha de ser ben perceptible per una ciutadania que està patint amb molt dolor aquesta crisi. I la part més mobilitzada d’aquesta ciutadania està alterant les seves prioritats. Fa dues setmanes encara veiem moltes places de les nostres viles i ciutats plenes de ciutadans celebrant la declaració del Parlament. Però aquests dies, i més en un futur immediat, la gent està sortint al carrer per expressar el seu rebuig contra una classe política que permet casos de corrupció o que no sap lluitar-hi en contra.

Per tot plegat crec que el President Mas ha mostrat bons reflexos amb el gest de convocar la cimera anticorrupció, demostrant molta més intel·ligència política que el seu homòleg espanyol. Però atenció: amb una nova declaració retòrica en contra de la corrupció no en farem prou. Ni tampoc amb una enèssima ponència parlamentària per una nova llei electoral. Calen canvis més profunds en les formes, els continguts de les polítiques i les persones, sobretot orientades cap a una major transparència i participació. Tinguem-ho clar els qui volem que aquest país assoleixi la seva plena sobirania: o fem net o la nostra transició nacional serà una transició al no res.

Un estat propi. Un estat diferent.

Ho confesso: La meva relació amb l’independentisme no participa de l'efervescència que darrerament observo en moltes persones del meu entorn. Com totes aquelles relacions que vénen de lluny, potser en el meu cas la febrada ha anat deixant pas a aquella serenor de qui, mantenint-se fidel i fins i tot apassionat en la lluita per la llibertat del seu país, sovint també veu necessari d'agafar-ne certes distàncies. Així, amb les ulleres de la crítica -alleugerida la miopia de la visceralitat-, es contempla nítidament allò que s'estima. I sense les incondicionals adhesions pròpies de totes les adolescències, es fan més evidents les febleses. Febleses que en el nostre cas poden hipotecar el camí que ara emprèn Catalunya, però que cert enlluernament dominant impedeix d’identificar i combatre. Alguns exemples:

Volem bastir estructures d’estat, quan fa decenis que hem estat incapaços de dotar-nos simplement d’una llei electoral o d’una divisió territorial pròpies. Ens proclamem el pais de l’excel·lència, però els casos de corrupció comencen a ser sistèmics. Volem tothora la unitat, però la història de l’articulació política del sobiranisme català ha semblat fins fa poc una paròdia dels Monty Pithon. Demanem visió estratègica, però sovint a casa nostra segueix imperant el càlcul curterminista. Experts en l’autogol, vam començar la transició del postfranquisme renunciant al concert econòmic, i l’hem acabada amb el fiasco del procés estatutari. 

Esperem que l'etapa que inicïa la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament eviti els errors del passat. I que en l'anomenada transició nacional també transitem cap a una nova manera de fer col·lectiva, allunyada de la vella política. Les nostres estructures polítiques i institucionals s'han de regenerar radicalment. Ens calen lideratges amb una força renovada, que no només ens portin cap a un estat propi, sinò també cap a un estat diferent, on imperi el rigor en l’anàlisi, l’esforç i el sacrifici personal, la transparència i la participació. Tot plegat, treballant de manera inclusiva, que aquí no hi sobra ningú. Així potser no tornarà a passar que un intel·ligent Alex Salmond s’afanyi a clarificar que el procés escocès no té res a veure amb el català.

Els cinc magnífics?

El catalanisme polític acaba d'entronitzar cinc nous herois per a la causa: els diputats i diputades del PSC que desobeïren el posicionament oficial del seu partit en la votació per a la declaració del dret a decidir del passat dimecres. Però, n'hi ha per a tant? Realment el capteniment d'aquests polítics suposadament díscols ha de ser objecte de tanta admiració i reconeixament?

Personalment penso que no. Amb tots els respectes que em mereixen els cinc polítics, crec que el seu comportament a l'esmentada sessió parlamentària, voreja l'incomprensibilitat i suposa una deixadesa dels mínims deures exigibles a qualsevol càrrec electe.

Cal tenir en compte, primerament, que aquests diputats i diputades no tinguéren cap problema per a votar favorament, junt a la resta del grup socialista, a la proposta de declaració del PSC. Una proposta ben legítima però que, recordem-ho, condiciona l'exercici del dret a decidir a l'acord previ del govern espanyol i al sotmetiment a la legalitat també espanyola. Això és el que votaren els cinc diputats que el catalanisme acaba d'alçar als altars patris: un nou viacrucis com l'estatutari, amb el ribot de Guerra i la matxacada del Tribunal Constitucional inclosos!. Però també ses senyories feren una altra cosa: es negaren a participar en la votació de la declaració de sobirania proposada per IC, ERC i CiU. 

Hi podien haver votat a favor, com d'altres excàrrecs i militants del PSC propugnaven, com ara Quim Nadal o Ernest Maragall. El seu "si" hagués comportat, a més, que els vots favorables a la proposta assolíssin els dos terços del Parlament. També es podien haver abstingut, donant a aquesta abstenció el valor d'un suport crític (en la línia dels dos diputats de la CUP que s'abstinguéren en la mateixa votació). Finalment, també podien haver-hi votat en contra, acceptant el posicionament democràtic de la majoria dels companys del seu grup. Però incomplir la pròpia funció representativa, negant-se a votar, no és precisament una mostra de pluralisme i de llibertat de consciència. Un vot de consciència seria desmarcar-se del posicionament oficial, no pas desmarcar-se de la pròpia votació! No és això, companys...

Un acord conseqüent

Podem analitzar l'acord entre CiU i ERC presentat avui per Artur Mas i Oriol Junqueras, des de moltes òptiques diferents. Permeteu-me també dir-hi la meva, aplaudint l'acord des d'un punt de vista estrictament de qualitat democràtica. 

I és que si busquem un mínim comú denominador als programes electorals de les forces majoritàriament votades el passat 25 de novembre, ens hi apareix d'una manera nítida i destacada l'oferta programàtica d'una consulta sobre el futur de Catalunya. Un element programàtic, la consulta, que també va estar molt present a la campanya electoral, protagonitzant la majoria dels debats públics i privats.

Són comptades les ocasions en què l'electorat dóna un missatge tan potent i diàfan com el dels electors catalans recolzant la proposta de consulta, un missatge que no precisa de massa exercicis interpretatius. Per això, de cap manera s'entendria que sota qualsevol excusa deixés de prioritzar-se una proposta que figurava a  la capçalera dels programes de les formacions més amplament votades pels catalans (CiU, ERC, IC, i les CUP, com a mínim, així com també, amb matisos, el PSC). 

Dit això també està clar que mai els pronunciaments dels ciutadans són unívocs. En aquest sentit és evident que els votants catalans també van donar d'altres missatges, tot i que no pas amb el grau de contundència i claredat com el relatiu a la consulta. Podriem parlar per exemple de la contestació a les retallades als serveis públics, tot i que si sumem els suports de PP i CiU (formacions que no plantejaven un discurs "anti retallades"), aquests continuen assolint la majoria absoluta. En sentit contrari, els catalans no recolzaren, per exemple,  propostes com el federalisme. I només de manera minoritària els cos electoral donà suport al manteniment de l'statu quo en la relació Catalunya-Espanya.

En moments en què tant es parla de crisi de representativitat i de distanciament entre ciutadania i classe política, resulta saludable i exemplificador traslladar a la realitat les voluntats clarament manifestades pels  ciutadans en un procés d'eleccions. I per contra, no concretar ni calendaritzar la consulta sobre el futur de Catalunya, o condicionar-la genèricament a difosos objectius intermitjos, constituiria un frau electoral en tota regla. Per aquest motiu, i per molts d'altres, crec positiu l'acord formalitzat avui per Junqueras i Mas. 

ps: Posats a dir buscar quelcom no estrictament positiu en aquest acord, potser n'objectaria la seva pròpia denominació, Acord per la Llibertat. A voltes aquest títol m'ha semblat excessivament carregat d'èpica, en un moment en què calen més que mai moltes dosis d'humilitat i realisme. Però potser m'equivoco, i efectivament necessitem lèxic il·lusionant i engrescador en la nostra vida política...