diumenge, 11 de març de 2007

Una setmana i la seva gent.

Mentre a casa hem anat descobrint les diverses i emotives vessants del dia a dia amb una nova petita persona, a la feina aquests dies m'han deixat un seguit d'encontres amb gent interessant, que goso compartir amb vosaltres en aquesta Moleskine virtual.

Dilluns retrobo el filòleg i escriptor Miquel Pueyo, secretari de Política Lingüística, en una presentació de materials, a la FOEG de Girona, per a millorar la presència del català en els comerços regentats per immigrants. Conec en Miquel des de principis dels noranta, quan vaig assitir com a alumne a les classes que sobre llenguatge no verbal ell impartia a la Universitat Catala d'Estiu de Prada, i ja aleshores em va interessar el seu discurs. Actualment, m'agrada el to de positivitat que ha introduït en les polítiques de promoció de la llengua catalana. Un to molt distant al victimisme, la súplica o el tradicionalisme que sovint havien impregnat aquestes polítiques. Dit sigui amb tota la modèstia, és tot un honor compartir responsabilitats en un govern on hi treballa en Miquel Pueyo.

A manera de cruïlles entre el món virtual i el real, la setmana ha comportat també diversos retrobaments amb amics de la blocosfera, tots ells desplegant una bona feina en els respectius àmbits de treball, i de la qual crec que em queda molt per aprendre. He vist en Camil Ros, la Dolors Bassa, qui m'ha presentat l'Eduard Batlle qui m'ha informat que la meva predecessora en el càrrec Pia Bosch ha obert bloc... Cap a finals de setmana, coincidim en comitiva presidencial amb l'Àlex Sàez, amb qui parlem de la nostra compartida afició als trios (de jazz!). En la jornada del Barça-Madrid aquest perico m'informa que se'n va cap al festival de Terrassa i no puc evitar un punt d'enveja, tot recordant una escapada a aquest festival de la capital catalana del jazz quan vivia a Cerdanyola durant els meus anys de l'Autònoma.

Dijous a la tarda participo en un acte tan auster com emotiu: la inauguració d'una petita gran exposició al centre cívic Montilivi de Girona dedicada als funcionaris i empleats públics de la Generalitat republicana. Envoltat d'usuaris del centre, gent gran plena d'energia, veïns lluitadors i altres persones que dediquen el seu temps lliure a l'interès comú, vaig alçar una copa als oblidats servidors públics catalans dels anys trenta. L'exposició, idea inicial de l'activa Rut Carandell que fou directora de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya, arriba després d'uns mesos a Girona.

Per acabar, aquest matí de diumenge tot llegint l'article de'n Jordi Xuclà al Diari de Girona, "Apunts des de la frontera", he pensat que comparteixo amb ell la devoció per les terres frontereres. Escenaris d'acomiadaments i retrobades, espais del no res, territoris d'apàtrides, estraperlistes i gent de mal viure, ratlles dibuixades per guerres i esborrades per poetes... I evoco les fronteres absolutes, les dels darrers confins patagònics, dels deserts africans o dels límits orientals de l'admirat Imperi Àustro-Hongarès, magistralment descrits per Joseph Roth a la Marxa Radetzky o a La Cripta dels Caputxins.

I la primavera que entra i no avisa...

1 comentari:

  1. Jordi,
    una vegada més gràcies i espero que els camins de ferro ens permetin retrobar-nos.

    ResponElimina