París no s'acaba mai.

Quatre dies a París i, en tractar-se del primer viatge amb el nostre fill, juntament amb el mal temps a la capital, el programa d'activitats ha resultat reduït tot i que feliç i intens. A diferència d’altres estades a París, en aquesta ocasió ens hem centrat en als punts més emblemàtics, per així disposar d'una ració comprimida de la ciutat que ens doni corda fins a una propera estada.

Quatre dies, però, ha estat suficient per prendre el pols a la vella capital i a la seva gent, per comprovar que continua essent una gran destinació turística –catalans arreu!-. Suficient també per seguir les valoracions de la premsa (m'agrada la sensació de comprar un diari de tarda i encara més si es tracta de Le Monde) entorn de les darreres eleccions municipals, de les quals l’esquerra n’ha sortit victoriosa. Suficient també per assebentar-se del canvi d’estil del president Sarkozy, renovant equips i estratègies, per afrontar la seva baixada de popularitat. Suficient per conèixer els preparatius dels quaranta anys del maig francès...

Quatre dies, però, és un temps del tot insuficient per a alinear-nos amb el batec diari de París. Per passejar per exemple un diumenge al parc Georges Brassens, en el seu mercat de llibres de segona mà, i comprar-hi La Tête Bien Faite d'Edgar Morin, o per menjar en un restaurant universitari (el Bullier és el meu preferit, sempre ple d'estudiants de totes les edats i procedències), insuficient per passejar per la Butte-aux-Cailles o la Goutte d’Or, lluny dels exèrcits de turistes, o sopar al Petit Saint Benoît, just a l’edifici on visqué Margueritte Duras qui hi llogà unes golfes a Enrique Vila-Matas, segons explica el propi autor català a Paris no se acaba nunca, i insuficient també per presenciar un concert d’homenatge al pianista de jazz Michel Petrucciani, a la Maison de la Radio.

Quatre dies han estat insuficients, fins i tot, per coincidir amb l’amic Eduard Batlle de qui acabo de saber pel seu bloc que també ha estat a París!

Quaranta anys d'una primavera avortada...

Ho recordava ahir a El Pais l'escriptora d'orígen txec afincada a Catalunya Monika Zgustova. Ja fa quaranta anys de la primavera de Praga. L'experiència democratitzadora del socialisme que impulsà Alexander Dubcek al costat del poble de Txecoslovàquia, implementat llibertats individuals, permetent els viatges a l'estranger i establint la llibertat de premsa, entre d'altres mesures. És allò que s'anomenà socialisme de rostre humà, que negava el postulat soviètic d'obediència incondicional al partit comunista, tot afirmant el dret a actuar segons la pròpia consciència.

Dos mil tres-cents tancs soviètics avortaren aquella primavera. Sis-cents mils homes de Brezhnev trepitjaren els carrers de la Praga tortuosa de Kafka, de la Praga tabernària de Hrabal, de la Praga irònica del bon soldat Schwejk. Segurament ningú d'aquell exèrcit invasor havia llegit Kafka, Hrabal o Hasek.

Enmig d'una fenomenal resistència pacífica del seu poble, Dubcek fou portat al Kremlin i obligat a signar un compromís. A la seva tornada la ràdio emeté el seu discurs, entre plors de ràbia i vergonya, en què recomanava als txecoslovacs de cessar la resistència per a evitar un bany de sang.

La majoria d'intel·lectuals esquerranosos de l'Europa occidental no obriren la boca. Mentre, expulsat del partit, com un personatge de Kundera, Dubcek treballà els divuit anys següents com a administratiu d'una petita empresa forestal...

... i cent anys d'un jaciment.

Oh! Esculapi, Oh! Serapi... Una doble invocació divina, conjurada durant el cerimonial de raestitutio, culminà el ritual del retorn del déu ahir a Empúries. Per curar-se en salut (mai millor dit, en tractar-se del patró grec de la medicina), la sacerdotessa oficiant invocà dues divinitats, no fos cas que l'oblit d'algun déu provoqués la seva fúria.

Ahir al matí a Empúries, damunt aquelles pedres mil·lenàries, amb el Montgrí presidint l'horitzó i la Meditèrrania interpretant el seu onatge cadenciós -Empordà en estat pur-, vaig pensar en l'afirmació de Plà de què a través d'aquest indret la civilització entrà a la Península Ibèrica. Entossudits a desmentir-lo, algunes autoritats no empordaneses s'obsessionaven a buscar lloc a cops de colze...

En qualsevol cas, el retorn del déu constitueix un esperançador tret de sortida per celebrar el centenari de l'inici dels treballs arqueològics a Empúries.

Festivals.

Dissabte a la nit el mític José Luís Urribarri en prou feina aconseguia dissimular la seva incomoditat. Perplexe, no entenia que els ciutadans del seu país votéssin Rodolfo Chikiliquatre per competir a Eurovisión. Urribarri no comprèn, no vol comprendre, uns temps en què s'escullen concursants freakys a través d'eines com el Myspace o els missatges SMS. "Jo no sóc d'eixe món", semblava intuir-se dels seus pensaments...

Aquests darrers dies han passat ràpid i els aconteixaments s'acumulen sense donar-me temps a un relat coherent a través del bloc. L'assassinat d'Isaias Carrasco, els resultats electorals amb majoria absoluta del PSC a Catalunya, els vots per sota dels esperats del meu partit, la renúncia del Conseller Puigcercós... No sé vosaltres, però jo sóc de digestió lenta.

Urribarri fent un clam al rigor, reivindicant en solitari la seriositat d'Eurovisión mentre la tossuda realitat s'imposa: Chikiliquatre escombra, i representarà Espanya a l'edició del festival que es farà a Sèrbia.

I una Raffaella Carrá, intemporal com Felipe González, donant fe de tot plegat.

Estrany l'associar imatges que ens han deixat quatre dies intensos.

Esquerra. Acte final de campanya.

Les altres eleccions.

És curiós, però el dia 9 de març a Catalunya tenim unes eleccions de les quals aquí ningú en parla. Em refereixo a les importants eleccions municipals i cantonals que es faran a la Catalunya Nord, en sistema de doble volta, els propers 9 i 16 de març.

Sobre les municipals, comentar que a Perpinyà hi ha candidats catalanistes amb posicions de sortida en totes les llistes, reflex potser de què el sud i allò català és perceb com a modern i que aporta valor afegit. La candidatura "Amb l'esquerra unim els nostres talens per Perpinyà" reuneix diversos grups d'esquerra i persones independents. L'advocat Enric Vilanova representa ERC. La principal incògnita a la capital del Rosselló és si el conservador Jean-Paul Alduy, l'alcalde incombustible que "heretà" l'alcaldia del seu pare després d'haver-la exercit durant trenta anys, revalidarà. I és que el procés preelectoral i l'elaboració de llistes ha estat molt conflictiu a Perpinyà, tant a la dreta com a l'esquerra.

Sobre les cantonals, dir que aquestes eleccions serveixen per escollir membres del Consell General, el màxim òrgan departamental. Els consellers generals es renoven per meitats cada sis anys. Una meitat s'elegeix coincidint amb les eleccions regionals i l'altra meitat coincidint, com ara, amb les municipals. En aquest cas, el major interès a la Catalunya Nord radica en si el socialista Pierre Bourquin aconseguirà la majoria suficient per mantenir la presidència del Consell. Sembla ser que ho tindrà més complicat que mai. En seguirem parlant...

La llei d'hont, una aplicació pràctica.