dissabte, 15 de gener de 2011

La lucidesa de Joseph Roth

«Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica».

Així s’acaba “La Llegenda del Sant Bevedor”, el llibre de Joseph Roth que vaig llegir fa molts anys, en aquella primera joventut en què hi ha lectures que són una certa experiència iniciàtica. La novel•la explica els intents d’un clochard que viu sota els ponts del Sena d'arribar a l’església parisenca de Sainte Marie des Batignolles. Contínues borratxeres s’interposen en aquest peculiar peregrinatge. I el protagonista finalment no aconseguirà el seu objectiu, en morir víctima dels excessos de la beguda. Curiosament, pocs mesos més tard d'aquell 1939, el propi Joseph Roth moria també a Paris enmig d’un delirium tremens per la ingesta de grans quantitats d’alcohol.

Després de llegir bona part de l'excel·lent creació literària d’aquest jueu errant, nihilista i desarrelat, es constata  que a Joseph Roth el matà la nostàlgia d’una pàtria. El món de Roth, la seva pàtria perduda, no era altre que el vell Imperi Austrohongarès, l’estat plurinacional i pluriconfessional que existí a Europa fins el 1918 sota la dinastia dels Habsburg. El món de Roth era el món d’ahir que retratà Zweig. Aquell vell ordre caòtic i a la vegada aristocràtic, aquella idea de nació de nacions que encarnava el vell emperador Francesc Josep. Un Imperi, un món i una època hedonistes, de valsos i d'emperadrius, però també d'anarquistes i de tertúlies als cafès vienesos. Viena, Praga, Budapest… les capitals d’un estat culte, generador de bona part dels corrents de la literatura i del pensament contemporanis: Freud, Wittgenstein, Kafka, Broch. I la família Strauss, i Musil, i el valerós soldat Schwejk (el Quixot d’Àustria-Hongria!) de Hasek. Tot aquest món s'esvaí amb la Primera Guerra Mundial deixant a Joseph Roth orfre de pàtria.

Amb els anys el vell Imperi d’Europa central ha esdevingut un mite, en ser objecte d’infinitat de mirades nostàlgiques. Sense anar més lluny, som molts els qui cada primer de gener aplaudim la Marxa Radetzky, que tanca el concert d’any nou de Viena, la popularitat de la qual prové d’aquells anys de l’Imperi, on la Marxa era tot un himne patriòtic (Roth donà precisament el títol de Marxa Radetzky a un dels seus millors llibres). El món habsbúrgic també com a escenari per a la malenconia.

En aquest sentit, el triestí Claudi Magris, gran estudiós de la mitteleuropa, dedicà precisament la seva tesi doctoral al “Mite Habsburguic en la literatura austríaca moderna”. I és que en els seus anys de joventut esquerranosa, Magris es proposà de combatre el mite des de posicionaments marxistes, identificant l’Imperi a la reacció, al conservadurisme. Es proposà de combatre’l, però cometé l’errror d’enamorar-se d’allò que havia de constituir l'objecte de la seva crítica. Des del Caffè San Marco (on escrivia el seu treball) d’una Trieste que no és ni italiana, ni eslava ni germànica, sinò tot a la vegada, Claudio Magris s’apassionà pel món dels habsburgs. No podia ser d’altra manera, tractant-se de cafès i de barreges identitàries!.

El vell Imperi es disolgué a principis del segle XX víctima de la seva enorme diversitat interna. La burgesia emergent ja no és aquella noblesa imperial burocratitzada i supranacional, que coneix totes les llengües i respecta totes les cultures dels territoris d’Àustria i Hongria, i que té a l'Emperador com a únic senyor. Les noves classes volen dotar-se de banderes, himnes i fronteres. Les nacions prenen el relleu als imperis. El vell món fa aigües arreu. L’Europa central bull, els balcans rogeixen. I un tret a Sarajevo el 1918 mata l’hereu del tron imperial, encetant així la caiguda sagnant de fitxes de domino que són les grans guerres del segle passat.

De vegades també sento la malenconia per una pàtria que no sé si mai ha estat meva.

1 comentari:

  1. Excel.lent comentari, Jordi. Més temps per llegir?

    ResponElimina