diumenge, 18 de febrer de 2007

Dos eixos?

Des de fa anys, però potser especialment des de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, determinats analistes polítics declamen que la política catalana es singularitza per l'existència de dos eixos: l'eix dreta-esquerra (amb la posada al dia terminològica que correspongui) i l'eix catalanisme-espanyolisme. Mentre alguns creuen que tots els mals del país es deuen al predomini del primer eix, d'altres consideren que no ens normalitzarem fins que el segon deixi d'existir.

Personalment penso que aquest és un apropament molt simplista a la realitat política catalana, i fins i tot té un punt de fasedat. En primer lloc crec discutible la presència de dos eixos nítids i, en segon lloc, cas que existíssin, nego que això sigui una singularitat de la política catalana.

Es pot mantenir que tradicionalment el progressisme a Catalunya ha abraçat posicions més descentralitzadores que no pas la dreta autòctona, sempre més conformada amb un poder centralitzat. Pels qui així pensen, els dos eixos es redueixen a un. Es tractaria, més o menys, del que ocorregué a l'època de l'Assemblea de Catalunya, on l'esquerra era (encara) majoritàriament autodeterminista, i els partits més conservadors com a molt abraçaven un catalanisme tradicionalista.

També es podria dir que d'eixos n'hi ha més de dos. I és que, ¿on situem exactament l'eix de la defensa del medi ambient, prioritari per un bon grapat d'electors? ¿I l'eix que interrelaciona els poders públics amb el fet religiós, cada vegada més present a les societats actuals?.

De totes maneres, als qui creuen amb aquesta idée reçue dels dos eixos com a singularitat catalana en el planeta, els diria que m'expliquin a quin país del món occidental no es podria aplicar. El debat dreta-esquerra (insisteixo, amb l'actualització ideològica que correspongui) conviu arreu amb el debat de la distribució territorial del poder. Al socialisme francès actual, malgrat la pau forçada per les presidencials, no representen el mateix Chevènement que Royal. I no cal posar exemples dins de l'esquerra espanyola, on tant a IU com al PSOE podriem ubicar els seus principals dirigents en diferents punts dels dos eixos que, suposadament, únicament operen a Catalunya.

Alguns sostenen que la política catalana s'ha de normalitzar mitjançant l'eliminació del debat identitari. Jo els diria que precisament aquest debat és cada vegada més present als països normals. D'altres diuen que l'eix dreta-esquerra ja predominarà a Catalunya quan el país sigui independent, però que mentre hem de prioritzar l'altre eix. Jo em nego a admetre que precisament s'hagin de sacrificar les polítiques socials tan necessàries a la Catalunya del present. Tampoc penso (ni desitjo) que a la Catalunya sobirana a la que molts aspirem deixi d'existir el debat de la descentralització del poder.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada