divendres, 26 d’abril de 2013

Referendum al país del Riesling.



Ara que la questió del dret a decidir ocupa les agendes polítiques i mediàtiques catalanes, sorprèn que per la majoria dels nostres opinadors i polítics, atents sempre al que s’esdevé a les naciones europees sense estat, hagi passat desapercebut el referendum celebrat a Alsàcia el passat 7 d’abril.  En aquesta data, els alsacians foren convocats a les urnes per a pronunciar-se sobre l’enfortiment de les institucions regionals i l’eliminació de les seves estructures provincials (els actuals departaments de l’Alt i del Baix Rin). Tècnicament es sotmetia a consulta la proposta de fusió dels dos departaments amb el Consell d’Alsàcia, potenciant així les competències regionals. Cal tenir en compte que Alsàcia és un dels territoris amb singularitats identitàries més remarcades a la França actual, tant des del punt de vista històric, com cultural-lingüístic, disposant d’una llengua pròpia d’arrel germànica.

Totes les comparacions són odioses, però algú s’imagina que l’estat espanyol tolerés un referèndum d’aquestes característiques aquí? Acceptaria Madrid que els ciutadans d’una comunitat autònoma històrica decidissin en consulta vinculant sobre l’eliminació de les províncies per enfortir l’autonomia?.

Ho he dit d’altres vegades, en relació a aquest lloc comú tant recorrent a Catalunya que és el denostat centralisme francés (al qual els opinadors catalans –no falla mai!- sempre hi afegeixen l’adjectiu de jacobí): Preferim quedar-nos amb l’etiqueta fàcil i renunciem a analitzar la realitat del país veí sense apriorismes. Ignorem així que de vegades la cantarella falla, i sovint algunes regions franceses han vist satisfetes reivindicacions identitàries i competencials que els catalans encara estem lluny d’assolir, com ara la gestió d’aeroports, de xarxes ferroviàries, o els símbols territorials a les matrícules dels vehicles, per citar només tres questions que han aixecat moltes passions a casa nostra. També alguns territoris de l’Hexàgon tenen potents mecanismes de promoció internacional i de cooperació transfronterera, que aquí encara no tenim.

És evident que l’autonomia política de les regions franceses és consitucionalment inexistent, i en tot cas força més limitada que la que tenim a Catalunya. Però també ho és que a hores d’ara, i més en moments de crisi financera de les institucions, la nostra pretesa autonomia és més teòrica que real. I que de ben segur Madrid , mentre tingui collades econòmicament i jurídica les comunitats autònomes, no tem tant els reconeixaments competencials retòrics com la convocatòria de consultes territorials, que Paris en canvi sí que admet per a Alsàcia.

Per cert, el resultat del referendum a l’Alt Rin fou contrari a la fusió departamental, imposant-se les visions més favorables a una França unitarista, defensades entre d’altres pel Front Nacional o el Partit Comunista Francès. “Notre République une et indivisible, non à la collectivité d'Alsace", es proclamava des del Front d’Esquerra, mentre que al Front Nacional deien: "Je veux l'Alsace française, je vote non". Ara per ara, doncs, els departaments de l'Alt i del Baix Rin continuaran existint. Com els tòpics francesos a Catalunya. El Riesling que tinc a la nevera, però, m’el prendré igual.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada