diumenge, 3 d’agost de 2014

Surrealisme ferroviari

Les estacions gironines

7.- ESTACIÓ DE FIGUERES

FITXA TÈCNICA: Adreça: Plaça de l’Estació. Trens: Línies R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Vestíbul, sala d’espera, quiosc-cafeteria, atenció al viatger, venda de bitllets, informació turística. Elements patrimonials a destacar: Antic magatzem i moll de càrrega, restes de l’estació vella, dipòsits d’aigua per a locomotores.

En motiu del centenari del ferrocarril l’any 1977, l’historiador figuerenc Josep Maria Bernils dedicà un complet estudi a la història del tren a la ciutat. Entre d’altres episodis, a “Cent anys del Ferrocarril a Figueres” Bernils descriu l’emoció dels figuerencs amb l’arribada de la primera locomotora el gener de 1877. No faltaven motius per a la il·lusió als empordanesos de l’època, ara que la febre d’or semblava germinar a la comarca de la mà d’aquest giny fumejant que entrava per primera vegada a Figueres. Enrere quedaven dècades de dificultats econòmiques i convulsions socials, carlinades i insurreccions federals incloses. Malgrat això, l’alegria no tardaria a desinflar-se  per obra d’un voraç insecte que, coincidint gairebé amb l’arribada del tren, iniciava a l’Empordà una cruent envestida, la fil·loxera.

Sortits del Regional utilitzem un pas soterrat, atrotinat, insuficient. Sorprèn que l’estació de la segona capital gironina no tingui ascensors per a creuar les vies. Potser se’n podrien manllevar de Vilafant, on una flamant estació disposa de novíssims ascensors no sempre utilitzats. Aquí però hem d’ajudar una viatgera que dificultosament arrossega la seva bicicleta per les escales del túnel. Moments després perdrà el seu tren, tancades les portes del vagó davant dels nassos, sota la impassible mirada d’un factor ferroviari –dels de la gorra i la bandereta vermelles, que aquí donen la sortida dels trens–. Sota el gran voladís de formigó de l’estació demanem un cafè, recolzats a la finestra del bar. Resulta poc gustós, aigualit. Mentre al nostre costat un ancià comença a explicar-nos, sense haver-li-ho demanat, que de petit acompanyava la seva mare a la “verema”. El bon home recorda que aquí les autoritats franceses d’immigració instal·laren una oficina de triatge i facturació de mà d’obra ibèrica cap a les vinyes de França.

Acomiadats del jubilat, caminem cap a la carretera de Roses en un entorn inhòspit d’edificis a mig fer. O a mig desfer. Rere les nostres esquenes queden dues fantasmagòriques construccions ferroviàries, a banda i banda de les vies: L’antic magatzem de mercaderies i les restes depriments de la vella estació, a l’interior de la qual s’hi conserven ruïnosos dipòsits d’aigua de l’època del vapor. Arribem al pas a nivell, aquest fatídic punt del trànsit urbà que ha vist tantes propostes d’arranjament, totes infructuoses. És un element més de l’inventari d’allò que no ha pogut ser en aquesta estació –exercici  molt empordanès, aquest de llistar planys-. La relació inclouria també el fracassat tren a Roses l’any 1900,  l’execució frustrada de l’amplada de via europea els anys setanta, o  la no estació de l’AVE al centre de la ciutat, ja al segle XXI. El propi Salvador Dalí certificà una significativa oportunitat perduda en no poder embarcar uns quadres a Figueres, decidint finalment facturar-los des de Perpinyà on trobà la logística necessària. Des de llavors la capital rossellonesa s’ha apropiat del binomi Dalí-ferrocarril, amb l’impagable actiu turístic del “Perpinyà-Centre del Món”.

Per cert, a l’estació de la ciutat de Dalí, la del museu català més visitat, la figura del pintor hi passa molt desapercebuda, reduïda a uns minúsculs pans dalinians ubicats sobre uns descolorits pòsters. Afortunadament, comprovem com una funcionària del punt d’informació municipal aclareix a uns escèptics visitants que acaben d’arribar a la Figueres de Dalí. De totes maneres, el veritable homenatge al surrealisme el representa un empleat ferroviari d’Atenció al Client: Còmodament assegut al despatx es nega a donar qualsevol informació a l’usuari,  limitant-se a assenyalar amb desgana al personal de taquilla a través dels vidres.

Sortim a la triangular plaça de l’estació. Descansem en un banc sota l’ombra d’un plataner, encarats  a aquest grisós edifici ferroviari de mig segle d’història. L’hipnòtic so d’un brollador actua sobre les nostres parpelles, que es van tancant mentre l’estació es desdibuixa. Entre ombres descobrim la figura de Pi i Margall descendint d’un tren el 1881. Seguidament, distingim a un altre president, en aquesta ocasió Manuel Azaña arribant a la Figueres bombardejada d’aquell dolorós 1939, junt a milers de desposseïts que intenten creuar la frontera. I en el nostre somieig sentirem de nou la veu del jubilat de l’andana, ara retornat a la infantesa i agafat de la mà de la mare enmig de centenars de veremadors. Entren i surten de l’estació estraperlistes, militars que van a Cuba, i guarnicions del castell de Sant Ferran. No hi falten tampoc membres de la menestralia local anant a banyar-se al parador de Garbet, ni inacabables generacions d’arrauxats estudiants. Despertarem de la nostra migdiada en intuir un sorneguer Fages de Climent pujant a un vagó. O era Alexandre Deulofeu?.


A “Dies de Frontera” Vicenç Pagès presenta una protagonista a qui li encanta que l’estimat l’esperi a l’estació de Figueres. També l’escriptora Maria Àngels Anglada hi venia a rebre les amistats que la visitaven; “És agradable i càlid el fet de trobar un rostre i una veu amiga quan baixes del tren”. Ara sembla que en algunes planificacions governamentals es preveu la supressió d'aquesta estació. Que l’estació que no va ser centre del món ja no serà tampoc al centre de la ciutat. I si ningú hi posa remei, en un futur no massa llunyà, els retrobaments ferroviaris imaginats pels literats locals s’esdevindran sota un gèlid arc detector de metalls de Figueres-Vilafant.

(Publicat al Diari de Girona de 6 de juliol de 2014)










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada