diumenge, 20 de juliol de 2014

Els trens de Llach, Pla i Eiffel

Les estacions gironines


6.- ESTACIÓ DE FLAÇÀ



FITXA TÈCNICA: Adreça: Estació del Carrilet s/n. Trens: Línies R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Restaurant-botiga, sala d’espera i venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici estació, antic dipòsit d’aigua, magatzem, grua, pont de la factoria Eiffel i antiga estació del Tren Petit.


A la barra resta un got mig ple de Coca Cola, al costat del nostre cafè. L’hi ha deixat un nerviós taxista que ha abandonat ràpidament la cantina de l’estació de Flaçà en apropar-se un Regional amb possibles clients. Lloc d’aturada tradicional de trens expressos i de llarga distància (abans que l’AVE els fulminés), aquesta és una estació molt concorreguda. Supera el poble que l’acull i es desentén dels límits comarcals. I és que malgrat ser al Gironès, Flaçà és l’estació de l’Empordanet; connexió ferroviària d’una densa àrea amb pobles com Torroella, La Bisbal o Palafrugell. Mentre apurem el cafè mediocre, d’aprovat just, observem al sostre del vestíbul un rellotge cònic que obliga a desplaçar-se circularment per a llegir-hi l’hora. Singularitats d’una estació definitivament única, com ho demostra també la seva incorporació a l’obra d’importants creadors. Vegem-ne una mostra.

Josep Pla. El de Llofriu encapçala la llista dels literats de l’estació, al costat d’Aurora Bertrana, Matew Tree, Xavier Cortadellas o Antoni Puigvert. A "Notes de Capvesprol" Pla recordarà que “la primera vegada que a Flaçà vaig veure el tren gros, amb aquella maquinària de l'exprés, vaig quedar veient visions. Aquesta admiració durà tota la meva joventut”. El tren petit –petitesa que segons Pla faria riure mitja humanitat– acabà aquí durant decennis el seu recorregut des de Palamós, tot i que posteriorment la línia s’allargaria fins a Girona i Banyoles. “A la història de l'Empordanet, Flaçà representa el fet fabulós de baixar d'un tren de via estreta per pujar en un tren de via ampla”. L’estació serà doncs frontera de l’Empordanet, punt d’encontre de la ruralitat del carrilet amb morals d’amplada cosmopolita.

Gustave Eiffel. La companyia Eiffel subministrà entre 1877 i 1884 diversos ponts al nostre territori. Com el pont de Ferro de Girona i els del tren a Colera i a Flaçà. En aquest darrer cas prop de l’estació, sobre el riu Ter. Però només el pont de Les Peixateries Velles gaudeix d’un generalitzat reconeixement, convertit en icona turística. Coses d’un centralisme gironí que ignora uns altres ponts d’interès tècnic superior. En tot cas, al costat d’aquesta majestuosa obra, Flaçà acull altres actius del patrimoni industrial ferroviari. Com un antic dipòsit d’aigua per a locomotores, una vella grua i un magatzem on s’hi endinsa una via secundària. El propi edifici de l’estació exemplifica l’arquitectura funcional del darrer quart del segle passat. Al seu costat encara és ben viva l’estació del carrilet, reconvertit en casal d’avis.

Lluís Llach.  Les estacions preserven un delicat tresor depositat lentament per dècades d’arribades i de partides dels seus usuaris. És el sediment fràgil de tantes separacions i retrobaments al peu d’un tren. L’estació de Flaçà també esdevindrà embolcall del material sensible de moltes generacions d’empordanesos. Fet que inspirà al cantautor empordanès, resident per temporades ben a prop d’aquí. Dius que a l’andana no hi ets sol, viuen amb tu ombres i jocs. A A l’Estació, Lluís Llach canta als nostres sentiments que nïen a Flaçà i que volàtils es belluguen al ritme dels trens.

Podríem seguir aquest recorregut artístic i parlar també de teatre –"El último tren", d’Isaac Badia, s’inspira en Flaçà–, però ens aclapara una certa feixuguesa, a la manera del síndrome d’Sthendal. Sortim a l’andana per a respirar l’aire fresc d’un riu proper i d’una mar no gens llunyana. Des d’aquí veiem la platja de vies abandonades, al costat del magatzem i de l’entranyable grua. Restes del naufragi dels anys d’intensa activitat industrial. Ho relata al llibre "El Tren Petit, Flaçà 1887-1987", l’autor flaçanenc i ferroviari Xavier Tura. Una història dels temps en què uns ferrocarrils convertiren Flaçà en potent capitalitat industrial. Apagades avui les xemeneies com la de la històrica paperera Torres Domenech, veïna de l’estació, al Flaçà dels nostres dies el tren ja només durà turistes a l’estiu i s’emportarà empordanesos a l’hivern.

Prop de les vies descobrim l’escultura “Impacte” del torroellenc Joan Viñas, un treball de ferro, pedra i bronze de la col·lecció d’art d’ADIF. Arraconada a la pitjor de les ubicacions –un pal elèctric n’impedeix la visió completa–, l’obra està formada per una esfera damunt d’unes línies progressivament corbades, sobre una base de pedra. Talment camins de ferro suportant la gravetat dels nostres dies. 

Passem a l’andana contrària a través del pas soterrat amb ascensors. Els habituals sabem que s’acosta un tren sense necessitat d’avisos de megafonia. Coneixerem per exemple que ve un tren de Girona quan es tanqui el pas a nivell de la Carretera de Sant Joan. Nosaltres, que esperem un Mitja Distància que ve de Figueres, tindrem per senyal inequívoc de la seva arribada la remor metàl·lica del pas dels vagons pel pont del Ter. Com la que sentim ara mateix. Tots tenim una estació, i la nostra és aquest Flaçà dels records rovellats confosos en piles de material ferroviari en desús. Una estació envoltada d’arbredes fluvials, fàbriques abandonades i la memòria d’uns antics trens en les seves vies mortes. Amb escultures sobre la feixuguesa de la nostra condició, i on la malenconia pren ara mateix la forma d’un tren que se’ns endú. Un tren misteriós que ve de lluny, si és que va enlloc.

(Publicat al Diari de Girona de 22 de juny de 2014)










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada