dijous, 3 d’abril de 2008

Saudade.

La saudade té gust de derrota, d'imperis perduts, d'Alfama, de llum atlàntica i de nits portuàries. D'allò que va ésser i que no podrà ser. D'enyorança i de sol·litud. La saudade, tan indefinible com la malenconia, es pot assaborir en versos de Pessoa, en algun mirador amb vistes al Tejo, o en els fados d'Amalia Rodrigues...





Tudo isto é fado

Perguntaste-me outro dia
Se eu sabia o que era o fado
Eu disse que não sabia
Tu ficaste admirado
Sem saber o que dizia
Eu menti naquela hora
E disse que não sabia
Mas vou-te dizer agora

Almas vencidas
Noites perdidas
Sombras bizarras
Na mouraria
Canta um rufia
Choram guitarras
Amor ciúme
Cinzas e lume
Dor e pecado
Tudo isto existe
Tudo isto é triste
Tudo isto é fado


Se queres ser meu senhor
E teres-me sempre a teu lado
Não me fales só de amor
Fala-me também do fado
É canção que é meu castigo
Só basceu p'ra me perder
O fado é tudo o que eu digo
Mais o que eu não sei dizer


Tot això és un fado

L'altre dia em preguntares
Si sabia què era un fado
Et vaig dir que ho ho sabia
I et vas quedar admirat
sense saber el que deia
Et vaig mentir en aquella hora
Et vaig dir que no ho sabia
Pero t'ho diré ara

Ànimes vençudes
Nits perdudes
Ombres estranyes
a la Mauraria
Canta una "rufia"
Ploren les guitarres
Amor i gelosia
Cendra i llum
Dolor i pecat
Tot això existeix
Tot això és trist
Tot això és fado


Si vols ser el meu senyor
i em vols sempre al teu costat
No parlis només d'amor
Parla'm també de fado
Que el fado és el meu càstig
Va néixer per a perdre'm
El fado és tot el que dic
Sumat al que no sé dir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada