divendres, 19 de juliol de 2013

Assessors


Darrerament han estat objecte de polèmica político-mediàtica els anomenats “assessors” o càrrecs de confiança presents en diverses institucions públiques. Tot i tractar-se d’una figura present des de fa dècades a les nostres administracions, així com a les dels països del nostre entorn, el seu paper està lògicament més qüestionat en moments com els actuals, amb una ciutadania afortunadament molt vigilant en els paràmetres d’ètica, austeritat i transparència a la vida política.

Intentaré aquí fer una reflexió sobre la naturalesa dels assessors i la seva justificació en les administracions públiques modernes. Tot plegat defugint tant l’argumentari partidista com determinades visions populistes anti-tot. Desenvoluparé la meva opinió responent primer a unes preguntes per centrar la qüestió, per intentar desbrossar tot seguit uns possibles camins de sortida a la tèrbola situació en què ens trobem.

-De què parlem quan parlem d’assessors? Jurídicament ens referim a la categoria de personal eventual prevista a les legislacions de funció pública catalana i espanyola. Aquest grup de treballadors públics es distingeix de la resta per les seves funcions, que són de confiança i d'assessorament especial, i pel sistema d’accés (lliure nomenament) i de cessament (poden ser cessats discrecionalment, i sempre deixen de treballar en ser rellevada l’autoritat de la qual depenen). No cal confondre la figura dels assessors amb la dels directius públics, també legalment incardinats sota l’epígraf del personal eventual, però amb unes funcions executives i d’alta direcció que no tenen els primers.

-De quants assessors estem parlant? Amb dades de 2012, Catalunya té aproximadament 939 eventuals o assessors sobre un total d’uns 292.341 empleats públics (font: Banc de Dades d’Ocupació Pública, Secretaria d’Administració i Funció Pública de la Generalitat). A tall d’exemple, i per tal de fer-nos una idea de les proporcions, en el cas dels departaments de la Generalitat estariem parlant d’uns 115 eventuals sobre un total de 176.194 treballadors. En aquestes dades no s’hi compten els alts càrrecs ni els directius. El Parlament de Catalunya compta amb 14 assessors sobre 264 treballadors, i la Diputació de Girona, amb 27 eventuals sobre 296, on s’hi inclouen algunes persones amb funcions directives (font: plantilles i relacions de llocs de treball annexes als pressupostos anuals aprovats per les respectives institucions). No estem parlant, al meu criteri, d’un col·lectiu exageradament nombrós, considerant que la proporció global del país es concreta en un 0.3 % d’eventuals sobre el total de treballadors públics, tot i que no es poden menystenir puntes que ens apropen a un 10%, com és el cas de la Diputació de Girona, que denoten un índex de polització excessiu de la plantilla.

-Està justificada la figura? Personalment he conegut assessors militants de totes les formacions polítiques. Puc donar fe que la majoria treballen de manera exemplar i amb una alta consideració del servei públic. Però també és veritat que en ocasions es produeixen pràctiques inacceptables: extralimitació de funcions, invasió de competències pertanyents al personal tècnic, realització de determinats encàrrecs polítics poc confessables, o senzillament de vegades no es desenvolupa cap tasca, entenent el nomenament com una compensació a determinats serveis prestats.

Però al marge d’aquests casos, considero que la figura de l’assessor té moltes potencialitats en unes administracions públiques sotmeses als reptes més complexos que mai han hagut d’encarar. Els assessors possibiliten una certa flexibilitat en les necessitats de recursos humans, incorporen una necessària visió dinàmica i aliena a les rigideses administratives, complementen la funció d’assessorament tècnic dels òrgans administratius i contribueixen en definitiva a millorar la presa de decisions del responsable polític. I tot això sense hipotecar les plantilles fixes de personal, ja que aquest personal cessa en el moment que ho fa qui els nomenà. Si afirmem que els temps actuals necessiten més que mai de la política, no escatimem instruments i talent a la política. Això sí: vull remarcar que la defensa de la figura del personal eventual no comporta acceptar-ne el seu ús abusiu i contrari a les finalitats previstes.

Un cop centrat l'abast real així com la naturalesa jurídica dels assessors, passo tot seguit a proposar certes recomanacions a manera de possibles vies de millora. Així, crec que aquest debat s’hauria d’afrontar en el marc d’uns paràmetres com els que segueixen:

-Cal parlar-ne amb transparència, sense hipocresies ni demagògia. Hem d’evitar que la ciutadania percebi que es tracta d’un tema tabú. L’experiència de la Funció Pública de la Generalitat de 2004 de fer pública la relació de personal eventual i la seva retribució, va ser un pas endavant important en aquest sentit.

-Per tal de no pendre-hi mal, és absolutament necessari separar el debat del personal eventual de la qüestió del finançament dels partits polítics. No és objecte d’aquest escrit, però potser ja estem fent tard per tractar d’una manera decidida i valenta dels recursos dels partits. Cal fer pedagogia a la ciutadania en el sentit que, agradi més o menys, la democràcia de qualitat té un cost, i que per tots és millor que es nodreixi d’uns partides transparents.

-Les funcions del personal eventual s’han de correspondre amb les competències de l’ens que el nomena (i en paga la nòmina), incloent-hi els grups polítics, que contribueixen indiscutiblement a la formació de la voluntat de la institució. Cal definir un perfil concret per a cada lloc i publicitar-lo, així com avaluar-ne els resultats periòdicament. La figura del directiu públic professional, tal com ja està previst a l’agenda dels legisladors, s’ha de regular separadament dels assessors.

-S’hauria de consensuar un límit màxim de personal eventual, que podria calcular-se per trams en funció de la dimensió de cada institució (ponderant per exemple el pressupost, el conjunt de personal i la població a la qual es serveix), sense limitar innecesàriament l’autonomia organitzativa de cada ens. En tot cas, considero que percentatges que sobrepassin substancialment l’actual mitjana catalana haurien d’estar molt justificats. Arribar a proporcions d’un deu per cent, com és el cas d’algunes diputacions provincials, sembla excessiu i poc justificat per la naturalesa de les competències de la institució.

-Finalment, més que mai és necessari afinar en la selecció de les persones que fan aquesta funció. Els assessors també es guanyaran l’acceptació social mitjançant la seva competència professional i els resultats assolits. Hem d’abandonar pràctiques de nomenaments vinculats a lleialtats personals alienes a la institució, i valorar més les capacitats i formació dels candidats. Qui té assessors al seu càrrec no hauria de deixar-se  segrestar la competència dels nomenaments per part de determinats càrrecs polítics externs, quan aquests no atenen a criteris de capacitat ni a l’interès corporatiu sinò a obscurs equilibris o a estranys criteris compensatoris.

2 comentaris:

  1. Tu que coneixes de prop els assessors i llur funció, segur que tens raó. La pregunta, però, és òbvia: no és possible passar sense? Vull dir, el càrrec polític no podria assumir personal tècnic ben preparat de la pròpia plantilla, per a una funció eventual (i cobrir eventualment també aquella plaça tècnica). A més, probablement no cal que treballin 45 hores a la setmana en això... Suspicàcies polítiques? En un sistma de màxima transparència, no tenen sentit. Diga'm ingenu...

    ResponElimina
  2. Hola Pep. Bé, els conec de prop, tot i que jo no n'he estat mai. Penso, com tu, que el càrrec polític hauria de comptar preferentment amb personal intern de la pròpia instució. Però també entenc que en ocasions, aquests càrrecs requereixen d'un assessorament més polític, que té a veure, per exemple, amb el procés per aconseguir consensos, dins i fora dels partits, amb qüestions d'oportunitat política i social, amb temes de comuncació, etc. Per aquestes qüestions pren sentit la figura d'un assessor de confiança i amb certes afinitats ideològiques. Merci pel comentari!

    ResponElimina