dimecres, 12 d’agost de 2009

Reflexió d'agost a l'entorn de la manifestació en contra la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut

Diu que es prepara una manifestació de protesta davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol mitjançant la qual, previsiblement, l’Estatut d’autonomia català de 2006 pot sofrir alguna revisió.

De nou el poble català és cridat a caminar. De nou “Fuenteovejuna… ¡Todos a una!” que deia aquell, desempolsarem l’estelada i farem autocars i entrepans. Suarem i descobrirem noves consignes. Els organitzadors intentaran que l’acte no coincideixi amb un partit del Barça, o potser sí. I l’endemà tots a treballar… una mica més cansats. Físicament. Però també pel nostre mal de país…

Una manifestació en defensa de l’Estatut, diu que es prepara. Un Estatut que, en cap moment, qüestiona la legalitat espanyola. Un Estatut, el retallat de 2006 que, de fet, és una Llei Orgànica estatal que atorga a Catalunya el mateix rang que qualsevol comunitat autònoma espanyola, definint un esquema de relacions multilateral amb l’estat central (defugint, doncs, el tracte de tu a tu). En definitiva, un Estatut que, sobretot després del pacte Mas-Zapatero de gener de 2006, no vol anar més enllà de la Constitució espanyola; ans el contrari, s’hi vol adaptar plenament. Per això, alguns hi vam votar en contra.

Si acceptem aquesta realitat, és a dir, que vam aprovar un Estatut que és bàsicament una llei espanyola, i que vam renunciar (legítima i democràticament) a superar el marc polític i institucional de la Constitució de 1978, no acabo de veure clar perquè ara hem de plorar tots plegats, amb algunes patums i pares de la pàtria al capdavant, pel fet que el mateix sistema jurídico institucional espanyol que ha fet possible aquest Estatut ens pot alterar el text aprovat per referéndum. Cap llei espanyola, malgrat que el seu procés de tramitació contempli un referéndum, està exempta de l’anàlisi del Tribunal Constitucional. Aquestes són les regles del joc, i les sabíem abans d’iniciar la partida.

Diu que ens tocarà anar a mani a defensar l'Estatut. Hi aniré, si puc, però amb una mica d'incomoditat. No només perquè ja fa temps George Brassens m'encomanà una certa mandra pels aquelarres de patriotisme col·lectiu, sinò pel convenciment que potser estem malmenant energies. Energies que seria bo de reservar per l'ingent treball que és la superació de l’actual marc constitucional espanyol, i l'assoliment d'una relació de bilateralitat amb l’estat com a pas cap a la plena sobirania. Sincerament, i ja em perdonareu, ara per ara no veig massar clara la necessitat d'un nou atrinxerament a la defensiva a favor d’aquesta llei orgànica espanyola que és l’Estatut de Catalunya.

2 comentaris:

  1. Jordi,
    Arribo aquí perquè veig que la meva amiga Trina et té enllaçat.
    Si com dius vas votar en contra de l'Estatut no acabo de veure clar que ara et plantegis manifestar-te en defensa d'allò que no t'agrada, perquè intueixo que si hi vas votar en contra és que no t'agradava.
    Jo tampoc hi vaig donar suport a l'Estatut i crec que el millor que ens pot passar és que el TC el tombi, i com més articles toquin i més interpretacions restrictives en facin, millor.
    No ens enganyem, aquest Estatut no el vol quasi ningú. A part de nosaltres dos i de moltes més persones que conec que tampoc hi van donar suport, i aquí cadascú té els seus motius per rebutjar-lo, tant el PP (que ho va fer directament, sense amagar-se) com el PSOE (que ho va fer d’amagat, utilitzant el Defensor del Pueblo) hi van presentar recurs davant del TC. Si vas excloent els grups contraris a l’Estatut veuràs que només agrada a quatre gats mal comptats.
    Si ara ens l’acaben de “suavitzar” del tot serà la prova del cotó que per aquest camí constitucional i estatuari ja no hi ha res a fer, i s’hauran de fer altres plantejaments més agosarats de cara a les institucions internacionals de N.York (UN) i Brussel·les (EU).
    Tal com jo ho veig no ens queda altra opció.

    ResponElimina