dissabte, 12 de desembre de 2009

Aristocràcia 2.0

Sense anar més lluny, divendres 4 de desembre:

“A quarts de nou del matí prenc un cafè a una cafeteria al davant de la nova seu de la Generalitat a Girona. Tot fullejant la premsa saludo en Gil de TV Girona, veí del barri. A les nou entro a l’edifici de l’antic Santa Caterina on he quedat amb dirigents sindicals i patronals gironins, amb els quals hem volgut tenir la deferència de mostrar-los les noves dependències abans no entrin en funcionament.

Tot seguit, a les deu, comencem una reunió a la Sala Carles Rahola per preparar la vialitat hivernal a les carreteres de les nostres comarques. Ens hi trobem tots els titulars de la xarxa viària gironina, Diputació, Estat, els responsables de PTOP i Interior, juntament amb Mossos, Bombers i col•laboradors de la Delegació del Govern.

A les dotze, cap al Parc Cienfíic de la UDG, a presentar l’important Acord de Mesures per a l’Ocupació Juvenil de Catalunya, amb l’Eugeni Villalbí, la Núria Arnay i la Maria Puig. Tot seguit, cap a casa ràpid, mentre la Mònica va al metge a demanar l’alta, jo dono el dinar al petit.

A les quatre de la tarda, a la Delegació del Govern, ens visita el nou Cònsul dels Estats Units a Barcelona. Reunió interessant. Tot seguit a signar coses pendents i rebre les habituals trucades de Mossos, Bombers i d’altres, per, més tard, tancar la paradeta, que comença un cap de setmana tranquil•let…”

Cada activitat hagués pogut ésser objecte de la corresponent entrada al facebook, o d’un tweet, adjuntant-hi potser alguna fotografia. Fins i tot, mitjançant recursos materials i humans de la feina, la cosa podria arrodonir-se amb esmerats comentaris, oportuns videos i altres filigranes. I així cada hora de cada dia de cada setmana...

Potser això és el que s’espera dels polítics i representants institucionals presents al facebook, twitter i d’altres plataformes virtuals. Segurament aquesta és també una manifestació dels principis de transparència i proximitat. Potser sí. Potser ben aviat en seré un entusiasta usuari!

Però sincerament, aquesta pràctica, sobretot en les seves formes més intensives, ara per ara em genera molts dubtes. I els comparteixo amb vosaltres en les reflexions d’aquest post. Què en penseu? Realment ens toca fer això als qui tenim responsabilitats polítiques?. No estem ja prou presents a l’escena pública?.

Segueixo amb fruïció aquells posts de polítics que, lluny de voler-nos demostrar que treballen molt, prefereixen compartir amb nosaltres les impressions d'un concert de jazz o d'una recepta gastronòmica (i això no va només pels amics Camil i Àlex). També admiro aquells que volen compartir, pensaments, preocupacions, dubtes, crítiques o opinions que no sempre coincideixen amb allò políticament correcte o amb la disciplina de partit. I és que bona part de les nostres agendes ja es pot localitzar ràpidament als nostres webs institucionals, i el rastre del que fem es pot seguir fàcilment gràcies a la feina dels mitjans de comunicació… En canvi, hi ha tasques interessantíssimes que desenvolupen molts ciutadans sense la presència mediàtica que tenim nosaltres, i ni tan ells gosen insistir amb els seus posts o tweets… o directament no tenen prou temps ni recursos (ni assessors amb nòmina) per a fer-ho.

No ho tinc clar, insisteixo. És cert que jo també utilitzo aquestes plataformes, però sovint, degut als dubtes que aquí comparteixo amb vosaltres, tendeixo a frenar-me, a actuar amb una certa prevenció… i és que em temo que aquesta sobrerepresentació política facebookera o twittera acabi creant una aristocràcia 2.0.

Amb aquestes reflexions també vull donar resposta a alguns lectors que sovint m'han preguntat la raó que no traslladi al blog o al facebook bona part de les actuacions que porto a terme a la feina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada