diumenge, 25 de març de 2007

Verges dos mil set.

He assistit a una bona dotzena de recitals (per cert, m'adono que la cançò d'autor comparteix amb la lírica i amb les vetllades poètiques el privilegi d'usar la paraula recital) de Lluís Llach durant els darrers vint-i-cinc anys, com el del Camp del Barça de juliol de 1985 i, en un parell d'ocasions, a Verges. Ahir vaig assistir al darrer. Organització impecable -felicitació a la sempre diligent regidora de cultura, la Marta, qui no tindrà massa temps de refer-se de la tensió d'aquestes setmanes ja que té la processó molt a prop-, immillorable posada en escena, bones interpretacions dels professionals de dalt de l'escenari i excel·lent sonoritat.

He de confessar que en algun punt del concert noto que quelcom se m'escapa d'una certa litúrgia col·lectiva. Disfruto enormement de la música, de la tria dels temes seleccionats pel cantant, però en determinats instants no acabo de connectar amb un entusiasme ritualitzat que va més enllà de la música i fins i tot del moment emotiu del comiat del cantant. Potser m'equivoco, però tinc la impressió que podem tornar a caure en la temptació tan catalana com empobridora d'apostar per les figures irrepetibles, pels personatges que són més que un personatge -com pels clubs que són més que un club-... És aquest el millor favor que podem fer a un professional de la música?. I més encara: és aquest el millor favor que podem fer al país?.

Les tres hores de concert em retroben, d'altra banda, amb passatges d'una meva personal banda sonora, passatges que m'evoquen un passat gairebé adolescent. Un passat en què només hi havia present. I tot el futur.

5 comentaris:

  1. Lluís Llach és irrepetible en la mateixa mesura que és impossible tornar al nostre passat, sovint tan lligat a la seva música, les lletres de les seves cançons, el seu missatge de contingut humà,social i polític. Lluís Llach és més que un personatge perquè s'erigeix com a símbol d'un país petit -l'Empordà-i d'una lluita sempre coherent pels ideals d'esquerres.La seva projecció no es pot comparar amb la del Barça, club mogut per interessos economics i format per individus que no sempre són un bon exemple d'actitud catalanista, d'esquerres i compromesa amb la cohesió social.

    ResponElimina
  2. Esther, estic d'acord amb tu sobre el caràcter irrepetible de la Figura de Llach. No podia ser d'altra manera, donat que és un cantant que admiro i segueixo gairebé des de la meva infantesa. El que em pregunto (i és més aviat una reflexió en veu alta) és si realment és positiva aquesta tendència dels catalans a convertir determinades figures o institucions en un únic referent, oblidant el pluralisme i la diversitat de figures que Catalunya té en tots els camps... T'agraeixo el teu comentari, que enriqueix aquest bloc.

    ResponElimina
  3. Jordi, tens tota la raó del món. Catalunya, tot i ser cada vegada més diversa i plural, encara està massa lligada a determinades figures que s'erigeixen com a símbols de la identitat catalana. I és evident, com tu dius, que no els podem convertir en l'únic referent.A mi m'agrada en Llach perquè està connectat amb la meva trajectòria vital, però és evident que musicalment parlant no li arriba a la sola de la sabata a Bob Dylan, per posar només un exemple. A més a més, cal tenir en compte, tots aquells catalans que es "jubilen" i que en han estat capdavanters en el seu camp professional i que difícilment estaran acompanyats de 5.000 persones en la seva última jornada de treball. Per altra banda, crec que a Catalunya encara li costa admetre, que hi ha catalans (autèntics, segons el meu entendre, només faltaria!) que, pels seus diversos orígens, han rebut altres influències musicals i que, pot ser la música de Llach els recorda els cants litúrgics i les seves paraules en els concerts a les prèdiques d'un capellà.No és positiu quedar-nos només amb en Llach i ara que ell "se n'ha anat" cal "anar endavant, sense perdre el pas"

    ResponElimina
  4. Esther Gispert, quina il·lusió retrobar-te!. També celebro que coincidim en el fons del tema "Llach". Igual que la teva homònima, t'agraeixo el teu comentari. Fins aviat.

    ResponElimina
  5. Jordi, no és la meva "homònima" sinó jo mateixa que vaig fer el primer comentari, el que passa és que vaig oblidar posar el cognom!!!.

    Fins aviat.

    ResponElimina