dimarts, 27 d’abril del 2010
dissabte, 24 d’abril del 2010
Trasllat a cavall del drac de Sant Jordi
A la Delegació del Govern estem de trasllat. No es tracta d'una simple mudança, d'un canvi d'espai físic de treball. Estem parlant de l'inici d'una nova organització, d'una nova manera d'entendre la relació entre l'administració territorial de la Generalitat i el ciutadà, de la generació de més espais transversals i major eficàcia en els punts de contacte amb el ciutadà. Estem davant davant d'un d'aquells grans moments estratègics de les organitzacions, allò que els experts anomenen un veritable canvi organitzatiu, que conté sempre també un canvi cultural.
Neix un nou ordre de les coses. Magnus ab integro rerum nascitur ordo, que proclamava Virgili en un vers de l'Egloga IV que m'ha "regalat" el bon amic Miquel Sitjà, enmig d'un seu text que per a mi ha estat una de les més agradables sorpreses de Sant Jordi, i a qui li agraeixo enormement el detall.
A poques hores del dia "D", demà passat dilluns, en aquest silenci serè de mitjanit de dissabte, miro enrera cap al que han estat aquests darrers dies i la sensació és de vertígen: treure tots els mobles i la documentació de la històrica seu de Gran Via 9, posar en marxa la logística del trasllat, preparar la jornada de portes obertes de Sant Jordi, organitzar la informació de servei públic i la reclamada pels diferents mitjans, etc...etc... I tot això sense abandonar les activitats ordinàries previstes: dia de les Esquadres, activitats de Sant Jordi, amb l'esmorzar literari ja plenament consolidat (aquest any amb l'inici de la lectura continuada de Pla inclós) entre d'altres.
I penso que tinc sort de treballar amb la gent del nostre equip. Amb els qui, per exemple, han fet moltes més hores de les que els pertocaria atenent visites en la jornada de portes obertes d'ahir al nou edifici. O amb els qui dirigien les tasques de trasllat i montatge de mobles, treballant voluntariosament gairebé fins a la mitjanit durant aquests passats dies. Un treball il·lusionat, del qui no espera res a canvi.
Donaria molt perquè els ciutadans coneguéssin bé aquests treballadors públics. Que ràpidament caurien determinats tòpics!
Neix un nou ordre de les coses. Magnus ab integro rerum nascitur ordo, que proclamava Virgili en un vers de l'Egloga IV que m'ha "regalat" el bon amic Miquel Sitjà, enmig d'un seu text que per a mi ha estat una de les més agradables sorpreses de Sant Jordi, i a qui li agraeixo enormement el detall.
A poques hores del dia "D", demà passat dilluns, en aquest silenci serè de mitjanit de dissabte, miro enrera cap al que han estat aquests darrers dies i la sensació és de vertígen: treure tots els mobles i la documentació de la històrica seu de Gran Via 9, posar en marxa la logística del trasllat, preparar la jornada de portes obertes de Sant Jordi, organitzar la informació de servei públic i la reclamada pels diferents mitjans, etc...etc... I tot això sense abandonar les activitats ordinàries previstes: dia de les Esquadres, activitats de Sant Jordi, amb l'esmorzar literari ja plenament consolidat (aquest any amb l'inici de la lectura continuada de Pla inclós) entre d'altres.
I penso que tinc sort de treballar amb la gent del nostre equip. Amb els qui, per exemple, han fet moltes més hores de les que els pertocaria atenent visites en la jornada de portes obertes d'ahir al nou edifici. O amb els qui dirigien les tasques de trasllat i montatge de mobles, treballant voluntariosament gairebé fins a la mitjanit durant aquests passats dies. Un treball il·lusionat, del qui no espera res a canvi.
Donaria molt perquè els ciutadans coneguéssin bé aquests treballadors públics. Que ràpidament caurien determinats tòpics!
diumenge, 11 d’abril del 2010
Semprún i la memòria jueva: Buchenwald, 65 anys després.
Avui, l'intel·lectual apàtrida i exconfinat Jorge Semprún ha participat, juntament amb un centenar d'exdeportats més, en els actes de commemoració del 65è aniversari de l'alliberament del camp de concentració de Buchenwald, el més gran construït durant el nazisme en territori alemany.
En el seu discurs, Semprún s'ha adreçat a aquell lluitador comunista de 22 anys que fou ell mateix: "En la frontera última d'una vida de certituds destruïdes, d'il·lusions mantingudes contra vent i marea, permetint-me un record serè i fraternal cap a aquell jove portador de bazooka de 22 anys". Aquell 11 d'abril de 1945, juntament amb d'altres joves deportats, Semprún agafà les armes contra els nazis del camp tot intuïnt proper l'exèrcit nordamericà. En el seu discurs, l'autor ha recordat que els primers alliberadors de l'exèrcit dels Estats Units que arribaren a Buchenwald foren, paradoxes de la història, dos jueus nordamericans d'orígen alemany!.
Conscient també d'assistir possiblement a la darrera commemoració de l'alliberament del camp (donat que es celebren cada cinc anys), Semprún ha reflexionat sobre l'extinció per raons d'edat de la memòria directa dels sobrevivents als camps d'extermini. Ben aviat doncs, segons Semprún, la darrera i única memòria de l'horror serà la memòria del poble jueu: "Així, en la memòria dels nens i adolescents jueus que segurament sobreviuran encara el 2015, és possible que perduri la imatge global de l'extermini, una reflexió universalista. Això és possible i penso que fins i tot desitjable; en aquest sentit, doncs, una gran responsabilitat que afecta a la memòria jueva... Totes les memòries europees de la resistència i el sofriment només tindran, com a darrer refugi i baluart, d'aquí a deu anys, a la memòria jueva de l'extermini. La més antiga memòria d'aquella vida, ja que fou, precisament, la més jove vivència de la mort".
Aquí he trobat el discurs sencer, traduït pel diari El País.
En el seu discurs, Semprún s'ha adreçat a aquell lluitador comunista de 22 anys que fou ell mateix: "En la frontera última d'una vida de certituds destruïdes, d'il·lusions mantingudes contra vent i marea, permetint-me un record serè i fraternal cap a aquell jove portador de bazooka de 22 anys". Aquell 11 d'abril de 1945, juntament amb d'altres joves deportats, Semprún agafà les armes contra els nazis del camp tot intuïnt proper l'exèrcit nordamericà. En el seu discurs, l'autor ha recordat que els primers alliberadors de l'exèrcit dels Estats Units que arribaren a Buchenwald foren, paradoxes de la història, dos jueus nordamericans d'orígen alemany!.
Conscient també d'assistir possiblement a la darrera commemoració de l'alliberament del camp (donat que es celebren cada cinc anys), Semprún ha reflexionat sobre l'extinció per raons d'edat de la memòria directa dels sobrevivents als camps d'extermini. Ben aviat doncs, segons Semprún, la darrera i única memòria de l'horror serà la memòria del poble jueu: "Així, en la memòria dels nens i adolescents jueus que segurament sobreviuran encara el 2015, és possible que perduri la imatge global de l'extermini, una reflexió universalista. Això és possible i penso que fins i tot desitjable; en aquest sentit, doncs, una gran responsabilitat que afecta a la memòria jueva... Totes les memòries europees de la resistència i el sofriment només tindran, com a darrer refugi i baluart, d'aquí a deu anys, a la memòria jueva de l'extermini. La més antiga memòria d'aquella vida, ja que fou, precisament, la més jove vivència de la mort".
Aquí he trobat el discurs sencer, traduït pel diari El País.
diumenge, 21 de març del 2010
Lliçons per a després de la nevada
Una setmana després de l’excepcional nevada que ha afectat les nostres comarques, mentre encara molts dels nostres conciutadans no han recuperat la normalitat i quan comencem la ingent tasca d’inventariar els danys i perjudicis soferts i d’implementar línies de suport, voldria compartir algunes reflexions sobre els fets viscuts i la manera com s’han gestionat. Tot plegat en positiu, intentant extreure’n un aprenentatge cara el futur, i en clau estrictament gironina.
La prevenció
Dies abans del dilluns 8 de març tots estàvem avisats que un intens temporal de neu afectaria les nostres comarques. Des de finals de la setmana anterior s’havien activat els avisos de Protecció Civil, i la predicció meteorològica era clara, precisa i abastament difosa pels mitjans de comunicació. Recordo per exemple com el diumenge 7, en horari de màxima audiència i per part del propi Director General de Protecció Civil, s’alertava des del TN de TV3 del risc d’agafar el vehicle privat l’endemà.
Pla Neucat activat, predicció clara, recomanacions amplament difoses... El mateix dilluns al matí vaig intervenir en les principals emissores de ràdio gironines insistint que els ciutadans evitessin el vehicle privat. Es va dir expressament que no s’utilitzessin les carreteres de l’entorn de la ciutat de Girona. Tot i així, ben entrada la tarda, encara hi havia cotxes que sortien de Girona amb tota temeritat, sense cadenes. Comportaments clarament incívics d’alguns conductors van impedir també el pas de vehicles de servei, com llevaneus o d’emergències. No es tracta de traslladar la responsabilitat als ciutadans. Només apunto un primer motiu de reflexió entenent, a més, que quan un missatge no arriba adequadament al seu destinatari sovint hi té una responsabilitat clara l’emissor.
Els serveis de provisió pública
Des de mig matí de dilluns ens vam mobilitzar a Girona per tal de garantir en tot moment la provisió al ciutadà dels serveis públics essencials durant la situació d’emergència. Vam estar reunits o en contacte permanent comandaments policials i d’emergències i tots els serveis territorials implicats. Operatius similars es van desplegar també a tots els ajuntaments afectats. En aquest sentit, es va fer un esforç molt important per netejar la xarxa viària. Així, i amb l’excepció d’un tram de la N-II, a primera hora de la tarda de dimarts les principals vies estaven obertes al trànsit.
Aquella nit i matinada també vam posar en marxa una massiva tasca de recuperació de persones aïllades en vehicles i combois ferroviaris. Gràcies sobretot a l’esforç dels ajuntaments en habilitar espais, es van poder acollir unes dues mil persones en equipaments municipals. Al llarg del matí de dimarts es va tancar aquest dispositiu sense lamentar cap afectació per a la integritat física de les persones.
També ens vam ocupar de mantenir els nostres centres sanitaris en funcionament, així com bona part dels geriàtrics i equipaments residencials de caràcter social. Vam gestionar, fins i tot durant el pitjor moment de la nevada, diversos trasllats de pacients que s’havien de dialitzar i d’embarassades en risc, resolts en tots els casos de manera satisfactòria gràcies a l’acció del SEM, Bombers i Mossos, sota la coordinació de l’operatiu que vam instal·lar a la seu de la Regió d’Emergències de Girona. També vam mobilitzar el màxim d’efectius policials a les nostres viles i ciutats que, sumats a les policies locals, van treballar per a garantir la seguretat i el servei al ciutadà. En aquest sentit, cal destacar la ràpida resposta de totes escoles en garantir el retorn segur dels alumnes als seus domicilis, tasca conjunta de totes les administracions locals i la Generalitat.
Gràcies a tota aquesta feina feta, al capvespre de dimarts la mobilitat dels ciutadans estava garantida en les principals vies de comunicació gironines, el transport públic tornava a funcionar i la gent recuperada de les carreteres i ferrocarrils ja era als seus domicilis, havent-se restablert la majoria de serveis públics de caràcter essencial (municipals o de la Generalitat). Raonablement, no sembla pas desmesurat aquest termini de vint-i-quatre hores, donada l’excepcionalitat de la tempesta de neu.
Els serveis de provisió privada
A partir de la mitjanit, quan ja portàvem diverses hores sense subministrament elèctric, vam començar a perdre el contacte telefònic, tant de la xarxa fixa com la mòbil, amb alcaldes i d’altres interlocutors. La xarxa de telefonia anava caient sigui per l’esgotament de les bateries dels repetidors o per la caiguda dels cables. La manca de subministrament energètic va perjudicar també diverses xarxes de distribució d’aigua potable, en fallar bombes d’impulsió i d’altres mecanismes que s’alimenten de l’electricitat. Així es va produir una situació d’incomunicació que a través de tots els mitjans possibles vam intentar solucionar.
Ben aviat doncs ens vam adonar que la intensitat del temporal, la quantitat de neu acumulada i la caiguda d’arbres afectaven greument les nostres línies de transport elèctric, en alta, en baixa o en mitjana tensió. Els danys en la xarxa elèctrica en fenòmens meteorològics d’aquesta excepcionalitat poden ser comprensibles. I el cert és que les afectacions es van donar tant en línies noves, com la de les Gavarres, com en antigues. Insisteixo, això no deixa de ser lògic en un episodi com el de la nevada que ens ocupa. Quan fins i tot cauen arbres aparentment robusts, no és d’estranyar que les torres elèctriques acabin afectades. També s’ha de reconèixer la ràpida mobilització de tècnics i operaris de Fecsa-Endesa. El gran problema en relació amb l’actuació de la companyia ha estat la poca fiabilitat de la informació que s’ha donat a l’usuari i a les administracions. Els interlocutors de l’operador elèctric van errar successivament les previsions que ens van donar sobre el termini de recuperació del servei i la diagnosi de les afectacions a la xarxa de la seva titularitat. I en moments així, la incertesa i la manca de fiabilitat de les informacions fan tan o més mal que la mateixa mancança del servei.
La manca de subministrament elèctric ha generat molt de patiment als gironins i gironines. A tots els que ho han sofert cal demanar-los disculpes i compensar-los degudament. En tot cas aquesta serà la línia de treball des del Govern a Girona. Cal arribar al fons de tot el que ha passat en l’àmbit del subministrament elèctric i fer efectives totes les responsabilitats exigibles.
I finalment, ha quedat clar que no podem ajornar més temps el debat sobre el model energètic gironí. Un model fràgil que ha manifestat tossudament la seva precarietat i que constitueix un fre a la nostra competitivitat i a la qualitat de vida dels nostres ciutadans.
Epíleg
Agraeixo expressament la dedicació decidida i el treball per a superar la situació que han fet molts voluntaris, servidors públics i, sobretot, molts ciutadans anònims.
I no vull acabar sense fer un reconeixement als alcaldes i alcaldesses dels municipis afectats. El seu treball de vegades solitari, sovint incomprès i sense els recursos òptims, ha estat fonamental per a la recuperació de la normalitat després de la nevada. El món local, de la mà dels nostres alcaldes i alcaldesses, ens dóna un exemple de dignitat de la política i del servei públic. En podem estar ben orgullosos.
La prevenció
Dies abans del dilluns 8 de març tots estàvem avisats que un intens temporal de neu afectaria les nostres comarques. Des de finals de la setmana anterior s’havien activat els avisos de Protecció Civil, i la predicció meteorològica era clara, precisa i abastament difosa pels mitjans de comunicació. Recordo per exemple com el diumenge 7, en horari de màxima audiència i per part del propi Director General de Protecció Civil, s’alertava des del TN de TV3 del risc d’agafar el vehicle privat l’endemà.
Pla Neucat activat, predicció clara, recomanacions amplament difoses... El mateix dilluns al matí vaig intervenir en les principals emissores de ràdio gironines insistint que els ciutadans evitessin el vehicle privat. Es va dir expressament que no s’utilitzessin les carreteres de l’entorn de la ciutat de Girona. Tot i així, ben entrada la tarda, encara hi havia cotxes que sortien de Girona amb tota temeritat, sense cadenes. Comportaments clarament incívics d’alguns conductors van impedir també el pas de vehicles de servei, com llevaneus o d’emergències. No es tracta de traslladar la responsabilitat als ciutadans. Només apunto un primer motiu de reflexió entenent, a més, que quan un missatge no arriba adequadament al seu destinatari sovint hi té una responsabilitat clara l’emissor.
Els serveis de provisió pública
Des de mig matí de dilluns ens vam mobilitzar a Girona per tal de garantir en tot moment la provisió al ciutadà dels serveis públics essencials durant la situació d’emergència. Vam estar reunits o en contacte permanent comandaments policials i d’emergències i tots els serveis territorials implicats. Operatius similars es van desplegar també a tots els ajuntaments afectats. En aquest sentit, es va fer un esforç molt important per netejar la xarxa viària. Així, i amb l’excepció d’un tram de la N-II, a primera hora de la tarda de dimarts les principals vies estaven obertes al trànsit.
Aquella nit i matinada també vam posar en marxa una massiva tasca de recuperació de persones aïllades en vehicles i combois ferroviaris. Gràcies sobretot a l’esforç dels ajuntaments en habilitar espais, es van poder acollir unes dues mil persones en equipaments municipals. Al llarg del matí de dimarts es va tancar aquest dispositiu sense lamentar cap afectació per a la integritat física de les persones.
També ens vam ocupar de mantenir els nostres centres sanitaris en funcionament, així com bona part dels geriàtrics i equipaments residencials de caràcter social. Vam gestionar, fins i tot durant el pitjor moment de la nevada, diversos trasllats de pacients que s’havien de dialitzar i d’embarassades en risc, resolts en tots els casos de manera satisfactòria gràcies a l’acció del SEM, Bombers i Mossos, sota la coordinació de l’operatiu que vam instal·lar a la seu de la Regió d’Emergències de Girona. També vam mobilitzar el màxim d’efectius policials a les nostres viles i ciutats que, sumats a les policies locals, van treballar per a garantir la seguretat i el servei al ciutadà. En aquest sentit, cal destacar la ràpida resposta de totes escoles en garantir el retorn segur dels alumnes als seus domicilis, tasca conjunta de totes les administracions locals i la Generalitat.
Gràcies a tota aquesta feina feta, al capvespre de dimarts la mobilitat dels ciutadans estava garantida en les principals vies de comunicació gironines, el transport públic tornava a funcionar i la gent recuperada de les carreteres i ferrocarrils ja era als seus domicilis, havent-se restablert la majoria de serveis públics de caràcter essencial (municipals o de la Generalitat). Raonablement, no sembla pas desmesurat aquest termini de vint-i-quatre hores, donada l’excepcionalitat de la tempesta de neu.
Els serveis de provisió privada
A partir de la mitjanit, quan ja portàvem diverses hores sense subministrament elèctric, vam començar a perdre el contacte telefònic, tant de la xarxa fixa com la mòbil, amb alcaldes i d’altres interlocutors. La xarxa de telefonia anava caient sigui per l’esgotament de les bateries dels repetidors o per la caiguda dels cables. La manca de subministrament energètic va perjudicar també diverses xarxes de distribució d’aigua potable, en fallar bombes d’impulsió i d’altres mecanismes que s’alimenten de l’electricitat. Així es va produir una situació d’incomunicació que a través de tots els mitjans possibles vam intentar solucionar.
Ben aviat doncs ens vam adonar que la intensitat del temporal, la quantitat de neu acumulada i la caiguda d’arbres afectaven greument les nostres línies de transport elèctric, en alta, en baixa o en mitjana tensió. Els danys en la xarxa elèctrica en fenòmens meteorològics d’aquesta excepcionalitat poden ser comprensibles. I el cert és que les afectacions es van donar tant en línies noves, com la de les Gavarres, com en antigues. Insisteixo, això no deixa de ser lògic en un episodi com el de la nevada que ens ocupa. Quan fins i tot cauen arbres aparentment robusts, no és d’estranyar que les torres elèctriques acabin afectades. També s’ha de reconèixer la ràpida mobilització de tècnics i operaris de Fecsa-Endesa. El gran problema en relació amb l’actuació de la companyia ha estat la poca fiabilitat de la informació que s’ha donat a l’usuari i a les administracions. Els interlocutors de l’operador elèctric van errar successivament les previsions que ens van donar sobre el termini de recuperació del servei i la diagnosi de les afectacions a la xarxa de la seva titularitat. I en moments així, la incertesa i la manca de fiabilitat de les informacions fan tan o més mal que la mateixa mancança del servei.
La manca de subministrament elèctric ha generat molt de patiment als gironins i gironines. A tots els que ho han sofert cal demanar-los disculpes i compensar-los degudament. En tot cas aquesta serà la línia de treball des del Govern a Girona. Cal arribar al fons de tot el que ha passat en l’àmbit del subministrament elèctric i fer efectives totes les responsabilitats exigibles.
I finalment, ha quedat clar que no podem ajornar més temps el debat sobre el model energètic gironí. Un model fràgil que ha manifestat tossudament la seva precarietat i que constitueix un fre a la nostra competitivitat i a la qualitat de vida dels nostres ciutadans.
Epíleg
Agraeixo expressament la dedicació decidida i el treball per a superar la situació que han fet molts voluntaris, servidors públics i, sobretot, molts ciutadans anònims.
I no vull acabar sense fer un reconeixement als alcaldes i alcaldesses dels municipis afectats. El seu treball de vegades solitari, sovint incomprès i sense els recursos òptims, ha estat fonamental per a la recuperació de la normalitat després de la nevada. El món local, de la mà dels nostres alcaldes i alcaldesses, ens dóna un exemple de dignitat de la política i del servei públic. En podem estar ben orgullosos.
diumenge, 10 de gener del 2010
Jaime Gil de Biedma
En aquest evocador article d'ahir a El Punt, l'Únic Argument, la Imma Merino ens recordava que es complien vint anys de la mort de Jaime Gil de Biedma. Ara que molts potser descobriran aquest poeta maleït arran del film El Cónsul de Sodoma, val la pena recordar que Gil de Biedma estava força vinculat a les comarques de Girona, donat que passà moltes temporades a Ultramort (Una casa desierta que yo amo,/ a dos horas de aquí,/ me sirve de consuelo. / En sus tejas roídas por la hierba / la luna se extenua,/ se duerme el sol del tiempo.). Allà li feia les cures derivades del tractament de la seva malaltia un conegut sindicalista de la UGT gironí.
De la vida i de la creació de Gil de Biedma (tiu, per cert, de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre y Gil de Biedma) sempre m'han interessat els punts de contacte amb un altre dels meus poetes de capçalera; Gabriel Ferrater. Membres ambdós de l'anomenada escola de Barcelona, amb una història vital i literària amb components fortament autodestructius, foren companys de borratxeres i d'un intent de trencar amb una doble grisor: la pròpia d'aquells anys del franquisme i la d'una certa cultura catalana d'oposició al règim dominada per unes quantes i excloents famílies d'intel·lectuals d'aleshores. Les eines per a la lluita de Gil de Biedma i Ferrater eren la poesia, el vitalisme i l'alcohol. Lluny de l'acadèmia i la de tantes vaques sagrades que era la literatura catalana d'aquells anys.
Gil de Biedma dedica alguns textes a Ferrater, com ara aquest fragment en anglès: For both of us we were in very high spirits, -Chinchón if I remember- we kept playing old lyrics Sung of Judy Garland, thought the world was a friend and talked ourselves to drunkeness for hours without end. Com es pot comprovar, l'idioma no constituïa cap frontera per aquests poetes, i així l'obra de Ferrater té molt més a veure amb la de Gil de Biedma que no pas amb la d'altres autors en llengua catalana.
Serà després del suicidi de Ferrater quan Gil de Biedma li dedica un poema a la seva memòria:
A través del espejo
Como enanos y monos en la orla
de una tapicería en la que tú campabas
borracho, persiguiendo jovencitas…
O como fieles, asistentes
-mientras nos encantabas-
al santo sacrificio de la fama
de tu exceso de ser inteligente,
éramos todos para ti. Trabajos
de seducción perdidos fue tu vida.
Y tus buenos poemas, añagazas
de fin de juerga, para retenernos.
Cada vegada que, tot passejant per Les Rambles de Barcelona, passo per davant de l'antiga seu de la Compañia General de Tabacos de Filipinas, faig una discreta reverència davant el despatx que ocupava Gil de Biedma a la seva empresa familiar. Ara hi ha un Starbucks Cafè. Llàstima, res de Chinchón, doncs...
Of all the barbarous middle ages, that
Which is most barbarous is the middle age
Of man
(Versos de Byron citats per Gil de Biedma tot encapçalant el poema A Gabriel Ferrater)
De la vida i de la creació de Gil de Biedma (tiu, per cert, de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre y Gil de Biedma) sempre m'han interessat els punts de contacte amb un altre dels meus poetes de capçalera; Gabriel Ferrater. Membres ambdós de l'anomenada escola de Barcelona, amb una història vital i literària amb components fortament autodestructius, foren companys de borratxeres i d'un intent de trencar amb una doble grisor: la pròpia d'aquells anys del franquisme i la d'una certa cultura catalana d'oposició al règim dominada per unes quantes i excloents famílies d'intel·lectuals d'aleshores. Les eines per a la lluita de Gil de Biedma i Ferrater eren la poesia, el vitalisme i l'alcohol. Lluny de l'acadèmia i la de tantes vaques sagrades que era la literatura catalana d'aquells anys.
Gil de Biedma dedica alguns textes a Ferrater, com ara aquest fragment en anglès: For both of us we were in very high spirits, -Chinchón if I remember- we kept playing old lyrics Sung of Judy Garland, thought the world was a friend and talked ourselves to drunkeness for hours without end. Com es pot comprovar, l'idioma no constituïa cap frontera per aquests poetes, i així l'obra de Ferrater té molt més a veure amb la de Gil de Biedma que no pas amb la d'altres autors en llengua catalana.
Serà després del suicidi de Ferrater quan Gil de Biedma li dedica un poema a la seva memòria:
A través del espejo
Como enanos y monos en la orla
de una tapicería en la que tú campabas
borracho, persiguiendo jovencitas…
O como fieles, asistentes
-mientras nos encantabas-
al santo sacrificio de la fama
de tu exceso de ser inteligente,
éramos todos para ti. Trabajos
de seducción perdidos fue tu vida.
Y tus buenos poemas, añagazas
de fin de juerga, para retenernos.
Cada vegada que, tot passejant per Les Rambles de Barcelona, passo per davant de l'antiga seu de la Compañia General de Tabacos de Filipinas, faig una discreta reverència davant el despatx que ocupava Gil de Biedma a la seva empresa familiar. Ara hi ha un Starbucks Cafè. Llàstima, res de Chinchón, doncs...
Of all the barbarous middle ages, that
Which is most barbarous is the middle age
Of man
(Versos de Byron citats per Gil de Biedma tot encapçalant el poema A Gabriel Ferrater)
dissabte, 2 de gener del 2010
Queda inaugurada la dècada de l'accés
Comprem música a iTunes i llegim el diari a través de la xarxa, com també escoltem la ràdio i veiem la televisió sense els tradicionals aparells receptors i a l l'hora que ens plagui (i no quan ho decideixi el programador de l'emissora). Fins ara maldàvem per mantenir-nos actualitzats en els aparells i suports físics de cada moment; que sí vinil o CD, que sí VHS, DVD o Blu-Ray, que sí.... Però aquestes preocupacions que tant ens han angoixat les darreres dècades arriben a la seva fi.
El consum de béns culturals s'allunya cada vegada més del suport físic per a centrar-se en el contingut. El continent, els continents, van perdent qualsevol significació. L'usuari ja decideix, posteriorment a l'adquisició, quin suport o suports li convé per a cada ús en concret. És una decisió que li correspon estrictament a ell. Personalment, per exemple, de tant en tant enregistro algunes de les cançons que guardo al disc dur de l'ordinador a un CD d'àudio, imprimint si convé la portada i el llistat de temes. En d'altres ocasions les passo al reproductor portàtil o al telèfon mòbil, sense excloure que de tant en tant, les copio a un llapis de memòria per a traslladar-les a d'altres unitats d'emmagatzement (com ara discs durs d'altres ordinadors o de reproductors multimèdia). I l'exemple pot servir per pel·licules, programes de ràdio o obres literàries.
Deia Jeremy Rifkin a The Age of Access (publicat ja fa deu anys!) que a l'economia hipercapitalista, comprar coses als mercats i disposar de propietats serà una cosa obsoleta, doncs el que s'imposa com a norma és l'accés "puntual" a gairebé tota classe de serveis a través de les immenses xarxes comercials que operen al ciberespai. Ha arribat un moment en què paguem més per a l'experiència d'utilitzar coses que per les coses en elles mateixes.
Rifkin en dedueix conclusions certament pessimistes, tot afirmant que la cultura acabarà a les mans de les xarxes comercials i ja només els llaços econòmics relligaran la nostra societat. Sense negar-ho, personalment veig també en aquest procés diversos elements positius. No ho són el clar reforç de la capacitat de tria del consumidor?. O la major igualtat en l'accés, l'abaratiment de molts productes, la proximitat entre artista i públic...?
En qualsevol cas, una cosa és segura; quan acabi la dècada que acabem de començar, el flamant reproductor de Blu-Ray que dimecres ens portaran els Reis dormirà, polsós, els somni dels justos. Al costat de tota la col·lecció de CD's de música que fa pocs dies encara el tió ens engreixava...
Bon any i bona dècada a tots i a totes.
El consum de béns culturals s'allunya cada vegada més del suport físic per a centrar-se en el contingut. El continent, els continents, van perdent qualsevol significació. L'usuari ja decideix, posteriorment a l'adquisició, quin suport o suports li convé per a cada ús en concret. És una decisió que li correspon estrictament a ell. Personalment, per exemple, de tant en tant enregistro algunes de les cançons que guardo al disc dur de l'ordinador a un CD d'àudio, imprimint si convé la portada i el llistat de temes. En d'altres ocasions les passo al reproductor portàtil o al telèfon mòbil, sense excloure que de tant en tant, les copio a un llapis de memòria per a traslladar-les a d'altres unitats d'emmagatzement (com ara discs durs d'altres ordinadors o de reproductors multimèdia). I l'exemple pot servir per pel·licules, programes de ràdio o obres literàries.
Deia Jeremy Rifkin a The Age of Access (publicat ja fa deu anys!) que a l'economia hipercapitalista, comprar coses als mercats i disposar de propietats serà una cosa obsoleta, doncs el que s'imposa com a norma és l'accés "puntual" a gairebé tota classe de serveis a través de les immenses xarxes comercials que operen al ciberespai. Ha arribat un moment en què paguem més per a l'experiència d'utilitzar coses que per les coses en elles mateixes.
Rifkin en dedueix conclusions certament pessimistes, tot afirmant que la cultura acabarà a les mans de les xarxes comercials i ja només els llaços econòmics relligaran la nostra societat. Sense negar-ho, personalment veig també en aquest procés diversos elements positius. No ho són el clar reforç de la capacitat de tria del consumidor?. O la major igualtat en l'accés, l'abaratiment de molts productes, la proximitat entre artista i públic...?
En qualsevol cas, una cosa és segura; quan acabi la dècada que acabem de començar, el flamant reproductor de Blu-Ray que dimecres ens portaran els Reis dormirà, polsós, els somni dels justos. Al costat de tota la col·lecció de CD's de música que fa pocs dies encara el tió ens engreixava...
Bon any i bona dècada a tots i a totes.
dimarts, 22 de desembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)