Les fotos les vaig fer durant la baixada de mulats d'Espinavell.
Just a trenc de dia, baixant cap a la vall. Presidint el paisatge, el sol tímid, un majestuós Costabona, i un silenci reverencial només estroncat pels renills d'eugues i poltres, que potser intueixen la separació definitiva que s'esdevindrà a la tria d'Espinavell. I uns homes i dones que baixàvem, tremolant, a voltes per les ràfegues gèlides, a voltes per l'indecent mostrari de groc i marró de la tardor pirinenca.
De cop i volta, una daina.
Vaig poder captar aquestes dues fotografies amb el mòbil. Lleuger, jovial, el cèrvid acompanyava els poltres en el descens cap a Espinavell. Es movia entre els cavalls amb una misteriosa complicitat. Feia costat als qui foren, durant els mesos d'estiu, companys de joc allà dalt, als plàcids i solitaris prats pirinecs. L'ancestral tradició no té aturador i el temps de descompte va corrent per eugues i poltres. I la daina que s'ho mira, amb distància foteta. O potser amb perplexitat, davant el fatal destí dels seus companys de viatge. Em miro de nou la daina en aquestes fotografies, preses just abans de què l'animal s'acomiadi del grup i torni lliure cap amunt, lluny d'Espinavell. Amunt, on coneixarà altres poltres que encara ignoren les cadenes de la vall. Em miro de nou la daina.
Quina misteriosa metàfora de la llibertat i de la fragilitat intenta llegar-nos?
Just a trenc de dia, baixant cap a la vall. Presidint el paisatge, el sol tímid, un majestuós Costabona, i un silenci reverencial només estroncat pels renills d'eugues i poltres, que potser intueixen la separació definitiva que s'esdevindrà a la tria d'Espinavell. I uns homes i dones que baixàvem, tremolant, a voltes per les ràfegues gèlides, a voltes per l'indecent mostrari de groc i marró de la tardor pirinenca.
De cop i volta, una daina.
Vaig poder captar aquestes dues fotografies amb el mòbil. Lleuger, jovial, el cèrvid acompanyava els poltres en el descens cap a Espinavell. Es movia entre els cavalls amb una misteriosa complicitat. Feia costat als qui foren, durant els mesos d'estiu, companys de joc allà dalt, als plàcids i solitaris prats pirinecs. L'ancestral tradició no té aturador i el temps de descompte va corrent per eugues i poltres. I la daina que s'ho mira, amb distància foteta. O potser amb perplexitat, davant el fatal destí dels seus companys de viatge. Em miro de nou la daina en aquestes fotografies, preses just abans de què l'animal s'acomiadi del grup i torni lliure cap amunt, lluny d'Espinavell. Amunt, on coneixarà altres poltres que encara ignoren les cadenes de la vall. Em miro de nou la daina.
Quina misteriosa metàfora de la llibertat i de la fragilitat intenta llegar-nos?
Molt boniques les fotos i tu molt matiner, ens fem vells. Nosaltres hi havíem anat molts anys quan la mainada eren petits i fèiem estades a Vilallonga. Les eugues i els poltres no són cap perill per les daines, entre ells no es mengen ni s'esgarrapen, però els caçadors sí. Potser aquesta se sent protegida enmig dels cavalls, deu saber que ells no dispararan.
ResponElimina