dijous, 14 d’agost de 2014

Entre rius i muntanyes

Les estacions gironines

9.- ESTACIÓ DE RIPOLL

FITXA TÈCNICA. Adreça: C/Progrés, s/n. Trens: Línies R3 Rodalies de Catalunya (L’Hospitalet de Llobregat- Latour de Carol, Enveig).  Serveis: Vestíbul i sala d’espera, venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Placa giratòria amb dipòsit de locomotores, aiguada i dipòsit d’aigua per a màquines de vapor, edifici de l’estació transpirinenca, antigues locomotores de la sèrie 1000 del Transpirinenc.

Just en baixar del tren observem una completa mostra d’arqueologia industrial. Un catàleg de material, a escala real, de quan Ripoll pretenia ser un destacat nucli ferroviari. Al final de l’andana, per exemple, veiem dos interessants elements de l’època del vapor: una aiguada i un dipòsit d’aigua. Més enllà, tocant l’estació d’autobusos, localitzem un fantàstic dipòsit de locomotores amb placa giratòria, l’únic conservat a les comarques de Girona. Pel que fa al material rodant, trobem dues màquines elèctriques de la mítica sèrie 1000. L’estat de conservació de tot plegat és deplorable, per la deixadesa de la companyia ferroviària i la inconsciència d’alguns ciutadans. Com la dels vàndals que han atacat la locomotora de la sèrie 1000 exposada darrere l’estació. Fou recuperada fa pocs anys per una colla d’amants del ferrocarril en homenatge a les màquines que circularen entre Ripoll i Puigcerdà, expressament dissenyades pel Transpirinenc. Com cap altra locomotora, superaven fàcilment els pendents del traçat: Durant dècades, els vagons arribats de Barcelona eren acoblats a Ripoll a una 1000 per continuar cap amunt.

Però la veritable meca del patrimoni ferroviari en desús és l’estació transpirinenca. Una solitària i grandiosa construcció amb una estètica neoromànica que vol evocar el Monestir de Ripoll. Fou projectada per a acollir la burocràcia pròpia d’una estació capçalera de línia internacional, el Transpirinenc Oriental, i atendre les necessitats de l’enllaç a Sant Joan de les Abadesses. La seva dissort començà al mateix moment d’ésser construïda el 1929 en una ubicació gens funcional (les vies la separaven de la població). Sense haver servit mai d’estació, abandonada i pendent d’unes obres sempre posposades, la seva ombra fantasmagòrica domina avui l’entorn. Es podria agermanar amb una altra bella inútil, l’estació de Canfranc ­–filles, ambdues, de certs deliris de grandesa transpirinenca–.

Però el pas del tren per Ripoll és anterior al Transpirinenc, situant-se al 1880 en què hi arribà el ferrocarril que connectava les mines de Sant Joan i Ogassa amb el centre del país. Un segle més tard, clausurat el tram a Sant Joan, Ripoll va deixar de ser estació d’enllaç conservant unes instal·lacions sobredimensionades, preludi de l’actual abandonament. S’ha escrit molt sobre la història, les oportunitats i les frustracions  aquesta línia. Des de les pàgines dedicades al ferrocarril de “La Cerdanya” de Rafael Gay de Montellà, passant pels llibres de Josep Clara (“Història gràfica del Tren de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses”, i “El Transpirinenc català”), fins  al paper de Pere Jordi Piella a la Revista de Girona el 2004, “Un Aniversari Ferroviari Transpirinenc per commemorar”, en motiu del Centenari del tractat per als trens transpirinencs.

Sigui com sigui, la història més recent del tren a Ripoll és la d’una línia sota sospita, amb contínues amenaces de tancament. Les nul·les inversions, amb una via sense desdoblar, i l’escàs manteniment han estat una constant a les últimes dècades. Tot i que aquí encara es recorda al ministre José Bono arribant a l’estació amb un tren a vapor repartint somriures i vagues promeses de millora, el Ripollès segueix esperant una aposta estratègica per al seu ferrocarril. Una aposta que podria potenciar, per exemple, les oportunitats de connexió internacional per Puigcerdà i Tolosa. Només cal observar com els tímids arranjaments dels darrers anys han confirmat novament la utilitat del ferrocarril per a la cohesió de la comarca.

Ens disposem a sortir en tren de Ripoll. Mentre esperem ser atesos a la taquilla, recordem l’anècdota llegida a “Corredor de fons. Retrat de Joan Puigcercós”. L’autora, Gisela Pairó, explica que el polític ripollès es va fer independentista precisament aquí, davant d’aquesta guixeta, com a reacció al tracte prepotent cap als catalanoparlants per part del personal de RENFE. Però la noia que avui ens ven el bitllet parla un català perfecte, i aquest seu somriure compensa la tardança en atendre’ns. Sortim a l’andana on ja s’anuncia el nostre tren i fem la darrera passejada per l’entorn, mentre uns vagons provinents de Puigcerdà treuen el cap pel túnel del Calvari. Just en aturar-se davant nostre sentim el soroll sec d’un finestral que es tanca a l’estació transpirinenca. Ni tan sols serveix per fer por, el pobre edifici.

Arranquem en direcció Sud, i el Ter pren ara el relleu al Freser com a company de viatge del nostre Rodalies. Riu i ferrocarril semblen jugar a fet i amagar tot baixant cap a Manlleu. El Ter ignora encara que aigües avall es trobarà de nou amb el tren a Girona, ciutat de cursos fluvials i d’antics  ferrocarrils –també els carrilets a Olot i Palamós avançaven en paral·lel al riu–. Magnetisme d’un tren i d’un riu que, com les ànimes del poema de Màrius Torres, fan el mateix camí sota els mateixos cels. Un idil·li que fructifica en majestuoses obres d’enginyeria, com ho són els ponts del ferrocarril a Girona, Flaçà o el de la Farga de Bebié que ara recorrem. Aliens a transvasaments i a centralistes polítiques ferroviàries, aquests riu i tren nostres festegen còmplices per meandres i congostos. Enjogassats, ara travessen una desèrtica colònia industrial. A fora ningú sentirà com la remor de les aigües –aquest soroll tan característic de les viles de muntanya–, és saludada pel xiulet optimista d’un tren.

(Publicat al Diari de Girona de 3 d'agost de 2014)












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada