El Nord, tan a prop i tan lluny.

A la Catalunya Nord s'estan fent importants passes endavant en el reconeixament de la llengua catalana, que aquí passen força desapercebudes. A finals de l'any passat, el Consell General dels Pirineus Orientals reconegué oficialment el català com a llengua de la Catalunya Nord, tot acceptant l'autoritat lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans (aquí podeu llegir la Carta en favor del català del Consell General). Fa poques setmanes, en una decisió sense precedents, l'Assemblea Nacional francesa, també gairebé per sorpresa, acordà modificar l'article 1 de la Constitució Francesa, admetent que les llengües regionals pertanyen al patrimoni de la República. Uns dies abans, el 7 de maig, sentírem parlar en català per primera vegada a l'òrgan legislatiu francès. En aquell debat, es va tractar del reconeixement de les llengües minoritàries de l’estat, entre les quals hi ha el català i l’occità, l’alsacià, el basc, el bretó, el cors i el flamenc. Finalment, no cal oblidar la polèmica intervenció monolíngüe en català del regidor d'ERC Enric Vilanova a una sessió del Ple de l'ajuntament de Perpinyà.

Des del sud o bé ignorem aquests importants moviments o bé ens quedem amb la còmode i victimista etiqueta del jacobinisme de les institucions franceses. No valorem adeqüadament que precisament aquestes rellevants passes en el reconeixament del català, i en general el creixent interès d'estrènyer lligams vers el sud, no provenen de grans movilitzacions socials o culturals, sinò precisament de representants polítics i responsables institucionals francesos. Institucions que, reformant el sagrat article 1 de la Constitució de la República, mostren molta més capacitat d'adaptació a les noves realitats que no pas els servents de la immaculada Constitució Espanyola.