dimarts, 29 de juny de 2010

La sentència. Una primera valoració.

La democràcia

No he llegit encara la sentència completa del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya. Tinc interès en conèixer especialment la seva part interpretativa, que em temo reduirà substancialment el potencial de millora de l’autogovern que contenien molts preceptes estatutaris.

Vull recordar que la sentència és criticable políticament però inatacable jurídicament. No hi ha cap instància prevista legalment que la pugui canviar o modificar. Per tant, tanca definitivament el procés de reforma estatutària iniciada en el mandat del president Maragall.

Per això crec que les reaccions a la sentència no han de ser jurídiques. Ara és l’hora de la política. I l’estratègia política ha de passar per tornar a apel•lar a la sobirania popular. Així de senzill, transparent i comprensible: La sortida més clara i precisa d’aquest conflicte de legitimitats creat pel TC en revisar una norma votada directament per la ciutadania, no pot ser altra que un nou pronunciament dels ciutadans. Una nova consulta que aquesta vegada incorpori l’opció de superació del marc constitucional que ens ha portat a aquest carreró sense sortida. En la línia de la defensa del dret a decidir que, d’una manera força transversal i apartidista, han interioritzat molts ciutadans en el procés de consultes populars sobre la independència.

Contra la sentència, doncs, democràcia. Qui hi pot tenir por?

L’estratègia

Diversos amics m’han interpelat les darreres hores sobre el que pensem fer des d’àmbits del Govern de Catalunya. En aquest punt sóc dels que crec que la reacció, una primera i visible reacció, ha de venir de la mà del màxim d’entitats i partits catalans, també de les formacions que donen suport al Govern. Hem de recuperar els consensos del 30 de setembre de 2005 que el pacte de la Moncloa, primer, i aquesta sentència, després, han espatllat. Malament que la reacció fos protagonitzada pel poder executiu. I com he dit abans, coincidint en allò que està prioritzant ERC per al proper mandat, m’inclino per la celebració d’una consulta popular sobre el futur del nostre país en la major brevetat i els màxims consensos possibles.

Els ponts

Seguint les xarxes socials aquestes darrers hores, m’adono que els qui més blasmem contra la sentència del TC som els ja convençuts de la via independentista. Els qui ja vam votar no a l’estatut. Els qui pertayem a formacions que en el seu dia ja es van oposar a una Constitució que estableix un Tribunal que pot revisar normes plebiscitades pel poble. Veiem, doncs, confirmades les nostres previsions respecte a la consideració que ens tenen les institucions espanyoles. Però en comptes del “ho veieu? Ja ho dèiem!” penso que ara pertoca escoltar i comprendre els desencisats de la via autonomista o federalista. Catalans amb forts vincles personals i sentimentals amb Espanya i que avui es senten més perplexos i desenganyats que mai. Escoltem-los doncs i establim-hi ponts. És l’hora de construir la cohesió interna necessària per afrontar els reptes de futur que té plantejats el nostre país. Si novament caiem en el parany tan nostrat del “tants caps tants barrets”, els magistrats del TC hauran aconseguit el que pretenien: anorrear-nos nacionalment per molt de temps.


(Fotografia extreta de El Punt el dia que vaig participar en la consulta organitzada el 25 d'abril per Girona Decideix)

1 comentari:

  1. Hola Jordi, coincideixo plenament amb el teu enfoc. Pel que fa a la vessant jurídica, és cert que és inatacable i "irrecursible" (m'ho invento)per això em sobta sentir el President Montilla manifestant que anirà a veure Zapatero "per veure com ho podem arreglar", per dir-ho d'una manera rasa i curta. Quan comentes que ara és l'hora de parlar amb les altres persones que no són els convençuts habituals, tens tota la raó! precisament avui mateix m'he trobat al mig d'un dels passadissos de l'hospital on treballo "convencent" una "no convençuda". Ella em deia, ostres, no sé...això de la independència, hi ha molta gent que no és d'aquí i no voldrà marxar...i és clar, jo esverada: és que aquí no es pretén fer fora ningú! simplement volem dependre de nosaltres mateixos. I bé, m'he sorprès a mi mateixa desplegant tota una bateria d'argumentaris i mentre m'escoltava la meva pròpia veu em preguntava en silenci "com pot ser tot tan i tan evident i hi hagi encara tanta ceguesa?". Però finalment ha arribat la gran recompensa, i la meva companya m'ha acabat dient "psè, potser tens raó, vist d'aquesta manera..."

    ResponElimina