Modernisme del ferrocarril i de les estacions termals

Les estacions gironines

4.- ESTACIÓ DE CALDES DE MALAVELLA.

FITXA TÈCNICA: Adreça: Estació Ferrocarril s/n. Caldes de Malavella. Trens: Línes R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Vestíbul, sala d’espera, botiga cafeteria i venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici estació, vestíbul, antics moll de càrrega, magatzem i grua.

A mesura que lentament abandona Caldes de Malavella el Mitja Distància que ens hi acaba de deixar, se’ns va descobrint l'imponent edifici de l’estació. Els vagons semblen conformar un recelós teló que es resisteix a mostrar del tot la joia que preserva. Mentre, asseguts en unes vies abandonades uns adolescents emboliquen una cigarreta. Ens miren malfiats en apropar-nos-hi a contemplar la vella grua i el magatzem en desús. La primera impressió de l’entorn denota una certa deixadesa, exceptuat l’edifici de l’estació recentment remodelat. Deixadesa estimulant per a nosaltres —malalts del tren—, però reveladora d’un limitat interès per a dignificar el servei ferroviari.

Disposats a creuar les vies, deixem aquesta andana protegida per una austera coberta de plaques ondulades amb l’aspecte de fibrociment. Malgrat la importància de l’estació no hi trobarem un pas soterrat. Entrem a la fi a aquest magnífic edifici de grocs, taronges i blaus. A l’interior, un preciós vestíbul ens transporta a molts decennis enrere, amb belles parets de fusta treballada i rajoles ceràmiques decorades. Un aire modernista presideix el conjunt, on també hi apreciem una deliciosa campana i un rellotge. Tot i els atemptats soferts en forma de patètics rètols i d’una desencertada ubicació de màquines expenedores, l’espai conserva un ambient  vintage. Dues treballadores atenen les taquilles i la botiga-quiosc, anomenada “Km. 1”. Aquí l’únic cafè disponible prové d’una màquina d’autoservei, tot i que resulta sorprenentment bo. Notable.

Sortim al carrer per l’avinguda Doctor Modest Furest, l’aparador del modernisme caldenc que enllaça el ferrocarril i els balnearis. Precisament Modest Furest reinventà el termalisme a Caldes a finals del XIX, coincidint l’arribada del tren amb la posada en funcionament de Vichy Catalán. L’impressionant edifici d’aquest balneari d’estil neomudèjar a nosaltres ens evoca una gran estació ferroviària centreeuropea. Sense deixar l’avinguda Furest caminem ara cap al centre i admirem altres immobles amb trets noucentistes, fins arribar al balneari Prats, l’altre gran establiment termal. Conceptualment i física, es fa evident una íntima connexió entre el ferrocarril i un termalisme que es reinventa a finals del segle XIX.

Atribuïm al muntanyisme dels noucentistes un caràcter forjador del nacionalisme català. Però la burgesia excursionista de Barcelona no només s’enfilava al Pirineu. Ben aviat l’alta societat de la capital descobrí també els balnearis d’una idealitzada Catalunya interior, gaudint de les seves cures però sobretot acudint-hi en cerca de distinció social. A Caldes el ferrocarril fou decisiu per impulsar aquest turisme termal que endinsa les seves arrels a l’època romana. El tren emergeix com a nova Via Augusta d’aquella Aquae Calidaes, ara per a ús i gaudi d’una burgesia que redescobreix territoris i paisatges, alimentant mitologia catalanista. Poca gent sap que precisam5t6yhujent en aquesta estació s’esdevingué una trobada entre Ferran Agulló i un Francesc Cambó provinent de França, en els moments previs a la Solidaritat Catalana el 1906. Ho escriu l’historiador i polític Jesus Pabón al seu llibre “Cambó. 1876-1947”.

En canvi sí que els més grans del poble encara recorden un grup d’alemanys que habitaven a Caldes a mitjans dels anys quaranta del segle passat. Aleshores els aliats havien sol·licitat a l’estat el lliurament de diversos jerarques del nazisme residents a Espanya, bona part dels quals havien actuat d’espies durant la guerra. Franco decidí finalment confinar en balnearis caldencs a un grapat d’aquests elements, antics  militars hitlerians sovint d’alta graduació. No costa d’imaginar la nostra estació convertida en tèrbol escenari d’històries d’espies. Tot plegat ens ho descobrí la revista Sàpiens l’any 2005 en el reportatge “El refugi català dels nazis”.

L’estació de Caldes ha servit bàsicament al transport de persones, tant històricament amb el turisme termal com més actualment proveint de connexions ferroviàries a una àrea de referència que arriba fins a la Costa Brava central. Tot i així, la proximitat amb Llagostera i Cassà comportà durant una època que des d’aquí s’atengués també l’activitat del sector surer. Sobretot en els temps previs i els immediatament posteriors a l’existència del Tren Petit, l’anomenat Feliuet que passava per les dues esmentades poblacions. Avui l’antic magatzem i el moll de càrrega amb la grua ens recorden, a l’estació de Caldes, els temps en què les mercaderies locals viatjaven en tren.

Dóna la sensació que els caldencs contemporanis es relacionen amb l'estació des d’una perspectiva bàsicament funcional, sense veure-hi tant un patrimoni a protegir. Aparent indiferència que també constatem en la manca d’estudis locals destacables sobre l’equipament. El mateix nucli de Caldes sembla tenir mandra d’estendre’s fins a l’estació i d’acaronar-la,  destinant només com a elements de contacte amb l’edifici ferroviari un entorn de polsosos aparcaments i de naus industrials. 

Ha caigut el sol a l’estació de Caldes de Malavella, quan s’atura un Regional que ve de Portbou i va cap a Barcelona. Vagons cansats, rere les finestres dels quals es perfila el rostre d’alguns viatgers; per a nosaltres poca cosa més que il·lusos pobladors d’un món efímer. Els adolescents fumadors fa estona que han abandonat les seves vies mortes, i ben aviat ens quedarem només amb l’eco de les veus dels darrers usuaris baixats del tren, acabats de sortir de l’estació. De tant en tant arriba el dringar d'un ramat proper. O potser es tracta de la campana del vestíbul, tocada per la bruixa  Malavella que retorna a la població. Són els sons de la solitud a l’estació de les aigües.

Publicat al Diari de Girona de 25 de maig de 2014)

Entre hostals, boires i una porta de l'infern

Les estacions gironines

3.- ESTACIÓ DE SILS.

FITXA TÈCNICA. Adreça: Plaça Estació s/n. Trens: Línes R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou) i RG1 Rodalies (Mataró-Figueres). Serveis: Cafeteria, Quiosc, Sala d’Espera, Venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici Estació, Grua de l’antic moll de càrrega.

Com es predica del porc, de l’estació de Sils s’aprofita gairebé tot, dit sigui amb tots els respectes per a estacions i bacons. Vegem la pluralitat d’usos que trobem només a la planta baixa de l’edifici: sala d’espera, botiga i cafeteria, dependències de la guàrdia municipal, lavabos, i centre d’informació de l’Estany de Sils, a banda de les zones afectes a la circulació ferroviària. I és que a diferència d’altres estacions properes, tancades i abandonades a la seva dissort, a Sils l’ajuntament ha dignificat el patrimoni ferroviari, liderant la recuperació de l’edifici i omplint-lo de vida. Fins i tot s’ha aprofitat una vella construcció situada a l’altre costat de les vies, convertida avui en seu de l’Associació Esportiva de Bitlles Mallorquines-Sils. 

En un racó de l’estació s’hi ubica l’establiment “Via 0”, un petit supermercat, quiosc, bar, taquilla i taulell d’informació ferroviària. Tot plegat sota la batuta d’una eficient Cecilia Hermoso, la reina d’aquesta tarda a l’estació. La Cecilia és capaç de preparar un tallat mentre informa dels horaris dels Rodalies, sense deixar d’embolicar un exemplar de “Yo Fui a EGB” a un client desvagat.  A nosaltres ens prepara un cafè curt i fort, sense un amarg excessiu, que ens mantindrà ben desperts la resta de la jornada. L’avaluem en notable. Compartim barra amb un viatger de qui poc abans hem presenciat la seva expulsió d’un Mitja Distància per part d’un colèric controlador. Com els pioners de la Patagònia, els usuaris de les cantines ferroviàries tenim per norma no interpel·lar-nos sobre les nostres faltes.

La història contemporània de Sils, el seu creixement i la seva configuració urbana, no s’expliquen sense l’estació, essent la plaça de l’Estació l’eix gravitatori de la vida comercial silenca. Aquí hi trobem l’històric hostal Cal Gravat, en l’edat d’or del ferrocarril punt de trobada de xofers de cotxe de línia, pollataires, factors, operaris, maquinistes, guarda vies o estraperlistes. Temps en què el tragí de mercaderies provinents de l’economia rural de la comarca era intens al moll de càrrega de l’estació, ja enderrocat. Avui només la vella grua resta com a vestigi de tot plegat. Solitària i absurdament envoltada d’un mar de vehicles, preserva la desconcertant dignitat del sobrevivent, ara que ja només sosté les accions dels graffiters i la indiferència dels passants.

El tren, doncs, impulsà Sils a una clara capitalitat a la plana de la Selva. En aquest sentit, l’estació ho ha estat també de Santa Coloma de Farners, que no podia ser que la capital del partit judicial no tingués tren. Després de diversos intents dels prohoms locals de portar el ferrocarril a Santa Coloma, al final s’optà per una solució més pràctica: anomenar aquesta estació “Sils-Santa Coloma”. Així les diligències, primer, i els autobusos, després, a la capital de la Selva han format part del paisatge de l’entorn. I de ser certa aquella ancestral associació entre tren i poesia, de ben segur la nostra estació rebé també de la mirada creativa d’un Espriu o d’un Vinyoli.

Els pobles que s’estimen les seves estacions les estudien i les repensen. A Sils en tenim una mostra amb l’edició de l’opuscle, que amablement ens ha lliurat l’arxiver municipal Joaquim Soler, “L’Estació, un símbol de Sils”, coordinat per Lluís Costa l’any 2003. Amb articles de destacats cronistes locals, s’hi recullen imatges, dades i reflexions sobre l’estació. En resulta una declaració d’amor cap a un patrimoni elevat a la categoria de símbol. No hi falten anècdotes com la d’aquell client que després d’esmorzar a cal Gravat, abonà el compte tot i queixant-se de la seva elevada quantia, per seguidament suïcidar-se llançant-se a la via. L’opuscle no recull actuacions posteriors com l’enderroc del vell magatzem i moll de càrrega, o la construcció d’un reivindicat pas amb ascensors sota les vies —un altre èxit de la negociació municipal amb ADIF—.

Des de l’andana veiem l’església de Santa Maria, on retallat a l’horitzó en destaca un inconfusible i estilitzat campanar. Un xic més enllà, ja només el so de les campanes trencarà els silencis de l’estany de Sils. La lluita per la dessecació dels estanyols ha estat una constant històrica dels habitants d’aquest indret, amb un empeny comparable al dels pioners del ferrocarril. Avui en canvi, cíclics com som els humans, l’estany es promou i el tren es retalla.

Estació i estany han conviscut en aquesta fondalada —75.3 m. sobre el nivel medio del Mediterráneo en Alicante—, de boires freqüents. Boira com la que invocà el maquinista que fa un parell d’anys passà de llarg de Sils, havent de recular després el tren per a recollir uns atònits viatgers a l’estació. Males veus testificaren que de boira no n’hi havia gaire, atribuint l’oblit del maquinista a l’horari ben matiner del tren.

Però potser el pobre ferroviari volia evitar una estació que relacionava amb l’infern. Com és sabut, un pagès del segle XVII, en Pere Porter, visità el món de les tenebres de la mà del mateix dimoni a través d’una entrada situada a l’estany de Sils. Hi descobrí un infern habitat per advocats, notaris i altres poderosos. De bona font sabem avui que també s’hi compten els qui en diferents èpoques han laminat el ferrocarril gironí. Savi veïnatge d’inferns justos i d’estacions dignes. Una nova mostra de valorització ferroviària s’imposa, i ja que Nord enllà tenim l’estació “Perpinyà-Centre del Món”, proposem aquí rebatejar l’espai amb “Sils-Porta de l’Infern”.

Publicat al Diari de Girona de 11 de maig de 2014

Un "empalme" enmig d'enlloc

Les estacions gironines

2.- ESTACIÓ DE MAÇANET - MASSANES

FITXA TÈCNICA. Adreça: Estació Ferrocarril s/n. Maçanet de la Selva. Trens: Regionals  i Mitja Distància R11 (Barcelona-Portbou). Rodalies R1 (Molins de Rei-Maçanet), R2 (Sant Vicenç de Calders-Maçanet) i RG1 (Mataró-Figueres). Serveis: Estació amb sala d’espera i venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici de la nova estació, antiga escola.

L’Empalme. Així es coneix des de 1862 l'estació de Maçanet-Massanes, allunyada per cert tant de Maçanet com de Massanes. Aquí hi convergeixen les dues línies provinents de Barcelona, la  de Mataró i la de Granollers. O millor dit, aquí esgotaren els recursos les dues companyies que, l'una per l'interior i l'altra per la costa, competien frenèticament a mitjans del segle XIX per a allargar el tren cap al Nord, decidint finalment fusionar-se, exhaurides les energies. Junt amb Ribes de Fresser o Girona, és una de les poques estacions d’enllaç de les comarques de Girona. A Maçanet-Massanes hi sumem a més la línia de l’AVE que, sense aturar-s’hi, senyoreja el conjunt amb el seu imponent viaducte.

No trobem a l’entorn de l’estació cap element propi del paisatge urbà, més aviat hortes i pollancredes. Una atmosfera humida es fa omnipresent els capvespres, amb una riera de Santa Coloma que acaba ben a prop d’aquí el recorregut fins a la Tordera, portant-hi les aigües de les Guilleries i d’un intermitent estany de Sils. Qui ha escrit sobre l’indret posa èmfasi en la seva isolació: des de Josep Pla fins a Santiago Rusiñol, passant per contemporanis com Toni Sala o Manel Cuyàs. Mentre Pla en destaca la vegetació omnipresent ,“Quan l'arbreda era al costat de la via i el tren la vorejava ràpid, fent un soroll de cataclisme, fent el saltet habitual entre rail i rail, les perspectives d'arbres giraven sobre elles mateixes, com si es tractés d'uns cavallets” (El Quadern Gris), Rusiñol confessa la passió per “les truites tan fabulosament grogues -truites que semblaven d'ous de canari- que es venien dins d'un llonguet a l'estació de l'Empalme... autèntiques sorpreses” (En Jepet de Sant Celoni).

Fins a la recent posada en funcionament dels Rodalies Mataró-Figueres, han estat una constant històrica les queixes dels usuaris lamentant-se que la nostra estació d’enllaç no acaba de prestar bé la seva funció bàsica d’enllaçar. A voltes, per exemple, el tren cap a Girona arranca pocs segons abans d’arribar el Rodalies del Maresme. Resulta que RENFE –ai, la burocràcia ferroviària- no reconeix el caràcter oficial de l’enllaç. I com molt bé ens descriu la noia encarregada de netejar el comboi aturat en direcció a Tordera, "de vegades es poden fer transbordaments, però de vegades no".

Les dues màximes autoritats ferroviàries presents són el vigilant de seguretat i l'esmentada netejadora. Mentre el primer ens informa que la vella estació porta dos anys tancada, la noia assegura que en fa quatre. Feta la mitjana de les dues xifres, deduïm que efectivament la nova estació s'inaugurà el 2011. Tres anys, doncs. L'abandó de la vella estació és absolut, amb la històrica cantina també clausurada. No tastarem ni les truites d’en Rusiñol ni un trist cafè per a escalfar el moment. El nou edifici, discret i impecablement funcional, no resulta pas més animat, més aviat inanimat, substituït pràcticament el personal de l’estació per les màquines expenedores. Paradoxalment, la supressió de treballadors ferroviaris ha fet necessària la contractació d’un altre tipus de personal; la dels guardes de seguretat que han de vigilar aquests abandonats espais.

Misteris d'una estació que resultà letal per a l'anarquista Quico Sabaté. El gener de 1960 el mític combatent moria a Sant Celoni, víctima d’un tret disparat pel sometent Abel Rocha, gestor administratiu i falangista local, quan Sabaté buscava ajut per una important ferida a la cama. Havia creuat la frontera armat per a efectuar diverses accions a la Catalunya franquista. Descobert per la Guàrdia Civil a Banyoles, aconseguí arribar a l’estació de Fornells on, pistola en mà i greument ferit, exigí a un maquinista que no aturés el tren fins a Barcelona. Però Sabaté no comptava que a Maçanet calia canviar la màquina de vapor per una d’elèctrica. L’Empalme fou així la darrera frontera del guerriller en la seva espectacular fugida. Aquí el maquinista alertà sobre l’incòmode passatger i s’organitzaren batudes a la zona, participades pels sometents. Poc abans de Sant Celoni, i veient com la vida s’escolava a través de la ferida, Sabaté saltà del tren. La resta de la història és coneguda, culminant en una tomba santcelonina, avui periòdic punt de pelegrinatge d’escassos però convençuts militants llibertaris. Ho ha escrit l’historiador Solé Sabaté: Quico és un anacronisme que no va saber adaptar-se al món de l’electricitat. Ni a la fatalitat, afegim nosaltres, d’un Empalme inoportú.

L’arribada d’un “Maçanet Bus” buit de passatgers ens retorna al present emboirat de l’estació sense poble. Al costat d’on aparca el bus hi descobrim una altra instal·lació fantasmagòrica, una construcció ferroviària amb el rètol de “Escuela”. A prop també hi ha una església en runes: Vestigis de l’esplendor fugisser d’altres temps, en què l’activitat ferroviària conformà un nucli de població de treballadors del tren i famílies. Per cert, ens adonem que la netejadora ha marxat en el tren que acaba de sortir cap a Tordera, deixant-se galleda i fregona a l'andana. O potser no és un oblit. Possiblement quan retorni amb d'altres vagons, els estris de neteja hi romandran intactes.

Com un estel fugaç llisca un tren d'alta velocitat sobre dels nostres caps. Mirem amunt cap al viaducte, on un blau metàl·lic vola cap al nord, distingint-s’hi els colors de la SNCF francesa. Bon voyage, cridem als viatgers de l'alta velocitat descobrint-nos el barret que no tenim. En el seu delirant viatjar per viaductes virtuals, obliden que arran de terra la vida és com un Empalme enmig del no res. On els trens de vegades enllacen, però de vegades no.

Publicat al Diari de Girona de 27/04/2014

El tren de la costa a la nostra frontera Sud

Les estacions gironines

1.- ESTACIÓ DE BLANES

FITXA TÈCNICA. Adreça: Avinguda de l’Estació s/n. Trens: Línies Rodalies R1 (Molins de Rei – Massanet) i RG1 (Mataró-Figueres). Serveis: Cafeteria, Sala d’Espera, Venda de bitllets. Elements patrimonials a destacar: Edifici de l’estació, Antiga locomotora de la SAFA.

Escrivia Josep Pla que la civilització entrà a la Península Ibèrica per Empúries. Afegim humilment nosaltres que la modernitat ferroviària arribà a les comarques gironines per Blanes: L’any 1859 s’hi inaugurà l’estació de tren, quan la companyia Camino de Hierro del Este posà en funcionament el tram Arenys-Tordera, perllongant la primera línia ferroviària peninsular. S’iniciava així a les nostres comarques la revolucionària aventura del ferrocarril, les principals fites de la qual intentarem descobrir en aquests escrits.

El bell edifici de l’estació de Blanes segueix el patró de les de Sils o Caldes, construïdes per MZA a principis del segle XX, d’estructura modular amb façana de maó vist i emmarcaments de pedra. Aquí però les circulacions miren cap a Barcelona. Fins a l’arribada de les esperades rodalies gironines, les freqüències han estan més orientades al Sud. Precisament, la darrera remodelació del recinte l’ha dotat d’una aparença i funcionalitat metropolitanes. S’hi han instal·lat tanques, màquines validadores i vigilants malhumorats, impedint l’accés a les andanes a qui no tingui bitllet. No hi podran entrar doncs ni jubilats observadors del pas dels trens, ni furtives parelles adolescents, ni tampoc nosaltres, malalts del vagareig ferroviari. Com una parada barcelonina qualsevol, l'estació ja no és una finalitat en si mateixa. Reduït a mera instrumentalitat, el vestíbul té l’aire gris de les zones d’embarcament dels aeroports. Només la simpatia encomanadissa de l’encarregat del bar —supervivent de la històrica cantina que funcionà a Blanes durant decennis—, humanitza el conjunt. Per cert, el cafè que hi provem supera el notable alt.

En una ciutat vinculada a escriptors com Maragall, Ruyra o Segarra, a l’estació no li faltaran mirades literàries. A la  façana, una placa senyalitza l’inici de la ruta Roberto Bolaño, recordant l'estada del gran autor xilè a Blanes, on arribà precisament en tren:“Ya no recuerdo cuándo llegué aquí. Sólo sé que fue en tren y hace muchos años (…). Cuando uno llega a Blanes en tren sólo encuentra la estación y alrededor de la estación algunos huertos y un poco más allá el cuartel de la Guardia Civil, solitario la mayoría de las veces, y la Fábrica”.

A Blanes, parlar de “La Fàbrica” en singular i determinat —a la manera de Martí i Pol— és parlar de la SAFA. Ara anomenada Nylstar, ha estat l'empresa més important de la zona, definidora de l’economia i la demografia de la Blanes del segle XX. També ha contribuït a forjar el moviment obrer gironí; sota la placa de la ruta Bolaño, avui un cartell convoca a l’enèsima manifestació en suport a la plantilla de la factoria, bona part de les instal·lacions de la qual, visibles de l’estació, presenten un decrèpit estat d’abandó.

La relació entre ferrocarril i SAFA a Blanes, compartint veïnatge, és notòria. El tren determinà d’inici la ubicació de l’empresa, la proveí de matèries primeres i ajudà a distribuir els seus productes. Fàbrica i estació foren conjuntament bombardejades per l’aviació feixista el 1938, ocasionant la mort de 9 persones. I recordem també que la SAFA disposava d'un circuït interior de tren, comptant, entre altres materials, amb una preciosa locomotora avui exhibida en un giratori proper. Els automobilistes que hi circulen, segurament ignoren la singularitat d’una màquina construïda el 1926 que es movia gràcies a un enginyós sistema de vapor injectat.

Volem localitzar el lloc on l’antiga via de l’empresa es connectava a la xarxa ferroviària, tement que la remodelació del recinte n’hagi eliminat el rastre. Seguint la tanca de la SAFA paral·lela a les vies, prop de la carretera de Malgrat descobrim finalment al terra les traces dels antics carrils, que s’endinsen cap a desèrtiques instal·lacions. La nostra recerca de l’hàbitat originari de la vella locomotora ha estat seguida per la mirada recelosa d’un vigilant de seguretat. Esquivem vigilants i filferreres, per enfilar-nos ara al tram final de  l'andana. De lluny, l’atrotinat quarter de la Guardia Civil conserva la força intimidatòria. En el seu dia els propietaris de la SAFA el regalaren al benemèrit cos, per així, amb els vigilants a casa, controlar adequadament els treballadors. Descobrim, per cert, unes càmeres de videovigilància que possiblement han immortalitzat el nostre accés a les vies. En sortim, no sense treure abans el cap per darrera vegada a l’interior del vestíbul, on el taquiller ens dedica la seva pitjor cara.

Des de l’aparcament de l’estació una alenada fresca delata el mar proper, just quan un Rodalies surt cap a Tordera. Recordem un altre escriptor xilè, Pablo Neruda: “El ferroviario es marinero en tierra / y en los pequeños pueblos sin marina / pueblos del bosque, el tren corre que corre desenfrenando la naturaleza (...)”. Com un gemec, un breu grinyol trenca el soroll elèctric i sostingut del tren. Obligats a fer via cap al no res de Maçanet-Massanes, els vagons es resisteixen a deixar una Mediterrània que els acompanya des del Maresme, just ara, quan s’inicia la Costa Brava. Nord enllà, els rails ja no es retrobaran amb el mar fins a la última frontera de Llançà i Portbou. Junt amb el tren, abandonem també nosaltres l’estació, clavada a les nostres esquenes la mirada d’un vigilant de la frontera Sud.

 Publicat al Dominical del Diari de Girona de 13/04/2014