dimarts, 8 de juliol del 2008

Quan els catalans celebren victòries de les seleccions espanyoles.

Vull deixar dit d’entrada que els resultats de les competicions futbolístiques em deixen força indiferent, jugui Espanya, Catalunya, el Barça, el Madrid o l’Espanyol (bé, ara potser em tocaria fer dues úniques excepcions pel cas dels equips de futbol de Girona i de l’Estartit, que tan bona feina estan fent).

Dit això, i arran de les celebracions a Catalunya de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa, celebracions que tants anàlisis han merescut per part dels opinadors del catalanisme (opinadors de vegades massa desvagats, diguem-ho tot), voldria aportar algunes modestes reflexions.

-En primer lloc, considero fals i simplificador reduir els seguidors catalans de la selecció espanyola a segments extremistes de la població. La gran majoria d’aquests seguidors no són energúmens que surten al carrer cridant amb banderes espanyoles preconstitucionals. Molts d’ells són persones, catalanes i nascudes a Catalunya, que viuen lluny la política. Segur que en coneixem uns quants a la nostra feina, al nostre edifici o a la nostra família. Són gent a qui simplement els agrada el fútbol i, tot i no participar incondicionalment del orgullo de la Roja, es senten propers a aquesta selecció. Una selecció que, segons diuen, ha jugat molt bé i en la qual hi tenen un paper determinant jugadors catalans.

-En segon lloc aquesta generalització que es fa, insisteixo, des de sectors catalanistes, consistent en identificar els seguidors de la selecció d’Espanya en una mena de neofatxes esportius i casposos, constitueix també un error estratègic en la lluita per les seleccions catalanes i, fins i tot, en la lluita per la sobirania de la nostra nació. L’escorar cap a l’extrem una part important de la gent a qui li agrada l’esport a Catalunya, pot provocar realment qui hi vagi cap a l’extrem. La nostra feina ha de ser precisament la contrària, captivar-los i generar els màxims consensos, sense missatges negatius. En qualsevol lluita, quants més siguem i com més espais centrals ocupem, més possibilitats tenim de reeixir. Si no, quedarem atrapats, com tantes vegades, en un improductiu testimonialisme. Ho va dir un dia en Joan Puigcercós en una frase que sotscric totalment: mai com ara la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure.

-Finalment em sembla certament trist (tot i que jo també ho he practicat i, per tant, en faig autocrítica) això de què els catalans hagim d’anar a favor de qui juga contra Espanya. Patètic destí el d'un país que un dia es veu obligat a anar a favor de Turquia, l’endemà de Rússia, i el tercer dia identificar-se amb Alemanya!.

2 comentaris:

  1. Qui sap, potser lo patètic és identificar-se amb una selecció de futbol! Però som aíxi, necessitem la seguretat de la 'tribu' ! i és que, com diu l'Eudald Carbonell: "Encara no som humans". Però tot arribarà... i tan de bo que quan arribi, ens enganxi, d'una vegada per totes, amb tribu pròpia i menys maldecaps.

    ResponElimina
  2. Felicitats. Un article matisat i comprensiu fet per un polític és una cosa cara de veure. Tampoc és el més habitual entre els catalanistes, i això sap molt de greu.

    ResponElimina