diumenge, 3 d’agost de 2014

Cançó trista de Portbou

Les estacions gironines

8.- ESTACIÓ DE PORTBOU

FITXA TÈCNICA. Adreça: C/Claudi Planas s/n.  Trens: Línies R11 Regionals i Mitjana Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres-Portbou). SNCF, només destinació: Intercités Paris-Austerlitz i Estrasburg / Luxemburg. TER Midi Pyrénées (Tolosa), TER Languedoc Roussillon (Avinyó-Narbona). Serveis: Ampli vestíbul i sales d’espera, restaurant, atenció al viatger, venda de bitllets, comissaria de policia. Elements patrimonials a destacar: Conjunt de l’estació i gran marquesina de 1929.

El tren ja s’ha retrobat amb el mar a Llançà i circula ara entre els blaus i terrosos de l’Albera marítima. Pels nostres auriculars sonen els primers acords de guitarra d’un blues de Bob Dylan: “It takes a lot to laugh, it takes a train to cry” (“és difícil riure, però n’hi ha prou amb un tren per a plorar”). Amb el tempo lent dels compassos inicials desfilem pel majestuós pont de la factoria Eiffel a Colera, supervivent de tramuntanades i bombardejos. Un ritme arrossegat ens acompanyarà fins el túnel de la Pineda, just quan comença la improvisació d’harmònica de Dylan. A la fi, la immensitat de l’estació se’ns descobreix amb unes notes finals que sonen a lament, confoses amb el so metàl·lic dels frens del tren. La cançó trista ja no ens deixarà, a Portbou.

Les comunitats urbanes situen en alçades destacades els edificis vinculats al poder, atribuint-los així una funció dominadora. Siguin catedrals medievals o gratacels de les corporacions que es reparteixen el món. Aquí la construcció més elevada és l’estació, sota la falda de la qual el poble sembla arraulir-se. Hi comptem també l’altre edifici enlairat, l’església, construïda al mateix espai. Estació i església ­–omnipresents, tel·lúriques– han gestionat des de sempre l’economia i les ànimes de Portbou. Com un intemporal castell kafkià, el conjunt ferroviari afegeix, al poder de l’altitud, l’atàvica temença que inspiren les fronteres.

Però Portbou és també l’alegria dels viatges iniciàtics, el punt de partida de tantes il·lusions juvenils amb un Interrail a la mà. L’aventura començava llavors amb la motxilla sobre el taulell ovalat de control fronterer, encara avui present al vestíbul. Els trens francesos arriben a Portbou i els espanyols a Cervera, dèiem, saberuts com ens preteníem. Monstre dominador o símbol que il·lusiona, l’estació està molt ben escrita a la novel·la “La Casa Gran” de la portbouenca Maria Mercè Roca. Una visió literària des de dins, on es relata amb tendresa la vida d’un poble marcat pel tren enmig de la grisor del franquisme i de les morals de frontera.

Som al bar més gran del nostre periple ferroviari, però hi estem sols. El cafè és bo, notable. Preservada en una mena d’altar, s’exposa la fita del punt quilomètric ferroviari 273/0. Ens hi reclinem respectuosament abans de sortir a l’andana francesa. Allà una família arribada de Barcelona, francesos d’origen nord-africà, ens demana per compartir taxi fins a Cervera –per una vaga de la SNCF avui no hi ha enllaç amb el Rosselló–. Poc després, en sortir de l’estació, seran aturats per agents de la Policia Nacional demanant papers. Aflora l’ADN casernari d’una estació que, com s’explica a “La Casa Gran”, disposa de garjola. Nosaltres hi entrem novament i contemplem l’horitzó marí des d’un finestral. Enlluernats de blau i blanc, en aquest desèrtic i luxós vestíbul, ben bé podríem trobar-nos en un escenari del realisme màgic, un Macondo, un Comala –“porqué esto está tan triste?, son los tiempos señor”-. Al fons, discret, el cementiri de Portbou.

L’edifici actual de l’estació de Portbou, construït el 1929, delata els deliris de grandesa d’una Espanya que feia opulentes portes d’entrada; producte, com a Canfranc, d’un vell complex d’inferioritat. En tot cas, la impressionant marquesina de ferro i vidre projectada per Joan Deulofeu (enginyer i alcalde republicà de Badalona) i feta als tallers del mestre modernista Joan Torres, eleva el patrimoni ferroviari gironí a cotes sublims. Aquesta coberta ha bressolat mítics trens com el Costa Brava, eliminat fa pocs mesos després de mig segle de servei, o ferrocarrils internacionals com els enyorats Talgo a França, Suïssa o Itàlia. Avui RENFE només hi porta uns pocs regionals, mentre la SNCF fa arribar encara a Portbou Intercités d’Estrasburg o de París.

Asseguts a l’andana amb la única companyia d’un colom, recordem noms il·lustres que han transitat per aquí, com George Orwell o Alejo Carpentier. També Antonio Machado o Walter Benjamin, formant part del conjunt estremidor de milers de persones que han passat per Portbou forçosament desplaçades per les guerres d’Europa. Però aquesta tarda a l’estació internacional de Portbou només es mou una solitària locomotora maniobrant a la zona de mercaderies. I és que actualment l’activitat principal de la instal·lació ve marcada per l’operativa de les mercaderies ferroviàries.


Els territoris fronterers, explica Claudio Magris, són un no espai, un “llimb” de barreges d’identitats. Com a Portbou, on els vents destenyeixen ràpidament les banderes i l’estranger hi és veí. Lluny d’aquí, en canvi, els distants centres oficials preserven amb recel les essències. I dels buròcrates de capital, sigui Barcelona, Madrid o Brussel·les, sorgeixen ridícules idees per a les fronteres. Com la de convertir aquesta línia en un tren turístic. Un nou pessebre per a l’esbarjo metropolità, en comptes del ferrocarril de proximitat transfronterer que es reclama des d’aquí. En un cartell de la ruta Benjamin de Portbou llegim aquesta frase del pensador jueu citant Kafka: “Hi ha moltíssima esperança, però no pas per a nosaltres”. Però malgrat l’enèssima cançò trista, aquesta estació no s’acovardeix. També hi ha temes de blues amb final alegre. Els trens francesos arriben a Portbou i els espanyols a Cervera.

(Publicat al Diari de Girona de 20 de juliol de 2014)









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada