diumenge, 17 de juliol de 2016

Dos grans concerts al costat del mar

Concert by the Sea, així es titula l'àlbum del pianista Errol Garner publicat l'any 1956, un treball que sempre queda ben amunt en qualsevol rànquing dels millors discos de jazz de la història. Goso manllevar aquest títol després d'assistir a dos concerts, també al costat del mar, d'uns altres grans del jazz de les darreres dècades: Pat Metheny i el veterà baixista Ron Carter, d'un costat, i Brad Meldhau acompanyat de John Scofield a les guitarres i el prometedor baterista Mark Guiliana, de l'altra banda.

Una feliç coincidència ha portat a Sant Feliu de Guíxols i a l'Estartit, en 24 hores de diferència, aquests monstres del jazz que si tenen quelcom en comú és l'instint renovador i una acreditada capacitat d'incorporar nous públics a la música improvisada.  I de nou, un fort aplaudiment als festivals Porta Ferrada i de Torroella de Montgrí per seguir apostant per propostes rigoroses i honestes, defugint vanitoses programacions d'altres festivals empordanesos que semblen més pensades per poder lluir el broncejat als estiuejants de l'upper Diagonal.

A Sant Feliu, Metheny i Carter ens presentaren un diàleg íntim entre la guitarra i el contrabaix. Començant amb tota una declaració d'intencions, una preciosa Manha de Carnaval, que obrí el concert, i continuant per d'altres composicions clàssiques del gènere, la trobada entre la solvent veterania de Carter i les inquietes mans de Metheny a les cordes, resultà d'una delicadesa acústica extrema.

Mentre que a l'Estartit el trio de teclats, guitarres i bateria, demostraren (per si quedava algun dubte) la capacitat de reinvenció de dos cracs com Meldhau i Scofield els quals, sota el ritme de Guiliana, ens transportaren fins a les fronteres del funk, el reagge i als nous formats de música electrònica. Això sí: una cosa era clara, allò només podia ser jazz. I és que fins i tot les pampallugues del far de les Medes giraven amb swing, com el peu de Count Basie. Per cert, no sé si els assistents recordarien que Mehldau tocà en una altra ocasió a Torroella, als mítics cicles de jazz dels noranta a la Sala de Ball. Fins i tot més endavant el pianista també havia de tornar a la Sala, però fou baixa pels problemes de salut que intermitentment allunyaven Mehldau dels escenaris en aquells anys difícils. En tot cas, com veierem ahir, el pianista des de fa temps sembla haver trobat un equilibri interior ben fructífer i creatiu.

Només un "però". A Sant Feliu el concert resultà pertorbat per diverses manifestacions de contaminació acústica, com el pas de motos de gran cilindrada al costat del recinte o una estrident farra rumbera que ens taladrava de ben a prop. Una mica més de respecte, senyors...





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada