Els impostos i nosaltres. Una mica més.

Fa un temps vaig escriure sobre la curiosa relació que tenim els catalans amb la fiscalitat. Com aquell qui vol i dol, mentre reclamem per una banda la màxima sobirania fiscal, de l'altra ens empapa la tradició d’una extrema al·lèrgia a les figures tributàries, vinguin d'on vinguin. Volem construir un estat, però recelem d’una de les principals eines de solidaritat comunitària com ho són els impostos. Ens pretenem, en definitiva, un país que mira cap al nord, quan sovint ens comportem com hereus de la pitjor tradició catòlico-italianitzant, aquella que menysté el rigor fiscal i converteix en heroi al defraudador, sigui aquest contrabandista,  facturador en negre o titular d’un compte SICAV. Tot plegat a anys llum d’aquella cultura cívica luterana que considera gairebé un pecat enganyar el fisc.

A manera d’exemple i al fil de l’anterior reflexió, alguns de nosaltres coneixem casos d’algun oficiant de l’església catòlica que s’avé a formalitzar casaments religiosos de manera irregular, és a dir, sense la preceptiva legalització al registre civil. Així, la parella en qüestió conserva una pensió de viduïtat que la Seguretat Social continuarà abonant (ben religiosament). Un frau en tota regla, blanquejat això si amb la benedicció eclesial i la complicitat social. Un perfecte retrat de la cultura que intento descriure i que crec que ens cal superar. ¿No era Weber qui deia que això del capitalisme no estava pensat pels països catòlics?.

Per això me n’alegro que el govern de Catalunya vulgui recuperar figures impositives com l’Impost de Patrimoni o l’Impost de Successions, arran de les converses entre CiU i ERC per a la formació de govern. Són impostos transparents i justos, i més quan la seva recuperació es planteja per les rendes més elevades. També són tributs radicalment liberals, en aquella veritable accepció del liberalisme com a garant de l’absència de privilegis entre els éssers humans en el moment del seu naixement. Bones eines, en definitiva, per a equiparar-nos a allò que ja s’esdevé als països més avançats: que aquell petit segment de la societat que disposa d’elevats patrimonis, contribueixi a la recuperació econòmica en major mesura que les classes mitjanes.

A França, Alemanya, els  Estats Units, i a molts altres indrets, hem sentit veus dels ciutadans més rics reclamant poder pagar més impostos. Fins i tot ho ha demanat una de les majors fortunes mundials, com el propi Bill Gates, que no es cansa de repetir que els rics paguen pocs tributs. El dia que escolti una reclamació similiar per part dels nostres Lara, Prenafeta, Alemany o Suqué, pensaré que comencem a anar bé.