dissabte, 5 de setembre del 2009
Decido ergo sum
Doncs això, decidir com a condició per a l'existir. Decidir autònomament per a existir en llibertat. No decidir és no ser, a Arenys o a Estocolm. Amb el permís d'en Descartes i d'en Miquel Sitjar, que m'ha aconsellat la traducció al llatí més precisa de decideixo, el Decido ergo sum podria ser un bon lema per a totes les plataformes, entitats, partits, escissions dels anteriors, escissions de les escissions, corrents crítics..., independentistes. A veure si llegim, doncs, un Decido ergo sum pancarteril en alguna de les diverses manifestacions que prepara el catalanisme properament, sempre, evidentment, en hores que no facin res d'interessant a Telecinco, el canal de TV líder d'audiència a Catalunya.
diumenge, 30 d’agost del 2009
La tardor dels canvis
Ens apropem al vintè aniversari dels fets de la tardor de 1989 que culminaren aquell novembre amb la caiguda del mur de Berlin (¿és una impressió meva o realment els anys acabats en 9 solen deparar canvis de fons?, vegeu per exemple 1929 i la seva crisi, o el nostre 1939 amb la derrota republicana i l'inici de la segona guerra mundial). Els analistes i opinadors ja tenen afilades les seves plomes. Preparem-nos per una allau de comentaris, articles i monogràfics sobre aquells fets, i del context de la guerra freda en general. No faltaran els qui ens parlaran d'ideologies caducades, o els qui ens evocaran paradisos que mai existiren.
Sempre que recordo els fets d'aquells dies de 1989 em vé el cap el tema Wind Of Change, dels Scorpions. Deixo l'enllaç aquí per si la balada ajuda a agafar-nos amb serenitat i rigor aquesta oportunitat de revisitar el nostre passat, individual i col·lectiu. No són temps d'impartir lliçons de cap tipus, que la història ja està prou magrejada.
Sempre que recordo els fets d'aquells dies de 1989 em vé el cap el tema Wind Of Change, dels Scorpions. Deixo l'enllaç aquí per si la balada ajuda a agafar-nos amb serenitat i rigor aquesta oportunitat de revisitar el nostre passat, individual i col·lectiu. No són temps d'impartir lliçons de cap tipus, que la història ja està prou magrejada.
diumenge, 16 d’agost del 2009
Infraestructures per a després de la crisi
Fa poques setmanes els governs català i estatal van acordar la reforma del sistema de finançament de la Generalitat. És una bona notícia que a partir d'ara Catalunya deixi de rebre menys diners que la mitjana de totes les comunitats. Però el més destacable és que per fi s'alleugereixi la injustícia estructural que significaven els anteriors models de finançament. Tot i que no hem de renunciar a disposar al màxim dels recursos que el nostre país genera, el cert és que per primera vegada un model de finançament redueix de manera important el dèficit fiscal català. I en tot cas, disposarem de més recursos per atendre les necessitats socials i econòmiques del país.
I és que en un context de recessió que està comportant molts problemes a les famílies i al teixit empresarial, el govern té fixada la prioritat en l'atenció a les persones (formació per a la requalificació dels aturats, desplegament de la llei de serveis socials) i a les empreses (facilitació dels tràmits a l'activitat econòmica, ajuts a la innovació, avals per fer front a la restricció de liquiditat). Entenem que ara més que mai convé atendre les famílies i el teixit productiu. Però, i en especial a les comarques de Girona, tenim una altra prioritat: ens hem proposat estendre i posar al dia les nostres infraestructures, ja sigui per garantir una mobilitat més ràpida i segura o per dotar els usuaris dels serveis públics d'equipaments dignes i de qualitat. També reforcem la inversió compartida entre la Generalitat i els ens locals gironins per tal de recuperar els barris i nuclis històrics més degradats, amb l'objectiu de contribuir a la cohesió social i a l'arrelament de la població.
Efectivament, en aquests moments l'esforç inversor en matèria d'infraestructures a Girona és més notable que mai: obres a la xarxa viària, com ara el desdoblament de la C-31 entre Platja d'Aro i Palamós (103 milions d'euros), o el condicionament de la C-31 entre la Tallada d'Empordà i Torroella de Fluvià (75,9 milions d'euros); actuacions en centres educatius, com ara la pròxima construcció d'un institut escola a Lloret de Mar (8,2 milions d'euros); o centres sanitaris, com ara el nou hospital comarcal de la Garrotxa (obra adjudicada per 32,4 milions d'euros); o –en l'àmbit de la justícia– la construcció del centre penitenciari Puig de les Basses (109 milions d'euros), o l'edifici de la nova Audiència Provincial. Tampoc no podem oblidar la importància d'actuar com mai no s'havia fet en la millora de catorze nuclis i barris de la nostra demarcació, amb una inversió pública històrica que supera els 112 milions d'euros, o el recent programa Viure al Poble, que beneficiarà cinc petits municipis amb un ajut de més de 3 milions d'euros.
La llista d'actuacions és força més llarga. I ben segur que el nou finançament impulsarà projectes la viabilitat pressupostària dels quals fins ara perillava.
Per tot plegat, estem prop de l'horitzó de superació dels dèficits històrics en infraestructures a les comarques de Girona, la qual cosa ha de coincidir amb l'assumpció, per part del nostre govern i del territori, de la titularitat i de la gestió de l'aeroport de Girona i de la xarxa ferroviària de proximitat, tradicionalment gestionades lluny dels interessos dels gironins. Tot plegat ha de contribuir a dinamitzar l'economia i, sobretot, a assolir l'alt nivell de qualitat dels serveis públics que es mereixen els ciutadans.
Jordi Martinoy
(article publicat a El Punt, de 16 d'agost de 2009)
I és que en un context de recessió que està comportant molts problemes a les famílies i al teixit empresarial, el govern té fixada la prioritat en l'atenció a les persones (formació per a la requalificació dels aturats, desplegament de la llei de serveis socials) i a les empreses (facilitació dels tràmits a l'activitat econòmica, ajuts a la innovació, avals per fer front a la restricció de liquiditat). Entenem que ara més que mai convé atendre les famílies i el teixit productiu. Però, i en especial a les comarques de Girona, tenim una altra prioritat: ens hem proposat estendre i posar al dia les nostres infraestructures, ja sigui per garantir una mobilitat més ràpida i segura o per dotar els usuaris dels serveis públics d'equipaments dignes i de qualitat. També reforcem la inversió compartida entre la Generalitat i els ens locals gironins per tal de recuperar els barris i nuclis històrics més degradats, amb l'objectiu de contribuir a la cohesió social i a l'arrelament de la població.
Efectivament, en aquests moments l'esforç inversor en matèria d'infraestructures a Girona és més notable que mai: obres a la xarxa viària, com ara el desdoblament de la C-31 entre Platja d'Aro i Palamós (103 milions d'euros), o el condicionament de la C-31 entre la Tallada d'Empordà i Torroella de Fluvià (75,9 milions d'euros); actuacions en centres educatius, com ara la pròxima construcció d'un institut escola a Lloret de Mar (8,2 milions d'euros); o centres sanitaris, com ara el nou hospital comarcal de la Garrotxa (obra adjudicada per 32,4 milions d'euros); o –en l'àmbit de la justícia– la construcció del centre penitenciari Puig de les Basses (109 milions d'euros), o l'edifici de la nova Audiència Provincial. Tampoc no podem oblidar la importància d'actuar com mai no s'havia fet en la millora de catorze nuclis i barris de la nostra demarcació, amb una inversió pública històrica que supera els 112 milions d'euros, o el recent programa Viure al Poble, que beneficiarà cinc petits municipis amb un ajut de més de 3 milions d'euros.
La llista d'actuacions és força més llarga. I ben segur que el nou finançament impulsarà projectes la viabilitat pressupostària dels quals fins ara perillava.
Per tot plegat, estem prop de l'horitzó de superació dels dèficits històrics en infraestructures a les comarques de Girona, la qual cosa ha de coincidir amb l'assumpció, per part del nostre govern i del territori, de la titularitat i de la gestió de l'aeroport de Girona i de la xarxa ferroviària de proximitat, tradicionalment gestionades lluny dels interessos dels gironins. Tot plegat ha de contribuir a dinamitzar l'economia i, sobretot, a assolir l'alt nivell de qualitat dels serveis públics que es mereixen els ciutadans.
Jordi Martinoy
(article publicat a El Punt, de 16 d'agost de 2009)
dimecres, 12 d’agost del 2009
Reflexió d'agost a l'entorn de la manifestació en contra la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut
Diu que es prepara una manifestació de protesta davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol mitjançant la qual, previsiblement, l’Estatut d’autonomia català de 2006 pot sofrir alguna revisió.
De nou el poble català és cridat a caminar. De nou “Fuenteovejuna… ¡Todos a una!” que deia aquell, desempolsarem l’estelada i farem autocars i entrepans. Suarem i descobrirem noves consignes. Els organitzadors intentaran que l’acte no coincideixi amb un partit del Barça, o potser sí. I l’endemà tots a treballar… una mica més cansats. Físicament. Però també pel nostre mal de país…
Una manifestació en defensa de l’Estatut, diu que es prepara. Un Estatut que, en cap moment, qüestiona la legalitat espanyola. Un Estatut, el retallat de 2006 que, de fet, és una Llei Orgànica estatal que atorga a Catalunya el mateix rang que qualsevol comunitat autònoma espanyola, definint un esquema de relacions multilateral amb l’estat central (defugint, doncs, el tracte de tu a tu). En definitiva, un Estatut que, sobretot després del pacte Mas-Zapatero de gener de 2006, no vol anar més enllà de la Constitució espanyola; ans el contrari, s’hi vol adaptar plenament. Per això, alguns hi vam votar en contra.
Si acceptem aquesta realitat, és a dir, que vam aprovar un Estatut que és bàsicament una llei espanyola, i que vam renunciar (legítima i democràticament) a superar el marc polític i institucional de la Constitució de 1978, no acabo de veure clar perquè ara hem de plorar tots plegats, amb algunes patums i pares de la pàtria al capdavant, pel fet que el mateix sistema jurídico institucional espanyol que ha fet possible aquest Estatut ens pot alterar el text aprovat per referéndum. Cap llei espanyola, malgrat que el seu procés de tramitació contempli un referéndum, està exempta de l’anàlisi del Tribunal Constitucional. Aquestes són les regles del joc, i les sabíem abans d’iniciar la partida.
Diu que ens tocarà anar a mani a defensar l'Estatut. Hi aniré, si puc, però amb una mica d'incomoditat. No només perquè ja fa temps George Brassens m'encomanà una certa mandra pels aquelarres de patriotisme col·lectiu, sinò pel convenciment que potser estem malmenant energies. Energies que seria bo de reservar per l'ingent treball que és la superació de l’actual marc constitucional espanyol, i l'assoliment d'una relació de bilateralitat amb l’estat com a pas cap a la plena sobirania. Sincerament, i ja em perdonareu, ara per ara no veig massar clara la necessitat d'un nou atrinxerament a la defensiva a favor d’aquesta llei orgànica espanyola que és l’Estatut de Catalunya.
De nou el poble català és cridat a caminar. De nou “Fuenteovejuna… ¡Todos a una!” que deia aquell, desempolsarem l’estelada i farem autocars i entrepans. Suarem i descobrirem noves consignes. Els organitzadors intentaran que l’acte no coincideixi amb un partit del Barça, o potser sí. I l’endemà tots a treballar… una mica més cansats. Físicament. Però també pel nostre mal de país…
Una manifestació en defensa de l’Estatut, diu que es prepara. Un Estatut que, en cap moment, qüestiona la legalitat espanyola. Un Estatut, el retallat de 2006 que, de fet, és una Llei Orgànica estatal que atorga a Catalunya el mateix rang que qualsevol comunitat autònoma espanyola, definint un esquema de relacions multilateral amb l’estat central (defugint, doncs, el tracte de tu a tu). En definitiva, un Estatut que, sobretot després del pacte Mas-Zapatero de gener de 2006, no vol anar més enllà de la Constitució espanyola; ans el contrari, s’hi vol adaptar plenament. Per això, alguns hi vam votar en contra.
Si acceptem aquesta realitat, és a dir, que vam aprovar un Estatut que és bàsicament una llei espanyola, i que vam renunciar (legítima i democràticament) a superar el marc polític i institucional de la Constitució de 1978, no acabo de veure clar perquè ara hem de plorar tots plegats, amb algunes patums i pares de la pàtria al capdavant, pel fet que el mateix sistema jurídico institucional espanyol que ha fet possible aquest Estatut ens pot alterar el text aprovat per referéndum. Cap llei espanyola, malgrat que el seu procés de tramitació contempli un referéndum, està exempta de l’anàlisi del Tribunal Constitucional. Aquestes són les regles del joc, i les sabíem abans d’iniciar la partida.
Diu que ens tocarà anar a mani a defensar l'Estatut. Hi aniré, si puc, però amb una mica d'incomoditat. No només perquè ja fa temps George Brassens m'encomanà una certa mandra pels aquelarres de patriotisme col·lectiu, sinò pel convenciment que potser estem malmenant energies. Energies que seria bo de reservar per l'ingent treball que és la superació de l’actual marc constitucional espanyol, i l'assoliment d'una relació de bilateralitat amb l’estat com a pas cap a la plena sobirania. Sincerament, i ja em perdonareu, ara per ara no veig massar clara la necessitat d'un nou atrinxerament a la defensiva a favor d’aquesta llei orgànica espanyola que és l’Estatut de Catalunya.
dijous, 6 d’agost del 2009
dimecres, 5 d’agost del 2009
Temps lliure
Encara em queden uns dies per fer vacances, però amb l'arribada de l'agost la majoria disposem de més temps lliure. Per començar, aquestes seran les meves primeres dedicacions:
dimecres, 1 de juliol del 2009
Ganes de llengua, ganes de país.
L'autor reflexiona entorn de les actituds pessimistes o optimistes amb relació a la llengua catalana, després de l'acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua a les comarques gironines.
Sovint al nostre país, l'actualitat sembla conformar un cert pessimisme ambiental, especialment palpable en temes de cultura, llengua i identitat. No falten motius per a aquest pessimisme, però les actituds negatives tendeixen a consumir energies de manera estèril, sense aportar-hi solucions. Per contra, hi ha la possibilitat de tenir una actitud més positiva, que generi confiança envers el futur, actitud que permet cercar solucions als problemes i, el que és més important, esperança de progrés. Molt sovint no som conscients del petit poder d'aquest optimisme, si voleu metòdic, que es pot reflectir en decisions individuals de cadascú de nosaltres. Crec fermament que el nostre país només progressarà amb actituds constructives, les úniques que contenen un poder innat per seduir i sumar complicitats, elements imprescindibles per construir una societat lliure i cohesionada.
En el cas de la nostra llengua, el català, també poden apreciar-se aquests dos enfocaments. Una certa actitud pessimista del catalanoparlant malmet moltes energies en el lament i acaba generant frustració. També incorre sovint en falsos tòpics com ara el de culpar les persones nouvingudes de la situació de la nostra llengua. L'actitud positiva del catalanoparlant, per contra, el porta a interrogar-se sobre com es poden ajudar les persones que no saben el català per tal que l'aprenguin; s'hi compromet personalment, fet que enforteix d'aquesta manera la cohesió social.
Divendres de la setmana passada vaig poder comprovar que a les comarques gironines hi ha molta positivitat amb relació a la defensa de la nostra llengua, tant per part dels catalanoparlants com per part dels qui encara no ho són. La Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona, mitjançant el Consorci per la Normalització Lingüística, vam organitzar un acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua, en agraïment a la seva dedicació voluntària a ensenyar/aprendre el català. L'èxit va ser rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi van respirar. Hi havia moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents. Un èxit que es correspon amb els mateixos resultats del programa del Voluntariat a les nostres comarques: només cal recordar que mentre l'any 2006 teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!
A Salt va resultar molt satisfactori comprovar com hi ha moltes persones amb actituds positives que han fet el pas de treballar de manera constructiva per a l'enfortiment de la nostra llengua i cohesió social. Malgrat això també vaig constatar que molts aprenents admeten que després de participar al Voluntariat per la llengua -de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió-, al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada alguns catalans d'origen se'ls adrecen en castellà. Tant de bo algun dia a Catalunya deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció del seu origen. No és només una necessitat per a la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, d'educació i de consideració cap als altres.
Els voluntaris per la llengua fa temps que ho tenen clar; ara només cal que tothom s'encomani del seu exemple.
(Publicat a Diari de Girona, dimarts 30 de juny de 2009)
Sovint al nostre país, l'actualitat sembla conformar un cert pessimisme ambiental, especialment palpable en temes de cultura, llengua i identitat. No falten motius per a aquest pessimisme, però les actituds negatives tendeixen a consumir energies de manera estèril, sense aportar-hi solucions. Per contra, hi ha la possibilitat de tenir una actitud més positiva, que generi confiança envers el futur, actitud que permet cercar solucions als problemes i, el que és més important, esperança de progrés. Molt sovint no som conscients del petit poder d'aquest optimisme, si voleu metòdic, que es pot reflectir en decisions individuals de cadascú de nosaltres. Crec fermament que el nostre país només progressarà amb actituds constructives, les úniques que contenen un poder innat per seduir i sumar complicitats, elements imprescindibles per construir una societat lliure i cohesionada.
En el cas de la nostra llengua, el català, també poden apreciar-se aquests dos enfocaments. Una certa actitud pessimista del catalanoparlant malmet moltes energies en el lament i acaba generant frustració. També incorre sovint en falsos tòpics com ara el de culpar les persones nouvingudes de la situació de la nostra llengua. L'actitud positiva del catalanoparlant, per contra, el porta a interrogar-se sobre com es poden ajudar les persones que no saben el català per tal que l'aprenguin; s'hi compromet personalment, fet que enforteix d'aquesta manera la cohesió social.
Divendres de la setmana passada vaig poder comprovar que a les comarques gironines hi ha molta positivitat amb relació a la defensa de la nostra llengua, tant per part dels catalanoparlants com per part dels qui encara no ho són. La Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona, mitjançant el Consorci per la Normalització Lingüística, vam organitzar un acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua, en agraïment a la seva dedicació voluntària a ensenyar/aprendre el català. L'èxit va ser rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi van respirar. Hi havia moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents. Un èxit que es correspon amb els mateixos resultats del programa del Voluntariat a les nostres comarques: només cal recordar que mentre l'any 2006 teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!
A Salt va resultar molt satisfactori comprovar com hi ha moltes persones amb actituds positives que han fet el pas de treballar de manera constructiva per a l'enfortiment de la nostra llengua i cohesió social. Malgrat això també vaig constatar que molts aprenents admeten que després de participar al Voluntariat per la llengua -de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió-, al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada alguns catalans d'origen se'ls adrecen en castellà. Tant de bo algun dia a Catalunya deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció del seu origen. No és només una necessitat per a la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, d'educació i de consideració cap als altres.
Els voluntaris per la llengua fa temps que ho tenen clar; ara només cal que tothom s'encomani del seu exemple.
(Publicat a Diari de Girona, dimarts 30 de juny de 2009)
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)