diumenge, 6 de juliol de 2014

El tren i Girona. Una història d'amor i odi.


Les estacions gironines

5.- ESTACIÓ DE GIRONA



FITXA TÈCNICA: Adreça: Plaça d’Espanya s/n. Trens: Línes R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou), RG1 Rodalies(Mataró-Figueres) i AVE (Madrid- frontera francesa). Serveis: Vestíbul, sala d’espera, cafeteria-restaurant, venda de bitllets i zona comercialElements patrimonials a destacar a l’entorn: Antics dipòsits d’aigua i tanca, estació d’Olot, viaducte.

El ministre Fernández de la Mora, en inaugurar el 1973 l’actual estació i viaducte ferroviari de Girona, remarcà que el nou edifici s’inspirava en Roma Termini. I efectivament l’estació gironina té un dels trets de les grans estacions urbanes, com ho és el poder generador de tot un microcosmos. Amb persones que hi van diàriament no pas per a viatjar, sinó a treballar o atretes pel magnetisme dels llocs intemporals. Avui, d’entre la tipologia humana present, hi comptem jubilats, policies uniformats, diverses categories de solitaris, treballadors ferroviaris, policies de paisà i usuaris del bar amb aspecte de ser-ne molt assidus. Al conjunt s’hi afegeixen els veïns que usen l’estació com a drecera entre Sant Narcís i el centre de la ciutat. Només els viatgers s’evaporen ràpidament, tal com escriu Maria Mercè Roca a “L’Àngel del Vespre”: “Els qui arriben desapareixen de l'escena sense entretenir-se gens, i els qui marxen pugen les escales de pressa per no perdre el tren”.

Precisament, l’emplaçament de l’estació al centre urbà n'ha determinat una relació singular i complexa amb la ciutat. Des de la seva posada en funcionament el 1862, l’encaix dels serveis ferroviaris ha provocat reptes monumentals obligant a redefinir constantment creixements i  dinàmiques urbanes. Així, durant aquest segle i mig el tren ha inoculat un estat de permanent redefinició al cor de Girona, generant apassionats debats, desafiant les certeses més sòlides.

La primera estació a l’actual plaça Marquina propicià el creixement de la ciutat cap a ponent, obrint-se a finals del XIX la plaça Marquès de Camps i enderrocant-se un tram de muralla. S’inaugurava una llarga era d'especulació urbana. Més tard, el tren de Sant Feliu requerí d’una estació provisional... que durà fins a la fi de la línia el 1969. I durant anys foren monumentals els col·lapses circulatoris provocats pels passos a nivell. Amb el desitjat viaducte, l’electrificació, el trasllat de les mercaderies fora de la ciutat i el tancament dels carrilets, s’inicià una nova etapa de precarietat i d’abandonament d’instal·lacions. Fins que l’ajuntament democràtic arranjà la zona i construí el Parc Central, ja els terrenys en mans públiques. La pau però no durà gaire i en un parell de dècades tot es posà  novament potes enlaire amb les obres de l’AVE. Avui encara el tren reserva grans reptes com l’enderroc del viaducte o l’estació intermodal –per cert, la unificació de les estacions ja es reclamava el 1928 a la premsa local–. El tren i Girona; eterns protagonistes d’una crònica d’amor i odi amb final obert. Potser per això la ciutat té un regidor d’afers ferroviaris.

Malgrat l’encert de mantenir la cèntrica ubicació de l’estació, en aquest tortuós camí hi hem perdut molt. La ciutat dels quatre rius que disposà durant dècades de quatre estacions, va deixar perdre uns trens que la connectaven a les principals capitalitats comarcals. I als anys setanta es derrocà sense contemplacions un patrimoni industrial d'indubtable interès arquitectònic, com l’antic magatzem de locomotores. Afortunadament se’n salvà l’estació d’Olot així com els dipòsits d’aigua (datats del 1912) i la tanca preservats al pati de l’escola Cassià Costal, béns avui degudament catalogats i protegits.

Accedim a les flamants i encapsulades instal·lacions de l’AVE. Si veníem d’un vestíbul sorollós, entrem ara a uns espais de silenci zen només interromput pel clac-clac dels alts talons d’una hostessa. Diversitat ètnica a dalt, uniformitat bussines a baix. Portàtils i tablets a la sala d’espera de l'alta velocitat, i fulletons comercials per a tota lectura dels qui deixen passar les hores al vestíbul tradicional. Les presses dels executius en front de les hores llargues dels ancians. Velocitat i lentitud de dues estacions tan properes, tan sideralment distants.

Pugem al bar i ens ubiquem a la barra entre una jove estudiant que mossega un dònut i un usuari absort en el seu got de cervesa –el nas gairebé fregant la barra–. Prenem un cafè, excessiu de líquid, d’aprovat just. Recordem d’altres cafès aquí, pròlegs d'antics viatges, per exemple en el mític Talgo nocturn a Paris o a l’històric Costa Brava. Temps en què enfilar-se en un tren i no mirar enrere constituïa una de les màximes expressions de llibertat. Ara aquells mítics trens han estat suprimits amb nocturnitat i traïdoria. Com si la joventut i els seus vagons podéssin desdibuixar-se pels buròcrates del ferrocarril.

Per l’Atles Literari de les Terres de Girona sabem que l'estació ha estat relatada per Prudenci Bertrana, Narcís-Jordi Aragó, Narcís Comadira o Javier Cercas. Aquest darrer no amagarà una tètrica primera impressió en arribar en tren a la ciutat, suposem que a l’antiga estació: ”Al final una estació negra (...). Era la ciutat més trista del món”. Però les cròniques ferroviàries gironines del segle XXI seran escrites per uns influents commuters, actius instagramers i bloggers, amb els seus posts i tweets and rails.

En canvi en aquest bar impersonal ens sentim terriblement desvirtualitzats. Abandonem la barra esquivant l'alè alcohòlic del veí, i ens descobrim enmig d’un desordenat grup d’usuaris de l’Imserso. Just a la sortida de l’estació, després d’assaltar-nos un impertinent comercial d’una ONG, topem amb un cartell del Ministeri de Foment: “Escurcem distàncies. Apropem persones. Gobierno de España”. Aquesta estació no s’acaba mai.

(Publicat al Diari de Girona de 8 de juny de 2014)







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada