Un estat propi. Un estat diferent.

Ho confesso: La meva relació amb l’independentisme no participa de l'efervescència que darrerament observo en moltes persones del meu entorn. Com totes aquelles relacions que vénen de lluny, potser en el meu cas la febrada ha anat deixant pas a aquella serenor de qui, mantenint-se fidel i fins i tot apassionat en la lluita per la llibertat del seu país, sovint també veu necessari d'agafar-ne certes distàncies. Així, amb les ulleres de la crítica -alleugerida la miopia de la visceralitat-, es contempla nítidament allò que s'estima. I sense les incondicionals adhesions pròpies de totes les adolescències, es fan més evidents les febleses. Febleses que en el nostre cas poden hipotecar el camí que ara emprèn Catalunya, però que cert enlluernament dominant impedeix d’identificar i combatre. Alguns exemples:

Volem bastir estructures d’estat, quan fa decenis que hem estat incapaços de dotar-nos simplement d’una llei electoral o d’una divisió territorial pròpies. Ens proclamem el pais de l’excel·lència, però els casos de corrupció comencen a ser sistèmics. Volem tothora la unitat, però la història de l’articulació política del sobiranisme català ha semblat fins fa poc una paròdia dels Monty Pithon. Demanem visió estratègica, però sovint a casa nostra segueix imperant el càlcul curterminista. Experts en l’autogol, vam començar la transició del postfranquisme renunciant al concert econòmic, i l’hem acabada amb el fiasco del procés estatutari. 

Esperem que l'etapa que inicïa la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament eviti els errors del passat. I que en l'anomenada transició nacional també transitem cap a una nova manera de fer col·lectiva, allunyada de la vella política. Les nostres estructures polítiques i institucionals s'han de regenerar radicalment. Ens calen lideratges amb una força renovada, que no només ens portin cap a un estat propi, sinò també cap a un estat diferent, on imperi el rigor en l’anàlisi, l’esforç i el sacrifici personal, la transparència i la participació. Tot plegat, treballant de manera inclusiva, que aquí no hi sobra ningú. Així potser no tornarà a passar que un intel·ligent Alex Salmond s’afanyi a clarificar que el procés escocès no té res a veure amb el català.