dimarts, 21 de desembre de 2010

Nou Govern. Velles coalicions?

Als propers dies prendrà possessió el nou Govern de Catalunya. Un Govern que continuarà essent de coalició, com ho han estat tots els governs catalans des de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern. En algunes ocasions s’han constituït governs “tripartits” (com el de CDC-UDC-ERC al 1984, amb Hortalà com a Conseller republicà, o els dels dos darrers mandats sota les sigles de PSC-ERC-IC), mentre que en d’altres ocasions han estat “bipartits” (de CDC-UDC, com el que es constituirà aquests dies). En qualsevol cas, insisteixo, l'executiu català ha estat gestionat sempre mitjançant fórmules coalicionals.

Potser per això, el nostre país també és un referent en l'estudi doctrinal dels governs de coalició. La seva formació, el seu funcionament i els seus efectes, han estat sovint objecte d’estudi per part d'especialistes de la ciència política i d'analistes de polítiques públiques, fins al punt que molts dels treballs realitzats per politòlegs catalans sobre coalicions són un referent a nivell espanyol i llatinoamericà. En aquest sentit, destaquen els treballs dels professors Jordi Matas i Josep Maria Reniu, així com les recerques efectuades des de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials. O fins i tot, la mateixa tesi doctoral de l'actual secretari general d’ERC, Joan Ridao, dedicada a l'estudi de les coalicions polítiques a Catalunya.

Tots els estudis realitzats deixen molt clar que la coalició és la fórmula més recorrent a les democràcies parlamentàries europees, extrem també fàcilment constatable per qualsevol observador de la política internacional. Aquest article de Matas i Reniu, publicat en motiu de la creació del govern català d’Entesa l'any 2006, recordava que dels gairebé 350 governs formats en 13 sistemes parlamentaris europeus des del 1945 fins l'actualitat, prop del 60% respon a la dinàmica de govern compartit.  Com també és sabut, al nostre entorn més immediat trobem governs de coalició de manera molt freqüent a l’àmbit local, sovint també a escala autonòmica, però absolutament mai als governs centrals espanyols. Espanya i Grècia són l'excepció europea.

Però vull centrar-me ara no tant en els processos de formació d’aquests governs i en el seu impacte en la gestió de la nostra administració, sinò en  la seva operativa interna, en l’establiment de les seves relacions interpartidistes. En definitiva, en les lògiques de repartiment d’àmbits de responsabilitat. I és que aquí, i no tant en la pròpia fórmula d'un govern de coalició, crec que radica la clau de l'èxit o del fracàs d'aquests governs. Parlo des d’un punt de vista estrictament personal d’acord amb la meva experiència de molts anys de treball a l’administració de la Generalitat i a l’àmbit local.

Allò més habitual en les coalicions és l’assignació, en bloc, d’un departament o unitat governamental a una formació política de les que formen el govern. Així, el partit que ostenta la titularitat d’un departament (o regidoria, en l’àmbit local) “colonitza” (fent servir una expressió de Reniu a "Els governs de coalició"), amb els seus propis quadres, tots els àmbits de gestió de l’esmentada unitat, preservant-los de qualsevol intrussió d'una altra formació que formi part del Govern.

Però hi hauria una altra alternativa consistent en el disseny d’estratègies creuades d'assignació de responsabilitats, un model només tímidament explorat al nostre país. En aquest sistema conviuen alts càrrecs dels diferents partits caoligats gestionant una mateixa parcel·la del govern. Personalment, m’inclino per aquest model d’encreuaments a tots nivells, perquè entenc que serveix millor l’interès general governamental, i contribueix a minimitzar les intervencions dels aparells dels partits en els mecanismes de presa de decissions. D'aquesta manera, es minimitza la fragmentació pròpia de molts governs compartits i de ben segur es facilitar una millor gestió de la comunicació al ciutadà. La cultura de coalició i el treball en xarxa en resulten enfortits i els conflictes entre socis (seria massa ingenu pensar que no han d’existir) es poden afrontar d’una manera més coordinada i sota un clima d'una major confiança.

Per això m’han agradat algunes vagues notícies, que he llegit aquest cap de setmana, en el sentit que el govern del president Mas trencarà amb la tradició catalana de repartiments de blocs departamentals complets a partits polítics. Estarem atents els propers dies per veure si així finalment es materialitza.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada