dissabte, 21 de novembre de 2009

Joan Mató, el millor professor català d'Història


Tots recordem aquells moments de les nostres trajectòries que conformen els principals canvis vitals. Per exemple, el pas de la infància -la veritable pàtria de l'home, que deia Rilke, la única per la qual val la pena lluitar-, a l'adultesa o, si voleu, a la joventut. Per unes quantes generacions de torroellencs aquest canvi s'iniciava quan, un bon dia, acabat l'ensenyament bàsic, ens plantaven a Palafrugell per a estudiar el batxillerat. Durant aquells anys, entre anades i vingudes amb la Sarfa, s'esmunyí la nostra infància o adolescència i comencàrem a descobrir allò que té de bó i de dolent l'edat adulta. I és que a l'Institut de Palafrugell, el Frederic Martí i Carreras, tinguérem la sort de comptar amb excel·lents docents que ja no ens tractaven com a nens.

En aquest sentit, recordo un bon dia d'inici de curs, possiblement el 1983-1984, quan el professor Joan Mató, el Senyor Mató, entrà a la classe i ens digué que li tocava impartir-nos Història d'Espanya, des de la prehistòria fins a l'època comtemporània. Que li tocava, però que no ho pensava fer. Ens seria més profitós, mantenia, centrar-nos exclusivament al segle XIX espanyol. I quanta raó tenia; tots sabem que el dinou espanyol, més aviat per desgràcia que no pas per sort, encara ara aporta moltes claus interpretatives de la nostra actualitat. Tampoc ens recomanà el llibre de text, el típic manual escolar, que corresponia. Ens remeté a un assaig d'Història, dels que es poden trobar a qualsevol llibreria especialitzada i no a les escolars: "Historia de España contemporánea, de 1808 hasta nuestros días", de Témime, Broder i Chastagnaret. Amb les explicacions del Senyor Mató, veritables conferències, i amb les seves recomanacions bibliogràfiques, començarem a sentir-nos tractats, doncs, com a persones madures. No recordo mai problemes de disciplina a les seves classes.

L'any següent vam tornar a tenir al Senyor Mató de professor, aquesta vegada d'Història de l'Art. I a partir d'aquell moment, quan he viatjat i he vist la cupula de Santa Maria del Fiore, o la pedra Rossetta, o alguna de les més importants mostres del romànic català, ja no he pogut deixar d'associar l'obra d'art a la diapositiva que ens projectava el professor Mató. Diapositives, sovint sorgides dels seus propis viatges, acompanyades sempre del comentari precís per a entendre-les i contextualitzar-les.

Qui digui que la Història o la Història de l'Art no serveixen per la vida personal i professional de les persones, és que no ha tingut de professor el Senyor Mató.

Per això voldria felicitar a la Fundació Estrella Casas i a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona per la iniciativa d'atorgar el premi al millor professor d'Història de Catalunya al professor Joan Mató (a la foto, un moment de l'acte de lliurament, aquest divendres a la Fontana d'Or de Girona). També agrair l'excel·lent organització d'aquest acte rodó i emotiu a la Montserrat Llovera, actual i incansable directora de l'IES de Palafrugell on, des de fa més de trenta-cinc anys, en Joan Mató segueix donant classes.

En uns moments en què sovint ens trobem amb professionals de l'educació que manifesten una certa fatiga i una visió negativa de tot allò que envolta la docència, és reconfortant comptar amb l'exemple de professors com el Senyor Mató, que acudeix a classe dia a dia (ningú li recorda cap absència per malaltia en les seves tres dècades i mitja d'exercici) amb la mateixa energia, positivitat i il·lusió del primer dia.

Gràcies Joan i Montse per permetre'm participar a un acte tan emotiu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada