diumenge, 11 de febrer de 2007

Un altre torroellenc de destí: Juan Luis Panero.


Ja fa uns anys que el poeta Juan Luis Panero (Madrid, 1942) s’instal·là a Torroella de Montgrí, portant una vida que intueixo tranquil·la i allunyada dels grans cercles literaris en què s’ha mogut al llarg de la seva intensa existència. De vegades l’he vist passejant pels carrers de la vila, tot i que mai he gosat d'adreçar-m'hi directament. I és que –què voleu que us digui?-, em fa un cert respecte destorbar el passeig solitari d’un creador.

Admirador de Pla (va aprendre el català per a llegir al palafrugellenc en versió original), Ferrater i Vinyoli, Panero ha conegut personalment grans noms de la literatura del segle XX, des de Borges a Rulfo, passant per Cernuda i el propi Joan Vinyoli. D’ell i de la seva peculiar família se n’han fet un parell de pel·lícules: “El desencanto”, de Jaime Chavarri (1976) i “Después de tantos años”, de Ricardo Franco (1994).

Poeta del pas del temps i de la devastadora realitat de la mort, Panero ha construït un món literari de paradisos perduts, de personatges en conflicte amb el seu temps, de mites i fantasmes. La mort, el suidici, el no res i els naufragis personals i col·lectius són força presents a la seva obra, tot i que jo, paradoxalment, no gosaria definir-lo de poeta pessimista.

La seva creació poètica va ser editada completament per Tusquets a “Poesías completas” (1998), tot i que més endavant publicà “Enigmas y despedidas” (1999). També destaquen els seus treballs més memorialistics “Sin rumbo cierto” (2000) i “Leyendas y lecturas” (2006), tots ells també a Tusquets.

Acabo amb un parell de poemes per a aquestes hores del diumenge en què el dia s’envolcalla d’una certa mortalla daurada que en diuen capvespre.

Recuerdo en Fin de Año para Joan Vinyoli

Querido Vinyoli, en esta tarde
de violenta tramontana, oscuro azul de mar,
miro las Islas Medas, remolinos de gaviotas,
alada espuma sobre la espuma blanca,
y me llega, imagen persistente, su recuerdo,
en el día final del año de su muerte.
Golpe y crujido de árboles y viento,
terca madera, ramas furiosas,
frío que corta tras el cristal cerrado
y la pesada sombra de la noche que viene.
De pronto, salvado, un último rayo de sol
ilumina, entre nubes, rocas salvajes,
levantadas olas, gaviotas en su vuelo,
luz venciendo a la noche
en un dorado fugitivo.
A sus palabras, a las que oí y a las que leo,
a su recuerdo, asocio esta imagen sin tiempo de la vida.

A la Mañana Siguiente Cesare Pavese No Pidió El Desayuno

Sólo bajó del tren,
atravesó solo la ciudad desierta,
solo entró en el hotel vacío,
abrió su solitaria habitación
y escuchó con asombro el silencio.
Dicen que descolgó el teléfono
para llamar a alguien,
pero es falso, completamente falso.
No había nadie a quien llamar,
nadie vivía en la ciudad, nadie en el mundo.
Bebió el vaso, las pequeñas pastillas,
y esperó la llegada del sueño.
Con cierto miedo a su valor
-por vez primera había afirmado su existencia-,
tal vez curioso, con cansado gesto,
sintió el peso de sus párpados caer.
Horas después -una extraña sonrisa dibujaba sus labios-
se anunció a sí mismo, tercamente,
la única certidumbre que al fin había adquirido:
jamás volvería a dormir solo en un cuarto de hotel.


A la foto inferior Panero amb Jorge Luis Borges al 1978.



2 comentaris:

  1. el diumenge a la tarda m'agrada llegir, escoltar música, donar voltes pels blocs amics, i t'haig de dir que el teu escrit d'avui és "brutal", igual que d'altres teus, però amb les poesies d'avui donés profunditat i sobretot sentiment.
    Els carrecs polítics poden ser un viatge passatger, però el compromís ideològic ha de ser permanent i crec que tu ets d'aquests, sinó no escriuries com escrius.

    ResponElimina
  2. Gràcies Camil. La poesia i el teu comentari ajuden a iniciar la setmana amb energies positives. Una abraçada i que segueixis fent bona feina. Jordi

    ResponElimina