diumenge, 22 d’octubre del 2017

Sonny Rollins i el pont sobre l'East River.

A Nova York ha sorgit una Iniciativa per a batejar amb el nom de Sonny Rollins el pont de Williamsburg sobre l'East River. El projecte per renomenar el famós pont que uneix Manhattan i Brooklyn vol recordar el període sabàtic que s'agafà el saxofonista Sonny Rollins entre 1959 i 1961 en què només tocava sota aquest pont, prop de seu domicili d'aleshores. Amb 28 anys i ja una trajectòria consolidada en el món del jazz, Rollins va deixar d'actuar en públic i de fer cap enregistrament durant prop de tres anys. Únicament tocava en aquest pont, des d'on en solitari sota el cel de Nova York, i sense molestar a ningú, es dedicà a millorar les seves capacitats amb el saxo, alhora que abordà aspectes de creixement personal. Passat aquest període Rollins retornà a l'escena pública, convertit en un home nou segons ell mateix afirmà, i completant una carrera llegendària que s'extén fins als nostres dies. Precisament el seu primer disc passat aquest període l'anomenà The Bridge.





dimecres, 2 d’agost del 2017

Per un necessari reconeixement al jazz fusió català

Lakatans, Iceberg, Màquina!, Pegasus... noms d'unes bandes musicals avui gairebé oblidades, però que varen fer una feina immensa per a la posada al dia de la cultura al nostre país des de mitjans dels setanta fins als noranta del segle passat. Gent com Max Sunyer, Santi Arisa, Carles Benavent, Manel Camp, Josep Mas "Kitflus", Rafael Escoté, Jordi Batista, entre molts d'altres, desenvoluparen i feren créixer a Catalunya allò que a l'altre costat de l'oceà es coneixia per jazz-rock, amb incursions al rock progressiu i aportant-hi sempre un personal toc de mediterraneïtat.

Petits com som -i no em refereixo a la geografia- potser no hem sabut valorar prou un fenòmen molt creatiu i innovador que va tenir, en canvi, certa receptivitat internacional. I és que Barcelona fou la gran capital peninsular dels músics de fusió, i grups com Pegasus arribaren a tocar al Carnegie Hall de Nova York i al festival de Montreaux.

Però llavors arribaren els noranta i a Catalunya ja no hi havia espai ni als mitjans ni a les sales de concert per tot allò que no tingués a veure amb el rock català. Que també, no cal dir-ho, s'emportava totes les subvencions.

Avui aquells grans músics de la fusió catalana segueixen tocant, en plena forma. Molts d'ells han desenvolupat una trajectòria professional impecable: Kitflus com a pianista de Serrat, Benavent fent bolos arreu del món amb una renovada proposta jazzística (arribant a acompanyar a Miles Davis o a Chick Corea, entre molts d'altres)... Però certament el seu entorn cultural i social no els va posar les coses fàcils per seguir treballant amb les seves idees de renovació del jazz-rock català.

Estaria bé d'intentar reparar aquest oblit oficial i col·lectiu. Podriem començar redescobrint la seva música.



(Pegasus, Transmediterrania Exprés)


dilluns, 17 de juliol del 2017

Mig segle sense Coltrane

Avui fa cinquanta anys ens deixava el saxofonista John Coltrane, a l'edat de només 40 anys. Fou un dels músics de jazz més importants del segle XX, i protagonista principal en el trànsit del bop cap a les formes del jazz modern i el free. La seva evolució musical i personal també es caracteritza per una recerca constant de l'espiritualitat i d'allò transcendent.

Poc aportaré intentant descriure aquest geni del jazz; gràcies a les noves tecnologies tenim a l'abast d'uns pocs clicks moltes i completes pàgines dedicades a Trane i a la seva música. Quedem-nos amb una petita mostra d'aquest poeta del saxo, la delicadíssima "Alabama".



Composada pel mateix Contrane, Alabama fou dedicada a les nenes assassinades en l'atemptat racista comès pel Ku Klux Clan a una església baptista de Birmingham, Alabama, al 1963, en el plena lluita pels drets civils de la població negra.

Precisament l'any passat, el fill de Coltrane, Ravi, també saxofonista, juntament amb dos fills dels altres músics que participaren el l'enregistrament original, gravaren una versió d'Alabama en el seu treball In Movement.


diumenge, 25 de juny del 2017

Hudson, una prometedora superbanda.



Acaba de publicar-se l'album Hudson, el primer treball de la banda del mateix nom formada pels grans Jack DeJohnette a la bateria, el contrabaixista Larry Grenadier, els teclats de John Medeski i John Scotfield a la guitarra. El seu nom prové de la zona on resideixen aquests reputats i veterans músics de jazz, la vall del riu Hudson, a l'estat de Nova York.

L'album s'inspira en les arrels rockeres dels seus integrants, especialment Scotfield, amb un gran protagonisme a la guitarra, i Medeski als teclats. Conté versions de Jimmy Hendrix i Dylan, destacant el tema "A hard rain's gonna fall", d'aquest darrer.

Pels qui no conegueu a aquests grans del jazz, penseu que els integrants de Hudson aporten un gran bagatge i unes credencials imbatibles. Fins i tot el més jove, Larry Grenadier, ja es va consolidar fa anys amb el trio de Brad Mehldau. A Medeski, un clàssic de l'escena d'avantguarda neoiorquina, el coneixem per les seves incursions en el jazz-funk i el rock progressiu. I els dos veterans de la banda ja fa temps que han entrat en la categoria de clàssics: Scotfield, que visità el festival de jazz de l'Estartit l'any passat acompanyant Mehldau, ha tocat ni més ni menys que amb Miles Davis, Charles Mingus o Jaco Pastorius; i al baterista Dejohnette ha destacat a les darreres dècades com l'imprescindible acompanyant a la formació de trio de Keith Jarrett. Val a dir també que els integrants d'aquest quartet ja havien fet diverses col·laboracions entre ells prèviament.

Hudson, una nova superbanda cridada a deparar-nos grans moments de jazz en el futur.


dissabte, 10 de juny del 2017

Un estiu de jazz.

A les portes d'un nou estiu, ja coneixem la programació dels molts i diversos festivals de música de les nostres comarques. Afortunadament, el jazz hi manté un protagonisme molt destacat, tot i que sovint diluït en programacions ben eclèctiques. Faig tot seguit un breu repàs als esdeveniments jazzístics més importants dels propers mesos a Girona i la Costa Brava, amb una relació que no es pretén completa i que és totalment subjectiva.

Començant pel jazz de major proximitat, amb concerts de petit format, cal aplaudir l'organització per tercer any a Girona del cicle de Jazz a la Fresca del Sunset, amb un concert inicial d'Albert Marquès Trio, que ja és tota una excel·lent declaració d'intencions. També a Girona, junt a d'altres indrets, podrem gaudir del Festival de Guitarra, amb concerts com el del duet flamenc de Pedro Salazar i Dani Sánchez. Aquesta activitat es farà al bar +Cub, un altre dels locals que ha apostat per la música en directe, massa sovint menystinguda a la ciutat petita i delicada.

També cada any fan parada a la Costa Brava les gires de grans noms del jazz internacional. Enguany una de les propostes més potents és la del Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, amb artistes com Michel Camilo, Chick Corea, Toquinho o Jaime Cullum. Pels aficionats al jazz és d'agrair que els organitzadors facilitin l'abonament "Tot Jazz", i així donar una mica d'oxígen a les nostres sacrificades butxaques. 

D'altra banda, també passarà per l'Empordà un habitual d'altres estius com ho és Gregory Porter, que veurem a Sa Conca a Cadaqués, o el gran Jordi Rossy que amb el Kanan Quartet actuarà a l'Interludi de Calonge. I novament Joan Chamorro i companyia faran parada a la Pera, en la desena edició del Jazzpera.

Pel que fa als festivals dedicats exclusivament al Jazz, es consoliden les Nits de Jazz davant del mar a Platja d'Aro, amb uns concerts interessants i gratuïts. Reserveu-vos a l'agenda el 21 de juliol, quan podrem gaudir del Trio de Marco Mezquida. I finalment aquesta setmana vam conèixer la programació del Festival de Jazz de l'Estartit que durà a la plaça de la Llevantina a músics com King Solomon, Madelene Peiroux o Carles Benavent, entre molts d'altres. Aquest és un magnífic festival honest i coherent, que es va consolidant amb una programació de qualitat que no menysté activitats divertides i populars com els concerts de "Jazz amb banyador".

Per contra, el jazz no sembla haver centrat l'interès dels programadors de Peralada o de Cap Roig. Bé, no vull pensar que la banda on actua Woody Allen sigui quelcom seriós més enllà d'una concessió al l'èlit upper Diagonal disposada a gastar més de 100 euros per barba i concert. Com enyorem el mític festival Jazz Costa Brava que fou expulsat de Cap Roig!

diumenge, 30 d’abril del 2017

Un gran dia a Harlem

Aquesta és segurament una de les fotografies més icòniques de la història del jazz o, fins i tot, de la música contemporània en general. La imatge data de 1958 i està presa a Harlem. Hi apareixen més de mig centenar de músics de jazz, entre ells els més notables del moment com Thelonius Monk, Count Basey, Art Blakey, Dizzy Gillespie, Lester Young, i molts altres monstres del jazz.

Per cert, del grup de músics resten vius els saxofonistes Sonny Rollins i Benny Golson. Encara que de ben segur també podriem localitzar encara algun dels nens situats a primera línia, probablement veïns del Harlem d'aleshores.

M'ha vingut de gust penjar la foto avui aquí en motiu del dia internacional de jazz. Justament l'any, aquest 2017, que celebrem també un segle del jazz enregistrat. Per molts anys, doncs!

"A Great Day in Harlem" d'Art Kane (1957)

dilluns, 17 d’abril del 2017

Born to be blue. Un nou biopic jazzístic.

Si fa pocs mesos s'estrenava Miles Ahead, la pel·lícula dedicada a Miles Davis dirigida i protagonitzada per Don Cheadle, ara arriba Born To Be Blue, un nou biopic jazzístic, aquest cop al voltant d'un altre trompetista, Chet Baker. La pel·lícula, dirigida per Robert Budreau, arriba en DVD i als portals de continguts habituals, perquè malhauradament al nostre país no s'arribà a estrenar als cinemes.




A destacar l'excel·lent interpretació d'Ethan Hawke que, sense excés de dramatisme, se sap posar a la pell d'un trompetista virtuós, romàntic i d'un precari equilibri personal com el gran Chet Baker. La història es centra als anys seixanta i recull la lluita de l'intèrpret per a recuperar l'èxit, malgrat les inseguretats personals provocades per la seva addicció a l'alcohol i l'heroïna, que no aconseguí superar mai.

Al film hi apareixen els personatges de Miles Davis i Dizzy Gillespie que, juntament amb Baker, formen el triunvirat de referència de la trompeta de jazz. Al mític Birland de Nova York, Miles li aconsella a Chet que retorni a la platja, que aquell no és un lloc per a un blanc californià. Més endavant, al final de la cinta, un Chet recarregat d'energies intentarà triomfar de nou i saltarà a l'escenari del Birland sota la consigna: "Dizzy, Miles, hi ha un gat blanc de la Costa Oest que se us menjarà sencers...".

Born to be Blue, un nou film dedicat al jazz que reflecteix la grandesa i el poder creatiu del gran estil musical del segle XX, sense ocultar la força autodestructiva dels seus músics.

divendres, 14 d’abril del 2017

Horacio Fumero i Pedro Javier González al Sunset


Horacio Fumero i Pedro Javier González. 13/04/2017. Sunset Girona.

Dos dels músics més actius i respectats de l'escena barcelonina, el contrabaixista Horacio Fumero i el guitarrista Pedro Javier González, passaren ahir pel Sunset per oferir-nos una fantàstica mostra del seu art elegant i càlid. Un jazz sobri i apassionat alhora, que ens transportà a l'univers flamenc sense oblidar les arrels argentines de Fumero. Un duo sense nom la principal identitat del qual, segons Fumero, és justament aquesta mirada constant cap al Sud.

Precisament el mestre Fumero tingué un record per Tete Montoliu, ara que es compleixen vint anys de la seva mort. El contrabaixista havia format part del trio estable de Montoliu des de 1981 fins a la desaparició del jazzman català més universal el 1997. Encara recordo les bones vibracions d'un concert d'aquest mític trio en una edició del Festival de Blues de Cerdanyola pels volts de 1990, un dels primers concerts de jazz que vaig presenciar.

dijous, 6 d’abril del 2017

Dies de vi i roses.


Projecten "Days of wine and roses" a TCM, i fins a aquest costat de la pantalla arriben els vapors d'alcohol de Jack Lemmon i Lee Remick. Possiblement, la millor narració cinematogràfica sobre el viatge cap a la destrucció alcohòlica.

Entre borratxera i borratxera dels protagonistes sona el tema musical principal de la pel·licula, que porta el mateix nom. Composat per Henry Mancini el 1962, esdevingué ben aviat un standard de jazz. El versionaren músics com Wes Montgomery, Art Farmer o Mark Turner, entre molts d'altres.

Al tram final de la seva vida, el pianista Bill Evans també incorporà cada vegada més "Days of wine and roses" al seu repertori. Com en aquesta interpretació, enregistrada el 1980. Aleshores, amb 51 anys Evans ja feia temps que havia emprès la seva pròpia baixada als inferns de les adiccions. Pocs mesos després, el qui fou possiblement un dels més grans pianistes de la segona part del segle XX, moria. Malhauradament en el seu cas la pel·licula no acabà bé.

dijous, 19 de gener del 2017

Notes sobre la situació de l'Administració de Justícia a Girona

No és una exageració afirmar que l’administració de justícia a les comarques de Girona es troba en una cruïlla important, com s’hi troba també en el conjunt de la nació. I és que tots els actors de la justícia gironina han d’afrontar importants reptes de futur, com ara la seva modernització –tant tecnològica com organitzativa-, l’estabilització de les seves plantilles, la creació dels òrgans judicials que ara ens manquen i la resolució, d’una vegada per totes, de la infrarrepresentació de la llengua catalana en els jutjats.

Pel que fa als reptes de la modernització, podem afirmar que en els darrers anys s’han fet els deures relatius a la disponibilitat d’edificis judicials dignes, moderns i funcionals, amb l’excepció de Santa Coloma de Farners. Precisament en aquest partit judicial el departament de Justícia està treballant intensament per a tenir, el 2018, en nou espai que integri els dos edificis existents. En aquesta mateixa línia de modernització i eficàcia, també s’avança en l’extensió de la nova oficina judicial, que ja és una realitat a Girona i a Olot i que ben aviat ho serà també a Blanes i, més endavant, a la Bisbal.

D’altra banda hem començat el gran canvi, que també serà cultural i organitzatiu, que suposa el projecte d’ejusticia.cat, per implementar l’expedient judicial electrònic. Actualment, el nou sistema, que millora la forma de treballar cara endins i també en relació als operadors jurídics externs de les oficines judicials, ja comença a funcionar en els jutjats civils i socials de Girona. I l’any 2017 el tindrem a la jurisdicció penal. Un cop instal·lat el gruix de l’ejusticia, els diversos operadors jurídics ja podran relacionar-se i gestionar la seva feina amb eines de les TIC, amb una important millora de temps, transparència i eficiència.

Més complicat serà acabar amb l’extrema mobilitat de jutges i magistrats, que impacta molt negativament en diversos partits judicials gironins, així com resoldre la manca d’ús del català –ambdós problemes força interconnectats-. Tot i que a Girona tenim uns indicadors d’ús de la llengua pròpia superiors a la mitjana catalana, també és cert que els nostres encara són paràmetres inadmissibles. Com no s’escapa a ningú, es tracta de problemes en relació als quals l’àmbit de decisió es situa fora de Catalunya. Per això resulta necessari reivindicar, també en aquest àmbit, tots aquells instruments d’estat que avui no tenim.

- See more at: http://www.esquerra.cat/actualitat/notes-sobre-la-situacio-de-ladministracio-de-justicia-a-girona/sectorial/26#sthash.uylburD5.dpuf