dilluns, 21 d’abril de 2008

Més sobre l'aigua. No és això, companys.

En un primer moment volia titular aquest post amb un "El nord també existeix", però a aquestes alçades no em sembla gens fructífer ni pedagògic abundar en els enfocaments localistes en tot allò relatiu a la qüestió de l'aigua.

Vaig ser dels que van protestar contra aquell Plan Hidrológico Nacional que contemplava un transvassament estructural i a gran escala a l'Ebre i que partia d'una concepció de l'aigua exclusivament com a recurs, actuant només sobre l'oferta. Un PHN que ignorava que l'aigua no només és un recurs sinò que forma part del medi i té una funció ecològica i social. Que, en definitiva, l'aigua és un bé públic que cal preservar, d'acord amb la Directiva Marc de l'Aigua, fomentant la conservació, l'estalvi i la reutilització. Una concepció, una nova cultura, que desgraciadament només s'ha començat a implementar a Catalunya ben recentment, coincidint amb un govern d'esquerres.

Sí, vaig protestar contra el transvassament de l'Ebre al costat de companys i amics de les Terres de l'Ebre.

Però tot i respectar-la, no puc compartir ara la mobilització contra l'ampliació fins a l'àrea de Barcelona del minitransvassament de l'Ebre al Camp de Tarragona. Ni quantitativament -pel reduït cabal objecte d'aquesta mesura-, ni qualitativament -és una actuació d'emergència i provisional-, aquesta iniciativa no resisteix cap comparació amb aquell Pla.

I encara més, gosaria recomanar a la gent de l'Ebre que de vegadis miri cap al Nord. Sé que és difícil per unes terres històricament oblidades i sovint maltractades per la resta del país. I en molts aspectes, les terres de l'Ebre tenen tot el dret a seguir exigint la solidaritat dels altres territoris. Però tot mirant cap al Nord, es trobarien amb Barcelona. I què en fem d'una àrea metropolitana sense aigua?. És cert que el Govern ha posat en marxa diverses mesures per dotar de més aigua la conurbació de Barcelona, superant un dèficit inversor de decenis i que clamava al cel. Però mentre aquestes infraestructures no siguin una realitat, i enmig d'una sequera colpidora, tots els territoris del país han d'actuar responsablement i de manera solidària.

Mirar cap al Nord, encara més al Nord, com per exemple cap a les comarques de Girona. ¿Es pot seguir demanant solidaritat vers les reivindicacions en favor de l'Ebre oblidant sistemàticament que un altre riu, el Ter, molt menys cabalós i força més estressat hídricament, assumeix la càrrega exclusiva d'un transvassament (aquest sí: estructural i substancial) per a proveir d'aigua la capital del país?.

Segurament em guanyaria més simpaties si em declarés contrari a l'aportació d'aigua de l'Ebre a Barcelona. Segurament molta gent aplaudiria que ataqués l'actuació del conseller Baltasar (qui està, per cert, al front d'un equip que per primera vegada en molts anys ha impulsat mesures que suposaran una major disponibilitat de recursos hídrics per a Barcelona, ha reconegut l'esforç de la conca del Ter i no ha dubtat en donar explicacions sempre que se l'ha requerit). Però aquest ja és un país prou fatigat de gestualitat, massa sovint empantanegat en polèmiques estèrils, i on molts polítics fan seves opcions tècniques de manera frívola i dogmàtica, només per atiar l'enfrontament interterritorial. Contra l'eslógan, rigor; contra les baralles de campanar, visió de país; contra la sequera, estalvi, reutilització i, sobretot, solidaritat. I d'això darrer, la gent del Ter en sap un munt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada