Una de les darreres aportacions en aquest camp -de fronteres certament difuses- que conformen el dret i la política espanyoles ha estat l’aparició d'una nova religió del llibre. Els nous textos sagrats són ara les normes fonamentals de l'estat. Així, hem vist venerar talmúdicament la constitució i l'ordenament que se'n deriva i, com sol passar, els més ortodoxes imposen una visió petrificada dels textos. Però aquesta manera de degradar la llei, que hauria de ser un instrument al servei de la col·lectivitat, per a convertir-la en una finalitat en si mateixa, no ha tingut sempre el predicament que té a l’actualitat.
No va ser així per exemple als anys vuitanta i noranta del segle passat en motiu de la supressió del servei militar obligatori. Aleshores la societat mobilitzada i els diversos poders de l’estat –encara que, aquests darrers, reaccionant tardanament- van saber canalitzar una demanda democràtica que inicialment no disposava d'empara legal. Tot plegat gràcies a una interpretació dinàmica i creativa de l’ordenament jurídic. Recordem-ho.
La constitució del 78 en el seu article 30 estableix el deure de defensar Espanya i refereix expressament un servei militar obligatori. Com se sap, en aquells anys de fortes protestes socials contra la mili es multiplicaren els casos de desobediència al servei militar i a la prestació substitutòria. Als tribunals de justícia els tocà el trist paper de la repressió, i el codi penal s'aplicà a dojo contra els insubmisos, arribant-se a la xifra de prop de 350 presos. Per cert, mentre que per alguns eren presos de consciència o polítics, pels opinadors que es movien en la línia governamental eren simplement delinqüents.
Davant les demandes de derogar la mili el govern s'escudava en la constitució. L’argument principal era que la derogació no era possible sense modificar el text constitucional. Un dels més eminents catedràtics de dret constitucional, Manuel Jiménez de Parga, remarcava a El País (26/09/1989) que la supressió del servei militar seria sempre contrària a la constitució. I encara recordo arguments d'intel·lectuals suposadament progressites lloant les virtuts de la mili com a mecanisme igualador social!.
Finalment, gràcies a la força dels moviments per a la pau i sobretot a la resistència dels insubmisos que sofrien en la seva pell la repressió, els poders de l'estat, en diàleg amb partits i agents socials, trobaren l'encaix jurídic i polític que permeté suprimir la mili. No entrarem aquí en la intra-història de les negociacions polítiques, sempre més prosaica que no pas èpica. Però el cas és que gràcies a la cooperació entre executiu, legislatiu i judicial, la mili es suprimí, els processos penals foren aturats i s'indultà els presos. Es produí el que els acadèmics denominen una mutació constitucional, una mena de reforma encoberta de la norma fonamental.
Retinguem els moments clau d'aquesta història. D’una banda: desobediència davant una llei injusta; delegació de la gestió del conflicte als tribunals penals. De l’altra banda: diàleg entre partits i moviments socials; construcció d’una solució política; encaix jurídic de la mateixa.
En l’actualitat els dogmàtics de les normes han crescut i s’han multiplicat. El seu primer manament insisteix en remarcar que Espanya és un gran estat de dret. Obliden que d'estat de dret ja n'hi havia abans de la constitució del 78 (els tecnocrates del tardofranquisme, que buscaven l'obertura econòmica del règim, van edificar un estat de dret relativament complet, moltes lleis del qual han estat en vigor fins fa poc).
La novetat de l'etapa que s'obria al 1978 no era doncs l'estat de dret, sino el caràcter democràtic i social que es predicava del nou règim, a diferència de l’anterior. Per això el primer i més fonamental article de la constitució deixa clar que Espanya és un "estat social i democràtic de dret". Veiem així que la referència al caràcter democràtic i social de l'estat passa per davant a la menció a l'estat de dret. Perquè doncs aquest afany en conceptuar les normes escrites com a mur infranquejable davant demandes democràtiques amb amplis suports socials?
Si hagués estat per aquests nous conversos a la fe del llibre constitucional avui encara mols joves farien la mili. I tindríem entre reixes als presos de consciència. Perdó, als delinqüents.
