Les estacions gironines
4.- ESTACIÓ DE CALDES DE MALAVELLA.
FITXA TÈCNICA: Adreça:
Estació Ferrocarril s/n. Caldes de Malavella. Trens:
Línes R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis:
Vestíbul, sala d’espera, botiga cafeteria i venda de bitllets. Elements
patrimonials a destacar: Edifici estació, vestíbul, antics moll de càrrega,
magatzem i grua.
A mesura que lentament abandona Caldes de Malavella
el Mitja Distància que ens hi acaba de deixar, se’ns va
descobrint l'imponent edifici de l’estació. Els vagons semblen conformar un
recelós teló que es resisteix a mostrar del tot la joia que
preserva. Mentre, asseguts en unes vies abandonades uns adolescents
emboliquen una cigarreta. Ens miren malfiats en apropar-nos-hi a contemplar la
vella grua i el magatzem en desús. La primera impressió de l’entorn denota una
certa deixadesa, exceptuat l’edifici de l’estació recentment
remodelat. Deixadesa estimulant per a nosaltres —malalts del tren—, però
reveladora d’un limitat interès per a dignificar el servei ferroviari.
Disposats a creuar les vies, deixem aquesta andana
protegida per una austera coberta de plaques ondulades amb l’aspecte de
fibrociment. Malgrat la importància de l’estació no hi trobarem un pas soterrat.
Entrem a la fi a aquest magnífic edifici de grocs, taronges
i blaus. A l’interior, un preciós vestíbul ens transporta a molts
decennis enrere, amb belles parets de fusta treballada i rajoles
ceràmiques decorades. Un aire modernista presideix el conjunt, on també hi
apreciem una deliciosa campana i un rellotge. Tot i els atemptats soferts en
forma de patètics rètols i d’una desencertada ubicació de màquines expenedores,
l’espai conserva un ambient vintage. Dues treballadores atenen les
taquilles i la botiga-quiosc, anomenada “Km. 1”. Aquí l’únic
cafè disponible prové d’una màquina d’autoservei, tot i que resulta
sorprenentment bo. Notable.
Sortim al carrer per l’avinguda Doctor Modest
Furest, l’aparador del modernisme caldenc que enllaça el ferrocarril i els
balnearis. Precisament Modest Furest reinventà el termalisme a Caldes a finals
del XIX, coincidint l’arribada del tren amb la posada en funcionament de Vichy
Catalán. L’impressionant edifici d’aquest balneari d’estil neomudèjar a
nosaltres ens evoca una gran estació ferroviària centreeuropea. Sense deixar
l’avinguda Furest caminem ara cap al centre i admirem altres immobles amb
trets noucentistes, fins arribar al balneari Prats, l’altre gran
establiment termal. Conceptualment i física, es fa evident una íntima connexió
entre el ferrocarril i un termalisme que es reinventa a finals del segle XIX.
Atribuïm al muntanyisme dels noucentistes un
caràcter forjador del nacionalisme català. Però la burgesia
excursionista de Barcelona no només s’enfilava al Pirineu. Ben aviat l’alta
societat de la capital descobrí també els balnearis d’una idealitzada Catalunya
interior, gaudint de les seves cures però sobretot acudint-hi en cerca de
distinció social. A Caldes el ferrocarril fou decisiu per impulsar aquest
turisme termal que endinsa les seves arrels a l’època romana. El tren
emergeix com a nova Via Augusta d’aquella Aquae Calidaes, ara per a
ús i gaudi d’una burgesia que redescobreix territoris i paisatges, alimentant
mitologia catalanista. Poca gent sap que precisam5t6yhujent en aquesta estació
s’esdevingué una trobada entre Ferran Agulló i un Francesc Cambó
provinent de França, en els moments previs a la Solidaritat Catalana el 1906.
Ho escriu l’historiador i polític Jesus Pabón al seu llibre “Cambó.
1876-1947”.
En canvi sí que els més grans del poble encara recorden
un grup d’alemanys que habitaven a Caldes a mitjans dels anys quaranta del
segle passat. Aleshores els aliats havien sol·licitat
a l’estat el lliurament de diversos jerarques del nazisme residents a
Espanya, bona part dels quals havien actuat d’espies durant la
guerra. Franco decidí finalment confinar en balnearis caldencs a
un grapat d’aquests elements, antics
militars hitlerians sovint d’alta graduació. No costa d’imaginar la
nostra estació convertida en tèrbol escenari d’històries
d’espies. Tot plegat ens ho descobrí la revista Sàpiens l’any 2005 en el
reportatge “El refugi català dels nazis”.
L’estació de Caldes ha servit bàsicament al
transport de persones, tant històricament amb el turisme termal com més
actualment proveint de connexions ferroviàries a una àrea de
referència que arriba fins a la Costa Brava central. Tot i així, la proximitat
amb Llagostera i Cassà comportà durant una època que des d’aquí s’atengués
també l’activitat del sector surer. Sobretot en els temps previs i els immediatament
posteriors a l’existència del Tren Petit, l’anomenat Feliuet que
passava per les dues esmentades poblacions. Avui l’antic magatzem i el moll de
càrrega amb la grua ens recorden, a l’estació de Caldes, els temps en què les
mercaderies locals viatjaven en tren.
Dóna la sensació que els caldencs contemporanis es
relacionen amb l'estació des d’una perspectiva bàsicament funcional, sense
veure-hi tant un patrimoni a protegir. Aparent indiferència que també constatem
en la manca d’estudis locals destacables sobre l’equipament. El mateix nucli de
Caldes sembla tenir mandra d’estendre’s fins a l’estació i d’acaronar-la,
destinant només com a elements de contacte amb l’edifici ferroviari un
entorn de polsosos aparcaments i de naus industrials.
Ha caigut el sol a l’estació de Caldes de Malavella, quan s’atura un Regional que ve de Portbou i va cap a Barcelona. Vagons cansats, rere les finestres dels quals es perfila el rostre d’alguns viatgers; per a nosaltres poca cosa més que il·lusos pobladors d’un món efímer. Els adolescents fumadors fa estona que han abandonat les seves vies mortes, i ben aviat ens quedarem només amb l’eco de les veus dels darrers usuaris baixats del tren, acabats de sortir de l’estació. De tant en tant arriba el dringar d'un ramat proper. O potser es tracta de la campana del vestíbul, tocada per la bruixa Malavella que retorna a la població. Són els sons de la solitud a l’estació de les aigües.
Ha caigut el sol a l’estació de Caldes de Malavella, quan s’atura un Regional que ve de Portbou i va cap a Barcelona. Vagons cansats, rere les finestres dels quals es perfila el rostre d’alguns viatgers; per a nosaltres poca cosa més que il·lusos pobladors d’un món efímer. Els adolescents fumadors fa estona que han abandonat les seves vies mortes, i ben aviat ens quedarem només amb l’eco de les veus dels darrers usuaris baixats del tren, acabats de sortir de l’estació. De tant en tant arriba el dringar d'un ramat proper. O potser es tracta de la campana del vestíbul, tocada per la bruixa Malavella que retorna a la població. Són els sons de la solitud a l’estació de les aigües.
Publicat al Diari de Girona de 25 de maig de 2014)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada