diumenge, 16 de desembre de 2007

Exposicions i emocions.

Dues exposicions absolutament recomanables aquests dies a Girona. La primera, que es pot visitar a la Sala de l'Obra Social de La Caixa, és una mostra de l'obra del fotògraf Henri Cartier-Bresson, l'"ull del segle XX". Anoto a la meva Moleskine una frase que apareix en un plafó explicatiu de la mostra: fotografiar és contenir l'alè quan totes les nostres facultats convergeixen per captar la realitat fugissera. Captar l'efímer, allò que aviat ja no serà, és l'essència també, penso, dels grans instants de la poesia.

L'altra exposició que us recomano vivament és la mostra Ramon Barnils, periodista de referència, que podeu veure a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. Admiro Barnils des de les meves èpoques universitàries quan vaig descobrir-lo en les excel·lents intervencions radiofòniques a la Catalunya Ràdio de finals dels vuitanta. Posteriorment vaig seguir-lo en diverses reunions i trobades. A Girona, en concret, recordo una trobada amb gent d'ERC a l'antic local de la Plaça Poeta Marquina. També en un emotiu homenatge al poeta Gabriel Ferrater i, això ja no ho recordo tan bé, crec que també vingué a la Casa de Cultura en l'acte de protesta per la supressió del mític programa l'Orquestra de Catalunya Ràdio, dirigit pel també malaguanyat Jordi Vendrell i eliminat de la programació per decisió política. Efectivament, el periodisme rigorós i crític, té a Catalunya un referent: en Barnils.

Cap de setmana també d'emocions, com les que ahir vaig sentir durant la visita al Museu Memòria de l'Exili de la Jonquera, on un exel·lent contingut -basat en el meritós treball del comissari del Museu, l'historiador Enric Pujol-, encaixa de manera sublim en el millor continent, un edifici que de ben segur se'n sentirà a parlar. O l'emoció que també em produí retrobar-me amb persones del meu poble amb qui feia anys i panys que no ens vèiem -en algun cas des de l'època escolar- en motiu de la trobada de gent de Torroella nascuda el 1967. En algun moment de la nit una reconfortant esgarrifança em sorprenia: quan en el rostre d'un company de quaranta anys hi reapareixia, sense avisar, gairebé furtiva, la gestualitat intacta d'aquell adolescent amb qui compartírem hores de carrer, il·lusions, pà amb xocolata i tramuntanades.

Acabo agraïnt molt sincerament a en Joan Margall i a la Trini Millán el nomenament immerescut d'aquests modestos Camins de Ferro com a bloc solidari. M'honora especialment que uns blocaires que segueixo de fa temps i que ja han esdevingut per a mi un referent quotidià, em facin aquesta menció. Intentaré seguir la cadena tant aviat com pugui. Però, en qualsevol cas, moltes gràcies.

3 comentaris:

  1. Jordi, si pots llegir això, és que finalment ho he sabut fer (penjar el comentari,vull dir).Tornant cap a casa, després del sopar dels 67 vaig tenir la mateixa impressió que tu. Malgrat tot el que hem guanyat i hem perdut en aquests anys i malgrat totes les tramuntanades,la majoria no hem deixat d´ésser el que erem, i els gestos , els tons de veu i els tarannàs encara perduren.
    Gràcies per recomanar el Museu Memòria de l´Exili de la Jonquera,
    crec que a tots ens caldria fer-hi una visita. Si no l´has llegit, et recomano el llibre "L´exili del Baix Empordà al 1939" de´n Jordi Gaitx. Es un recull de biografies d´exiliats de la comarca amb uns capítols introductoris molt ben documentats.Alguns dels que vàrem assistir a la trobada del 67 som néts d´aquell exili.
    A reveure,
    Agnès

    ResponElimina
  2. Jordi,

    la cita al teu bloc era obligada per mi. Escrius amb serenor i qualitat, saps trobar en el que descrius allò que més m'interessa o millor dit, ens interessa, perquè ja veus que en som uns quants que et seguim.
    Gràcies per la recomanació que fas avui, per exemple amb la frase que has anotat a la teva Moleskine, perquè m'ha portat altra volta al nord d'Itàlia, on he passat tres dies, al·lucinada (com sempre, no és la primera vegada que hi vaig) de com la cultura i l'entorn es donen la ma en el país etern. Malgrat la seva situació política i econòmica actual, els italians tenen molt clar el que significa ser el país amb més metres quadrats d'història i cultura d'Europa, que és com dir del món.
    Salut i gràcies a tú

    ResponElimina
  3. Agnès, m'ha fet il·lusió llegir la teva aportació. Gràcies pel llibre que recomanes, sembla interessant! Gràcies també per l'indret de Portbou que em vas comentar. Trini, m'afegeixo a les felicitacions que has rebut per l'aparició del teu bloc a la Vanguardia.
    Salutacions i bones festes.

    ResponElimina