dilluns, 22 de novembre de 2010

Reforma territorial a França

Aquests dies s’ha adoptat a França una important reforma de l’organització territorial. Em sorprèn (i em preocupa) l’escàs ressò que ha tingut aquí aquesta notícia, no només tenint en compte la nostra proximitat geogràfica i de cultura administrativa, sinò també que es tracta d’una d’aquelles qüestions que a Catalunya tenim sempre a l’ordre del dia i generen permanents debats.


Efectivament, el Senat francès va aprovar la setmana passada la reforma de les Col•lectivitats Territorials, afectant tots els nivells territorials francesos (regional, departamental i local), amb la finalitat de simplificar i alleugerir l’arquitectura institucional del país al territori. Començant des de baix, la reforma pretén afavorir la cooperació entre municipis, obligant per llei la mancomunació de serveis. També es fomenta la fusió d’ens locals i la creació d’àrees metropolitanes.

Pel que fa a l’àmbit supralocal, les noves lleis aprovades disminueixen dràsticament el nombre de càrrecs electes, que a partir d’ara seran a la vegada consellers generals i consellers regionals (fusionant doncs la funció d’interlocució política a nivell de departament i de regió). Dels 6000 consellers regionals i departamentals actuals es passarà a menys de 3500 en la renovació prevista el 2014. Aquests nous consellers territorials seran escollits per escrutini uninominal majoritari a dues voltes i per sis anys. S’abandona així el principi de proporcionalitat, fet que ha merescut moltes crítiques al projecte.

I un altre dels aspectes més sensibles ho ha estat la desaparició de la clàusula de competència general que fins ara tenien els consells generals i les regions. En virtud d’aquesta regla, les institucions podien ocupar-se d’àmbits d’actuació dels quals no en tenien necessàriament la competència expressament atribuïda, com per exemple en matèria d’habitatge, però que tampoc cap norma els ho vedava. A partir d’ara, doncs, departaments i regions només podran actuar en aquells àmbits competencials expressament atribuïts, amb algunes excepcions si s’acredita l’interès públic territorial.

Finalment, també ha generat molta oposició per part del món local francès la supressió de l’anomenat impost professional, que servia per a finançar els municipis. Tot i que l’Estat ho compensarà amb subvencions directes, és evident la pèrdua d’autonomia fiscal dels ens locals.

Es tracta d’un conjunt de mesures impulsades pel President Sarkozy amb la creació de la Comissió per a la reforma dels Governs Locals l’octubre de 2008, i l’aparició de l’Informe Balladur el març de 2009 que conté les bases de les mesures legislatives finalment aprovades.

Fins aquí només una breu descripció de la reforma, a un nivell molt genèric. No he aprofundit suficientment en el tema com per fer-ne un comentari crític, tot i que podria reproduir alguns arguments molt fonamentats que m’han fet arribar amics de la Catalunya Nord o que he llegit a la premsa francesa. Tot i així, evitaria caure en els apriorismes, com les previsibles i ja sabudes crítiques al jacobinisme i centralisme francès. Ens posem massa aquesta lupa quan analitzem l’actualitat francesa des d’aquí, i no sempre ens és útil per entendre les coses.

És evident que la reforma exposada limitarà encara més la llibertat d’acció d’alguns poders locals. Però també ho és que es guanya en estalvi, racionalitat i en cooperació entre els diferents ens locals.

I enllaçant amb el que deia al començar, no estaria de més que els qui ens interessa la política i la gestió pública coneguéssim millor realitats tan properes com aquesta. En aquest punt, acabo amb dos exemples o anècdotes.

El primer en l'àmbit del transport: Aquests dies que Catalunya, després d’anys i panys, acaba d’aconseguir el traspàs del transport ferroviari regional, potser cal recordar que a França ja fa molt de temps que aquesta és una competència de les regions. I la regió, no us ho perdeu!, té la competència de la gestió dels aeroports, sí, a la jacobina França!. El segon exemple és el cas dels indicatius territorials a les plaques de matrícula dels vehicles, que a França estan permesos i a l’estat espanyol prohibits (un català del nord o un basc del nord pot lluir un indicatiu del seu territori a la placa de matrícula del cotxe, mentre que un connacional del sud no pot fer-ho).

En definitiva, més coneixament i menys idees reçues, per dir-ho com en Flauvert.



(Foto: EFE)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada