dijous, 16 d’agost de 2007

Ciutats de llibres (II). Praga i Hrabal.

Hi ha una Praga tavernària, irònica, a voltes subterrània, una Praga popular, dignament humil, sorneguera; una Praga que no trobem en Kafka ni en Kundera ni en la pretenciositat de l'arquitectura habsbúrguica. És la ciutat de personatges com el bon soldat Schwejk, creat per Jaroslav Hašek en una de les grans obres de la literatura universal, Les aventures del valerós soldat Schewejk (per a molts, el Quixot de l'Europa Central).

Ara fa deu anys ens deixava Bohumil Hrabal després d'una vida (i d'una mort) de novel·la. Hrabal, un dels grans noms de la literatura contemporània txeca, havia treballat de ferroviari, premsador de paper vell, actor, viatjant de comerç... Com a escriptor és un dels autors més singulars del segle XX: Des del soroll de les cerveseries i dels cafès de Praga ens dibuixa amb humor uns personatges a la deriva, marginals però d'una profunda humanitat. Les seves són històries sobre l'absurd de cada dia, descrites per un murri, a voltes des de la tendresa.


D'entre les seves obres, destacaria Jo he servit al rei d'Anglaterra, Una solitud massa sorollosa o Trens rigorosament vigilats. Gràcies a Monika Zgustová, escriptora d'orígen txec resident a Barcelona, els catalans tenim la sort de conèixer millor l'obra de Hrabal i de disposar-ne d'excel·lents traduccions. El 1997 ens sorprenia la notícia de la mort de l'escriptor. ¿Es tractà realment d'una caiguda accidental des d'una finestra volent donar menjar als ocells, tal com es digué oficialment, o d'una opció voluntària a manera d'epíleg de la seva vida-novel·la?.

Tot el que he vist en aquest món és animat si­multàniament per un moviment de vaivé, tot avan­ça i recula, com la manxa d'una farga, com el ci­lindre de la meva premsa quan pitjo el botó verd i el vermell, zim-zam, tot oscil·la en el seu propi contrari i es per això que res al món no coixeja; respecte a mi, fa trenta-cinc anys que premso paper vell i per sortir-me'n del tot, bé prou em caldria un títol universitari en clàssiques i, a més a més, un seminari. I és que en la meva feina l'espiral i el cercle es corresponen i el progressus ad futurum es fon amb el regressus ad originem; tot això ho visc amb molta intensitat i com que sóc infeliçment feliç i culte malgrat jo mateix, he començat a reflexionar sobre el fet que el progressus ad originem correspon al regressus ad futurum. Cadescú es distreu com pot, jo d'aquesta manera, algú altre llegint «Praga-Vespre». Ahir vam enterrar el meu oncle, aquell bard que em va ensenyar el camí instal·lant al seu jardí el canvi d'agulles, les vies, la locomotora Ohrenstein i Koppel i tres va­gons en els quals a la tarda passejaven els nens i al vespre ell i els seus companys mentre prenien cervesa a cor què vols. Ahir doncs vam enterrar el meu oncle: havia tingut un atac d'apoplexia -s'entén que en la seva garita del canvi d'agulles, on si no- i com que és època de vacances, els seus companys se n'havien anat a la muntanya o al llac, així que durant aquells dies de calda ningú no l'havia anat a veure, el meu oncle havia mort feia dues setmanes i, fins que el va trobar un ma­quinista, jeia al terra de la garita, cobert de mos­ques i rosegat pels cucs, amb el cos desfet, talment un camembert ranci. Els empleats de les pompes fúnebres en van recollir només el que es podia agafar amb els vestits, després em van venir a bus­car i jo, com que en la feina n'havia vist de tots colors, els vaig ajudar a canvi d'una ampolla de rom que retornava les ànimes: vaig rascar les res­tes del meu oncle del terra, primer amb una pala i després, els trossos més petits, amb una paleta; el que em va donar mes feina van ser els seus ca­bells pèl-roigs incrustats en el linòleum com un eriçò atropellat en una autopista; vaig haver de gratar el terra amb un rasclet; un cop vaig tenir totes les restes en vaig farcir el vestit del meu oncle, estès en el taüt, al cap li vaig posar la seva gorra de ferroviari que estava penjada en la garita del guarda-agulles i a la mà li vaig col·locar un llibre d'Immanuel Kant, obert per les pàgines el bell text de les quals sempre em commovia... El cel estrellat damunt meu i la llei moral en mi són objete d’admiració i veneració sempre noves i creixents…

Bohumil Hrabal. Una solitud massa sorollosa.
(Traducció al català de Monika Zgustová, autora també de la biografia de Hrabal Els fruits amargs del jardí de les delícies, d'on he extret la fotografia superior, que testimonia la visita de Bill Clinton i Václav Havel a Hrabal a El Tigre d'Or, la cerveseria habitual de l'escriptor a Praga).





1 comentari:

  1. Jo crec que fou un suicidi...
    Per cert, segons el meu punt de vista t'oblides de citar "Noces a casa" com un dels seus millors llibres. És extraordinar. Per mi potser el millor de tots.

    ResponElimina