dijous, 22 de gener de 2009

Setanta anys d'una trobada a Cervià de Ter

Al llarg d'aquest 2009 molts de nosaltres participarem en diversos actes arreu de les comarques de Girona en record de la derrota i de l'exili de 1939. Setanta anys més tard, s'evocarà aquell desastre i la sortida obligada de moltes persones cap a França. Les nostre terres foren testimoni directe d'aquella derrota col·letiva, i veieren desfilar en direcció a la Catalunya Nord les màximes institucions i polítics del principat i de l'estat espanyol. Així, en aquest setantè aniversari es recordarà, entre d'altres fets, la celebració de les Corts Republicanes a Figueres, el pas de Companys cap a l'exili, la sortida del gruix dels nostres intel·lectuals i homes de lletres, la ubicació de les més importants col·leccions artístiques de l'estat així com del tresor de la República en diversos indrets de l'Alt Empordà, etc...

Tindrem oportunitat d'anar-ne parlant i de reflexionar sobre els enfocaments que de ben segur escoltarem sobre aquells fets. Ara però vull recordar un encontre esdevingut a Cervià de Ter a finals de gener de 1939, és a dir, fa just setanta anys. La història la recull l'Atles literari de les terres de Girona, aquesta imprescindible obra coordinada per Narcís-Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga.

Aquells dies de finals de gener fugien cap a l'exili el poeta Carles Riba i la seva esposa Clementina Arderiu. Provinents d'una posició certament benestant es podien permetre l'ús d'ún automòbil, que havia fet funcions d'ambulància de guerra. Circulaven per la carretera de Barcelona en direcció a França. Podem imaginar-nos fàcilment el panorama de misèria i desolació que es devien trobar pel camí: Centenars de persones, amb les seves úniques possessions al damunt, amb rostres de fred i de gana, obrint-se pas caminant per la carretera. A l'alçada de Cervià de Ter, Riba i Arderiu s'aturaren per recollir dos viatgers més, un home d'aspecte malaltís i una senyora gran. Es tractava, ni més ni menys, que d'Antonio Machado i de la seva mare, Ana Ruiz. Ambdós havien dormit a Can Santamaria, a Raset, prop de Cervià.

El dia 22 de gener Machado havia marxat, junt amb part de la seva família i d'altres intel·lectuals en direcció a la frontera, on hi arribarien després de moltes dificultats el dia 27. Machado, malalt, té 64 anys i la seva mare 88. La història que segueix ja és sabuda: passen la frontera caminant i sota la pluja. Finalment, després de dormir fins i tot en un vagó abandonat a Cervera, el dia 29 arriben a Cotlliure. Machado està greument malalt i morirà el dia 22 de febrer (tres dies abans que la seva mare).

Però retornem a la trobada de Cervià de Ter que creurà la trajectòria d'aquests dos grans homes de lletres. Carner i Arderiu féren lloc al seu vehicle per a Machado i la seva mare. Avançaren fins a Viladasens. Allà, al Mas Faixat, a les afores de la població, es va tornar a aturar la caravana d'intel·lectuals que fugien a l'exili. I aquella nit fou la darrera que Machado i la seva mare, Riba i la seva esposa, Corpus Barga, Joaquim Xirau, Tomás Navarro Tomás i d'altres passaren a aquesta banda de la frontera (tal com recull Mariàngela Vilallonga a l'Atles Literari més amunt esmentat).

Aquesta singular trobada motivarà, anys més tard, un poema de Juan Luis Panero (poeta establert a Torroella de Montgrí) anomenat, precisament, Cervià de Ter:



Cervià de Ter

(Relectura de Antonio Machado)
Aquí fue o pudo ser, es igual,
en este caserón que aún se levanta,
absurdo y gris como un abrigo viejo.
Cerca, en el río, húmedos chopos, arcos de álamos,
-Soria tan cerca y lejos-. Un hombre silencioso
hace escueto balance de su vida.
Después lo esperan apretujadas carreteras,
montón de gentes, sudor de miedo y muchedumbre,
cansados huesos, cenizas casi transparentes
y el vagón de la muerte y el hotel final.
Más tarde, banderas de derrota, hueca palabrería,
torpes discursos, aburridas canciones,
todo lo que él odió, el falso decorado,
la retórica inútil, colorines de sueños.
Junto a este río que, contaminado, sigue pasando
hacia la mar, hacia la nada,
le despido y le nombro, recordando,
repitiendo, unas pocas palabras verdaderas.


Panero, Juan Luis
Poesía Completa (1968-1996)

(Darrera fotografia de Machado en vida)

PS: En relació a l'exili dels intel·lectuals catalans, la Institució de les Lletres Catalanes acaba de posar en funcionament aquest bloc per tal d'informar el dia a dia d'aquells fets de fa setanta anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada