dijous, 23 de maig de 2013

Quan Georges Moustaki deixà d'agradar-me


No recordo en quin moment va deixar d’agradar-me Georges Moustaki. N’havia adquirit, i conservo encara, bona part de la seva discografia, així com algun dels seus llibres. Possiblement, com totes les passions a la vida, l’afició per al cantautor s’extingí de manera gradual, potser a mesura que anava descobrint els altres grans chansoniers. Bona part dels temes de Moustaki adquiriren llavors una tonalitat un punt frívola i un excés d’edulcoració, al costat de la potència frapant d’un Brel o de la senzillesa irònica del gegant Brassens.

No sabria doncs fixar en el temps quan es va fondre aquell interès per Moustaki que s'endinsava a l’adolescència. Vaig deixar d’assistir als seus bolos després d’un Palau el 2000 o 2001, no ho sé. El precediren molts altres concerts al mateix  Palau de la Música, a les escales de la Catedral de Barcelona, a les ruïnes d’Empúries o fins i tot a l’antic mercat del Born, en una època en què l’espai s’aprofità per a activitats culturals. En tot cas, potser Moustaki va deixar d’interessar-me en remetre també una francofília gairebé militant, quan emergiren altres continents musicals de referència, més autèntics i innovadors, com els que el mateix cantant intentà explorar amb Vinicius de Moraes.

Però segurament Moustaki va deixar d’agradar-me, malgrat tots els discos i malgrat aquells peregrinatges per a seguir-lo en directe, quan vaig descobrir “Le Methèque” en un karaoke d’un pub de borratxos anglesos a l’Estartit.  Encara que ben pensat, el punt de no retorn s’assolí en sentir les primeres versions de Marina Rossell, en un treball de qualitat molt discutible, al meu humil entendre.

L'hiver a tué le printemps. Tout est fini pour nous deux maintenant.

Avui ens ha deixat el cantant grec resident a la molt aristocràtica Ille de Saint-Louis al bell mig del Sena. Molts hem retornat mentalment a Moustaki, i encara que la seva mort no canviarà ja les nostres preferències musicals, hem de ser honestos i reconèixer el que li devem al personatge.

Moltes gràcies pel que vas fer per a nosaltres, Georges Moustaki. Le jeune facteur est mort, però ens ha llegat per sempre l'amor als esperits lliures, a la solitud i al mestissatge, així com aquella obsessió atàvica, barreja d'enamorament i odi, cap a les fronteres... i una vella entrada autografiada al Mercat del Born, que a partir d’avui guardarem com el més preuat dels tresors.

Ah, i jo també vaig esgargamellar-me amb els borratxos anglesos de l’Estartit, tot desafinant Le Methèque en versió karaoke.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada