dimarts, 27 de març de 2007

Liberalisme o la ideologia xiclet.

El cap de setmana he discutit, cordialment, amb un amic que es defineix liberal i catalanista. El prenc -i espero que m'ho permeti- com a mostra d’un sector que defensa el liberalisme i les “societats obertes” des d’espais nacionalistes. Són persones que en els àmbits social i econòmic reivindiquen, com a paradigma d’eficiència, l’economia de mercat, el lliure comerç, els drets dels individus, etc, etc.. Ara bé, matitzen aquesta posició en relació a les polítiques de defensa i de promoció de la llengua, la cultura i la nació catalanes, àmbits en què els liberals nostrats “excepcionen” el seu liberalisme. És a dir, malgrat ser hostils a l’intervencionisme de l’administració, el justifiquen plenament quan es tracta de defensar la titularitat de mitjans de comunicació públics en català (rebent ajuts de l’administració tot i competir amb canals privats) , o l’obligació d’empreses privades a fer doblatges de films en català, o la utilització de fons públics per subvencionar activitats particulars per a la promoció de les nostres tradicions, o els ajuts a editores per editar publicacions en la nostra llengua, o les sancions a empreses que incompleixin la legislació en matèria de drets lingüístics….

No cal dir que es tracta de polítiques públiques que comparteixo, ja que la situació d’inferioritat, desigualtat i precarietat en què es troben la llengua i la cultura catalanes les justifiquen plenament. Però aquesta no és la qüestió que volia plantejar ara. La reflexió que faig és sobre aquest “liberalisme a mida” que permet considerar-se liberal i seguidament autodefinir espais d’excepció al liberalisme. Seguint aquest criteri jo també em podria autodefinir liberal i, tot seguit, defensar la intervenció dels poders públics per millorar la situació d’inferioritat, desigualtat i precarietat en què es troben alguns sectors de la societat.

Però en aquest darrer cas, els meus amics liberals em diuen que sóc un intervencionista antiliberal (i per rematar-ho em titllen de progre políticament correcte). Curiós això de construir-nos ideologies “ad-hoc”.

6 comentaris:

  1. Aquest "liberalisme a mida", o potser n'hauríem de dir d'"alta costura", té molts adeptes entre els directius de les grans empreses, sempre tan beligerants a l'hora de defensar el lliure mercat, la lliure competència i la iniciativa privada i sempres els primers a la fila de la finestreta on l'Adminstració reparteix subvencions.

    És per això que no es volia morir mai, aquella vella...

    Pere

    ResponElimina
  2. Quin nivell, el del delegat!
    Si Catalunya fós un país independent es podria ser totalment liberal, per què la llengua, etc. ho defensaria l'estat, al no ser-ho, hem de posar excepcions al liberalisme, per què sinó el marcat mataria la nostra llengua. Això ho entèn tothom.
    Ara, aquests arguments que utilitza per justificar el vostre intervencionisme sense fí, no són gaire defensables.
    Delegat, per favor, una mica de rigor. No ens fagi envermellir als gironins. Em pensava que vostè era una mica més elevorat que el Sr. Huguet.
    Això dels blogs, és terrible, per tal de penjar algun article diariament, s'escriu cada parida!

    ResponElimina
  3. Jordi,
    Una cosa, a les 10.28 d'un dimarts et dediques a escriure al teu bloc sobre liberalisme? El que hauries de fer, al meu humil entendre, és treballar per les comarques gironines. O sigui, que a treballar com tothom que et paguem el sou i un bon sou que cobres i el cotxe oficial també te'l paguem,no?

    ResponElimina
  4. Jordi,

    la majoria d'ideologies gaudeixen de certa flexibilitat, així que això no ha de sorprendre. Per exemple, la mateixa socialdemocràcia pot tenir diverses accepcions, des dels partidaris de la "Tercera Via" fins a neomarxistes. Així, també podem trobar diversos liberalismes: des de llibertaris (no pas anarquistes com els entenem aquí, sinó persones que creuen només en la llei del mercat i no es refien del paper de l'estat ni en qüestions morals ni econòmiques) fins a social-liberals , una mena de liberalisme que té punts en contacte amb la socialdemocràcia i recela d'un paper excessiu de l'estat tot i acceptar que els mercats són imperfectes i ha d'haver-hi certa intervenció per garantir la igualtat (sobretot d'oportunitats) i també la llibertat. No s'ha d'oblidar que el mateix republicanisme té arrels liberals.

    Al cap i a la fi, cosa complexe això de les ideologies, així que comptes amb els puristes que defensen una distinció tancada entre "dretes" i "esquerres".

    I per cert, bon nivell el del delegat, a diferència del d'altres que s'amaguen darrera l'anonimat.

    ResponElimina
  5. Gràcies Narcís per la teva explicació terminològica. Ja veus que jo m'atreveixo a parlar de tot sense sovint tenir la base teòrica. Espero que els que sí que hi enteneu em dispenseu la meva falta de rigor.

    ResponElimina
  6. Hola Jordi, com que dec ser un d’aquests amics teus liberals –o captivats pel liberalisme per parlar amb més propietat- que es poden haver sentit interpel•lats...
    Una possible resposta a la teva lògica inquietud podria ser -dita a l’engròs-, que el liberalisme no existeix... existeixen els liberalismes. Des del seu naixement –llunyà en el temps, complex i en cap cas unívoc- fins avui, el liberalisme ha esdevingut no pas una ideologia, sinó un corrent d’idees molt ric i amb molts matisos... El problema, actualment, és que massa sovint equiparem liberalisme a neoliberalisme, o simplement a liberalisme econòmic i punt... Un error i una simplificació greu... i eurocèntrica sobretot, perquè als EUA, per exemple, un liberal és tot el contrari. Allà el filòsof pragmàtic ironista –sí, ironista- R. Rorty o l’ecologista R. Nader, per dir dos noms, son liberals per raons diverses. El primer, a més, defensa un patriotisme i un nacionalisme nord americà desacomplexat des de posicions d’esquerra, és a dir, liberals d’allà; un nacionalisme liberal en la més pura tradició hamiltoniana. Per cert, sense el nacionalisme liberal de Hamilton, no haurien estat possible, més tard, ni el New Deal, ni el Welfare State...

    L’aparent contradicció/paradoxa que descrius en teoria política té un nom: liberalisme humanista (si parlem a l’europea) o liberalisme comunitarista (parlant a l’americana), que defensen filòsofs com el canadenc Charles Taylor –liberal comunitarista- o Amitai Etzioni -comunitarista liberal-. Un corrent de pensament que considera determinats drets tradicionalment concebuts com col•lectius, com a drets estrictament individuals; drets que la persona ha de poder exercir per a desenvolupar-se plenament com a tal. Vaig mal resumir aquesta idea en un article del butlletí setmanal del Centre d’Estudis Jordi Pujol que vaig fer arrel d’algunes ponències d’un seminari recent organitzat pel mateix CEJP (a on, per cert, vaig conèixer l’alcalde de Matadepera)http://www.jordipujol.cat/ca/cejp/articles/1666

    Per tenir una idea aproximada de la pluralitat i complexitat del liberalisme, pots apropar-te a obres de referència com la coordinada per Pacal Delwit, que per curar-se en salut ja titula en plural “Liberalismes et partis liberaux en Europe” on, entre d’altres, distingeix entre un liberalisme laic i un de catòlic.... O a un de més recent (2006) dirigit per Nemo i Petitot titulat, si no recordo malament, “Histoire du libéralisme europeén”,... per no parlar de l’estudi –imprescindible- de emil Kirchner “Liberalism in western Europe”.... I si molt m’apures, et pots fer a mans un article interessantíssim d’en Ferran Requejo (et sona, oi?), titulat –parlo de memòria- “els elements d’ identitat del liberalisme”, publicat a una obra col•lectiva –El liberalisme i els seus crítics- coordinada per l’amic i mestre Àngel Castiñeira... i que va editar deu fer sis o set anys l’extingit Centre d’Estudis de Temes Contemporanis.

    Felicitats pel bloc, feia dies que no el visitava.. i Bona Pasqua!

    ResponElimina