diumenge, 11 de setembre de 2011

Ofensiva judicial contra el català a l'escola; és l'hora de la política.

Arran de la Interlocutòria del TSJC que requereix a la Generalitat la implementació de la vehicularitat de la llengua castellana a l’ensenyament, en un incident d’execució instat per diversos particulars, s’han tornat a escoltar veus insistint en la legalitat i la constitucionalitat (espanyoles) del sistema d'immersió lingüística a l'escola catalana. Tal argumentació, potser provinent d’una fe il·lusa i mesella en l’ordenament constitucional espanyol, la considero equivocada.

Es pot edulcorar tant com es vulgui, però l’any passat el Tribunal Constitucional espanyol va deixar clar el seu posicionament contrari al caràcter exclusiu de la llengua catalana com a llengua vehicular a l’ensenyament. Ho féu en fixar la seva interpretació (preceptiva i vinculant per a tots els poders públics) de l’article 35 del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Certament aquest article contemplava el català com a llengua vehicular en el sistema educatiu: "Totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyament en català, d'acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari". Però la criticada sentència sobre l’Estatut, la STC31/2010, imposa una interpretació molt limitada i restrictiva del precepte que, al meu entendre, desvirtua la consideració del català com a llengua vehicular en l’ensenyament. Entre d’altres pronunciaments, la sentència fa les següents consideracions (d’obligat compliment, insisteixo):  “nada permite, sin embargo, que el castellano no sea objeto de idéntico derecho ni disfrute con la catalana, de la condición de lengua vehicular en la enseñanza”. “En consecuencia, el segundo enunciado del art. 35.1 EAC no es inconstitucional interpretado en el sentido de que con la mención del catalán no se priva al castellano de la condición de lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza. Por lo mismo, el solo reconocimiento de un derecho a recibir la enseñanza en catalán no puede interpretarse como expresivo de una inadmisible voluntad legislativa de excepción, de suerte que la interpretación constitucionalmente admisible es la que conduce a la existencia de ese derecho a la enseñanza en castellano”. “En consecuencia, el apartado 1 y el primer inciso del apartado 2 del art. 35 EAC admiten una interpretación conforme con la constitución en el sentido de que no impiden el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza”. Cal recordar que en un altre extrem de la Sentència, el Tribunal va eliminar l’incís “i preferent” en relació a la definició continguda a l’Estatut del català com a llengua pròpia i preferent de Catalunya. No hi ha dubte doncs que d’acord amb la legalitat espanyola la llengua castellana també ha de ser vehicular en l’educació a Catalunya.

I molt em temo que aquesta interpretació servirà més aviat que tard per invalidar els articles que garanteixen la immersió lingüística continguts a la Llei d’Educació de Catalunya aprovada el 2009 pel Parlament. És sabut que un dels objectius d’aquesta llei fou precisament el de blindar el sistema d’immersió lingüística en català a l’ensenyament, fins aleshores dispers en diverses normes i sotmès a una certa precarietat jurídica. Precarietat que històricament ha estat aprofitada per elements minoritaris però molt beligerants legalment, que no han dubtat a judicialitzar la qüestió de la llengua a l’escola, disparant així contra un pilar fonamental per a la cohesió social del nostre país. Doncs bé, convé recordar que la Llei d’Educació catalana també ha estat impugnada al Tribunal Constitucional, per part del PP. Es fàcil preveure, doncs, tenint en compte el precedent de la Sentència de l’Estatut, que la Llei d’Educació serà la propera víctima de la croada judicial espanyola contra el català, donant d’aquesta manera el tret de gràcia definitiu a la immersió lingüística en català a l’escola a Catalunya.

Tal com ja vaig dir en motiu de la Sentència sobre l’Estatut, ara és l’hora de la política. Cal entendre i explicar clarament que l’actual marc constitucional espanyol impedeix, en matèria de llengua i en d’altres matèries, de fer el que Catalunya vol i necessita. Ara no toca de tornar a fer enginyeria jurídica amb l’ordenament que deriva de la constitució espanyola, sinò de començar a pensar en el nostre propi ordenament constitucional. Que ho entengui tothom: les solucions que Catalunya necessita, compartides des de la centralitat del país, no es poden concretar en el vigent ordenament jurídic espanyol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada