dijous, 16 de maig de 2013

2008 - 2013, on érem?, on som?


2008-2013: Ja són cinc els anys de convivència amb la gran crisi. Un temps en què hem canviat individual i col·lectivament, gairebé sense adonar-nos-en. No només hem après noves paraules com escrache o prima de risc, sinò que hem estat testimonis de la mutació de les ideologies que ens llegà el segle XX. La gran depressió d’aquest lustre ha redefinit el paper dels principals eixos ideològics que dominaven l’esfera política. Comprovem-ho: ¿On eren al 2008  i on són al 2013, per exemple, l’europeisme, el centre-dreta liberal, la socialdemocràcia, l’esquerra alternativa o el catalanisme?:

L’europeisme ha perdut el component il·lusionador als ulls de molts ciutadans. Els estats, mancats de lideratges com els que derruïren el mur de Berlin, s’afanyen ara a marcar-ne distàncies questionant-ne les realitzacions aconseguides. Sigui a Londres, a Varsòvia o a Lisboa, la Unió Europea cada cop més s’associa a la feblesa i a l’amenaça. Ni tan sols els nous membres del club estan afectats pel virus de la fe del convers, que tant afectà els catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat.  

El centre-dreta del sud d’Europa es desdiu ara d’anteriors hostilitats a la intervenció estatal a l’economia, defensa la nacionalització del deute d’empreses privades (com ara els bancs) i implora polítiques de flexibilització del dèficit públic, considerat pecat mortal fa quatre dies. A casa nostra, fins i tot alguns governants han passat de prometre baixades d’impostos a crear-ne de nous en questió de poques setmanes. Més cap al centre i nord d'Europa, en canvi, aprofita la catapulta de la crisi per accelerar el sorpasso a la socialdemocràcia.

La socialdemocràcia no només se sent vençuda sinò que ha interioritzat el paper de culpable, perdent tota capacitat d’iniciativa. La seva veu igualitzadora i de dinamització social ha anat emmudint fins l'erm silenci actual.

La vella esquerra hereva dels antics partits comunistes ha passat a la defensiva. Sorprèn comprovar com els qui fa cinc anys es proclamaven alternatius i rupturistes, ara adopten actituds conservadores, intentant mantenir drets i polítiques públiques i limitant-se a l'oposició a les retallades. Aspiren a poc més que a la conservació del vell estat del benestar, cedint el paper més transformador als nous moviments socials. Moviments que han emergit com a potents nous actors, tot i que fa cinc anys era inimaginable pensar que podrien marcar l’agenda política com ho estan fent. Indignats, plataformes solidàries, ... Tots ells disputant el terreny de partits esquerranosos i sindicats, i encara més, evidenciant cruament el naufragi de la pròpia democràcia representativa.

Tampoc el catalanisme no serà el mateix. No cal insistir en la idea que la seva centralitat ha virat cap al sobiranisme, i que el nou context econòmic i social hi ha tingut molt a veure.

Aquesta és només una mirada als canvis en la política. Però similiars o superiors transformacions s’han esdevingut en d’altres àmbits, com les creences, els valors, la geoeconomia, la tecnologia o la interrelació entre l’home i la natura. La realitat ha canviat, i les eines van canviant profundament. I nosaltres, individus, en què hem canviat?. Segurament ens falta perspectiva per a reflexionar-hi. No sé perquè però ara mateix em vé al cap la frase del gran Carvalho: “Déu ha mort, Marx ha mort, Ava Gardner ha mort, i jo mateix no em sento massa bé”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada