dimecres, 31 de juliol del 2013

Pensar el segle XX

Sota aquest títol, Thinking the Twentieth Century, l'historiador britànic Tony Judt, mort el 2010, escrigué un dels llibres que m'han resultat més enriquidors de les meves lectures recents. Es tracta d'un suggerent assaig sobre el pensament i la política del segle XX, és a dir, sobre l'evolució dels corrents intel·lectuals que han acabat configurant les societats on ens ha tocat viure. Judt, jueu i progressista i, alhora, crític amb Israel i el marxisme, fa una diagnosi excel·lent i precisa del món contemporani, dels successius marcs de pensament, i del paper dels intel·lectuals i polítics. Tot plegat sense deixar de fer algunes aportacions per a les noves generacions, fet que fa pensar en la possibilitat de l'optimisme.

Deixo aquí alguns fragments del llibre, recollits una mica a l'atzar d'entre les línies que n'he subratllat. No sé si són representatatius del conjunt del text, però si que permeten fer-nos una idea del rellevant gruix intel·lectual de les reflexions que s'hi poden trobar. (La traducció, de l'edició en castellà, és meva):


Sobre els drets col·lectius.
"Crec que des del segle XIX hem passat massa fàcilment de parlar de la llibertat d'un home a parlar de llibertats col·lectives, com si es tractés del mateix".
"Totes les històries nacionals pateixen d'uns defectes inevitables. Contindràn angles morts. Qualsevol relat el suficientment general perque sigui vàlid per a tothom, defraudarà a una minoria, potser a moltes. Ja ho saps, en la història anglesa que a mi m'ensenyaren a l'escola no hi havia jueus".

Sobre els perills de les nostres democràcies.
"Les perspectives per al feixisme avui depenen de què un país quedi atrapat en una situació que combini d'alguna manera la societat de masses amb unes institucions polítiques fràgils, fragmentades". 
"Els grecs sabien que no és probable que la democràcia sucumbeixi als encants del totalitarisme, l'autoritarisme o l'oligarquia; és molt més probable que ho faci davant d'una versió corrupta de si mateixa."

Paper dels intel·lectuals.
"Com a intel·lectuals o filòsofs polítics, ens trobarem enfrontats a una situació en què la nostra principal tasca no serà imaginar móns millors, sinò més aviat pensar com podem evitar que siguin pitjors."
"L'intel·lectual característic de l'era de la televisió ha de saber simplificar. Així que l'intel·lectual de la dècada dels 80 en endavant és algú amb capacitat de, i disposat a, abreujar, simplificar i dirigir els seus comentaris: consegüentment, hem arribat a identificar els intel·lectuals amb els comentaristes de temes d'actualitat" (…) "A la Nordamèrica contemporània els únics crítics eficaços del poder són els periodistes, especialment els periodistes d'investigació".

Ideologies.
"La psicologia, al cap i a la fi, en aquest sentit guarda clares similituds tant amb el marxisme com amb la tradició judeocristiana; proposa una narració d'autoengany, sofriment necessari, devallada i caiguda, seguida de naixement d'una consciència i coneixament d'un mateix, autosuperació i, en darrera instància, recuperació".

Dilemes polítics actuals.
"Què signfica "privatització"? La privatització li treu a l'Estat la capacitat i la responsabilitat per a reparar les deficiències de la vida de la gent; elimina també aquest mateix conjunt de responsabilitats de la consciència dels seus conciutadans, que d'aquesta manera no senten la càrrega compartida d'uns dilemes comuns. L´únic que queda és l'impuls caritatiu derivat d'un sentiment individual de culpa cap a les persones que pateixen."
"L'elecció a la qual ens enfrontem la següent generació no és entre el capitalisme i el comunisme, o el fi de la història i el retorn a la història, sinò entre la política de la cohesió social basada en uns propòsits col·lectius i l'erosió de la societat mitjançant la política de la por".






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada