Per un necessari reconeixement al jazz fusió català

Lakatans, Iceberg, Màquina!, Pegasus... noms d'unes bandes musicals avui gairebé oblidades, però que varen fer una feina immensa per a la posada al dia de la cultura al nostre país des de mitjans dels setanta fins als noranta del segle passat. Gent com Max Sunyer, Santi Arisa, Carles Benavent, Manel Camp, Josep Mas "Kitflus", Rafael Escoté, Jordi Batista, entre molts d'altres, desenvoluparen i feren créixer a Catalunya allò que a l'altre costat de l'oceà es coneixia per jazz-rock, amb incursions al rock progressiu i aportant-hi sempre un personal toc de mediterraneïtat.

Petits com som -i no em refereixo a la geografia- potser no hem sabut valorar prou un fenòmen molt creatiu i innovador que va tenir, en canvi, certa receptivitat internacional. I és que Barcelona fou la gran capital peninsular dels músics de fusió, i grups com Pegasus arribaren a tocar al Carnegie Hall de Nova York i al festival de Montreaux.

Però llavors arribaren els noranta i a Catalunya ja no hi havia espai ni als mitjans ni a les sales de concert per tot allò que no tingués a veure amb el rock català. Que també, no cal dir-ho, s'emportava totes les subvencions.

Avui aquells grans músics de la fusió catalana segueixen tocant, en plena forma. Molts d'ells han desenvolupat una trajectòria professional impecable: Kitflus com a pianista de Serrat, Benavent fent bolos arreu del món amb una renovada proposta jazzística (arribant a acompanyar a Miles Davis o a Chick Corea, entre molts d'altres)... Però certament el seu entorn cultural i social no els va posar les coses fàcils per seguir treballant amb les seves idees de renovació del jazz-rock català.

Estaria bé d'intentar reparar aquest oblit oficial i col·lectiu. Podriem començar redescobrint la seva música.

(Pegasus, Transmediterrania Exprés)

Mig segle sense Coltrane

Avui fa cinquanta anys ens deixava el saxofonista John Coltrane, a l'edat de només 40 anys. Fou un dels músics de jazz més importants del segle XX, i protagonista principal en el trànsit del bop cap a les formes del jazz modern i el free. La seva evolució musical i personal també es caracteritza per una recerca constant de l'espiritualitat i d'allò transcendent.

Poc aportaré intentant descriure aquest geni del jazz; gràcies a les noves tecnologies tenim a l'abast d'uns pocs clicks moltes i completes pàgines dedicades a Trane i a la seva música. Quedem-nos amb una petita mostra d'aquest poeta del saxo, la delicadíssima "Alabama".

Composada pel mateix Contrane, Alabama fou dedicada a les nenes assassinades en l'atemptat racista comès pel Ku Klux Clan a una església baptista de Birmingham, Alabama, al 1963, en el plena lluita pels drets civils de la població negra.

Precisament l'any passat, el fill de Coltrane, Ravi, també saxofonista, juntament amb dos fills dels altres músics que participaren el l'enregistrament original, gravaren una versió d'Alabama en el seu treball In Movement.

Hudson, una prometedora superbanda.

Acaba de publicar-se l'album Hudson, el primer treball de la banda del mateix nom formada pels grans Jack DeJohnette a la bateria, el contrabaixista Larry Grenadier, els teclats de John Medeski i John Scotfield a la guitarra. El seu nom prové de la zona on resideixen aquests reputats i veterans músics de jazz, la vall del riu Hudson, a l'estat de Nova York.

L'album s'inspira en les arrels rockeres dels seus integrants, especialment Scotfield, amb un gran protagonisme a la guitarra, i Medeski als teclats. Conté versions de Jimmy Hendrix i Dylan, destacant el tema "A hard rain's gonna fall", d'aquest darrer.

Pels qui no conegueu a aquests grans del jazz, penseu que els integrants de Hudson aporten un gran bagatge i unes credencials imbatibles. Fins i tot el més jove, Larry Grenadier, ja es va consolidar fa anys amb el trio de Brad Mehldau. A Medeski, un clàssic de l'escena d'avantguarda neoiorquina, el coneixem per les seves incursions en el jazz-funk i el rock progressiu. I els dos veterans de la banda ja fa temps que han entrat en la categoria de clàssics: Scotfield, que visità el festival de jazz de l'Estartit l'any passat acompanyant Mehldau, ha tocat ni més ni menys que amb Miles Davis, Charles Mingus o Jaco Pastorius; i al baterista Dejohnette ha destacat a les darreres dècades com l'imprescindible acompanyant a la formació de trio de Keith Jarrett. Val a dir també que els integrants d'aquest quartet ja havien fet diverses col·laboracions entre ells prèviament.

Hudson, una nova superbanda cridada a deparar-nos grans moments de jazz en el futur.

Un gran dia a Harlem

Aquesta és segurament una de les fotografies més icòniques de la història del jazz o, fins i tot, de la música contemporània en general. La imatge data de 1958 i està presa a Harlem. Hi apareixen més de mig centenar de músics de jazz, entre ells els més notables del moment com Thelonius Monk, Count Basey, Art Blakey, Dizzy Gillespie, Lester Young, i molts altres monstres del jazz.

Per cert, del grup de músics resten vius els saxofonistes Sonny Rollins i Benny Golson. Encara que de ben segur també podriem localitzar encara algun dels nens situats a primera línia, probablement veïns del Harlem d'aleshores.

M'ha vingut de gust penjar la foto avui aquí en motiu del dia internacional de jazz. Justament l'any, aquest 2017, que celebrem també un segle del jazz enregistrat. Per molts anys, doncs!

"A Great Day in Harlem" d'Art Kane (1957)

Horacio Fumero i Pedro Javier González al Sunset

Horacio Fumero i Pedro Javier González. 13/04/2017. Sunset Girona.

Dos dels músics més actius i respectats de l'escena barcelonina, el contrabaixista Horacio Fumero i el guitarrista Pedro Javier González, passaren ahir pel Sunset per oferir-nos una fantàstica mostra del seu art elegant i càlid. Un jazz sobri i apassionat alhora, que ens transportà a l'univers flamenc sense oblidar les arrels argentines de Fumero. Un duo sense nom la principal identitat del qual, segons Fumero, és justament aquesta mirada constant cap al Sud.

Precisament el mestre Fumero tingué un record per Tete Montoliu, ara que es compleixen vint anys de la seva mort. El contrabaixista havia format part del trio estable de Montoliu des de 1981 fins a la desaparició del jazzman català més universal el 1997. Encara recordo les bones vibracions d'un concert d'aquest mític trio en una edició del Festival de Blues de Cerdanyola pels volts de 1990, un dels primers concerts de jazz que vaig presenciar.

Dies de vi i roses.

Projecten "Days of wine and roses" a TCM, i fins a aquest costat de la pantalla arriben els vapors d'alcohol de Jack Lemmon i Lee Remick. Possiblement, la millor narració cinematogràfica sobre el viatge cap a la destrucció alcohòlica.

Entre borratxera i borratxera dels protagonistes sona el tema musical principal de la pel·licula, que porta el mateix nom. Composat per Henry Mancini el 1962, esdevingué ben aviat un standard de jazz. El versionaren músics com Wes Montgomery, Art Farmer o Mark Turner, entre molts d'altres.

Al tram final de la seva vida, el pianista Bill Evans també incorporà cada vegada més "Days of wine and roses" al seu repertori. Com en aquesta interpretació, enregistrada el 1980. Aleshores, amb 51 anys Evans ja feia temps que havia emprès la seva pròpia baixada als inferns de les adiccions. Pocs mesos després, el qui fou possiblement un dels més grans pianistes de la segona part del segle XX, moria. Malhauradament en el seu cas la pel·licula no acabà bé.

Dos grans concerts al costat del mar

Concert by the Sea, així es titula l'àlbum del pianista Errol Garner publicat l'any 1956, un treball que sempre queda ben amunt en qualsevol rànquing dels millors discos de jazz de la història. Goso manllevar aquest títol després d'assistir a dos concerts, també al costat del mar, d'uns altres grans del jazz de les darreres dècades: Pat Metheny i el veterà baixista Ron Carter, d'un costat, i Brad Meldhau acompanyat de John Scofield a les guitarres i el prometedor baterista Mark Guiliana, de l'altra banda.

Una feliç coincidència ha portat a Sant Feliu de Guíxols i a l'Estartit, en 24 hores de diferència, aquests monstres del jazz que si tenen quelcom en comú és l'instint renovador i una acreditada capacitat d'incorporar nous públics a la música improvisada.  I de nou, un fort aplaudiment als festivals Porta Ferrada i de Torroella de Montgrí per seguir apostant per propostes rigoroses i honestes, defugint vanitoses programacions d'altres festivals empordanesos que semblen més pensades per poder lluir el broncejat als estiuejants de l'upper Diagonal.

A Sant Feliu, Metheny i Carter ens presentaren un diàleg íntim entre la guitarra i el contrabaix. Començant amb tota una declaració d'intencions, una preciosa Manha de Carnaval, que obrí el concert, i continuant per d'altres composicions clàssiques del gènere, la trobada entre la solvent veterania de Carter i les inquietes mans de Metheny a les cordes, resultà d'una delicadesa acústica extrema.

Mentre que a l'Estartit el trio de teclats, guitarres i bateria, demostraren (per si quedava algun dubte) la capacitat de reinvenció de dos cracs com Meldhau i Scofield els quals, sota el ritme de Guiliana, ens transportaren fins a les fronteres del funk, el reagge i als nous formats de música electrònica. Això sí: una cosa era clara, allò només podia ser jazz. I és que fins i tot les pampallugues del far de les Medes giraven amb swing, com el peu de Count Basie. Per cert, no sé si els assistents recordarien que Mehldau tocà en una altra ocasió a Torroella, als mítics cicles de jazz dels noranta a la Sala de Ball. Fins i tot més endavant el pianista també havia de tornar a la Sala, però fou baixa pels problemes de salut que intermitentment allunyaven Mehldau dels escenaris en aquells anys difícils. En tot cas, com veierem ahir, el pianista des de fa temps sembla haver trobat un equilibri interior ben fructífer i creatiu.

Només un "però". A Sant Feliu el concert resultà pertorbat per diverses manifestacions de contaminació acústica, com el pas de motos de gran cilindrada al costat del recinte o una estrident farra rumbera que ens taladrava de ben a prop. Una mica més de respecte, senyors...

Morrissey desitja que mori el torero.

Nou treball del gran Morrissey. L'antiga alma mater dels Smiths, després de cinc anys de silenci, crisis de salut, i problemes amb el seu segell editor, ens gratifica amb un album impagable: World Peace is None of Your Business. 

Hi trobarem cançons més actuals que mai, de temàtica ben contemporània, on escoltarem crides a l'abstencionisme, i crítiques als estereotips de les nostres acomodades societats (no us perdeu "I'm not a man"). També punyents clams contra les agressions als animals. Com per exemple el tema "The Bullfighter Dies", on el cantant espera i desitja que a les curses de braus acabi morint el torero i en què, per cert, parla de Barcelona com una de les capitals de la tauromàquia.

No estic d'acord amb les crítiques negatives que ha tingut l'àlbum i en tot cas, un disc mediocre de Morrissey sempre és molt millor que la majoria de treballs de l'escena indie actual. Estem parlant d'un home de més de cinquanta anys, que no ha perdut la capacitat d'innovar amb una veu més madura i avellutada que mai.  

Torna doncs el cantant de la malenconia, el poeta veterà que ens sacseja les ànimes des de fa més de tres dècades i que amb la seva veu de baríton, ens canta tots els matisos de la desesperança, l'amor i la lluita.

Quan Georges Moustaki deixà d'agradar-me

No recordo en quin moment va deixar d’agradar-me Georges Moustaki. N’havia adquirit, i conservo encara, bona part de la seva discografia, així com algun dels seus llibres. Possiblement, com totes les passions a la vida, l’afició per al cantautor s’extingí de manera gradual, potser a mesura que anava descobrint els altres grans chansoniers. Bona part dels temes de Moustaki adquiriren llavors una tonalitat un punt frívola i un excés d’edulcoració, al costat de la potència frapant d’un Brel o de la senzillesa irònica del gegant Brassens.

No sabria doncs fixar en el temps quan es va fondre aquell interès per Moustaki que s'endinsava a l’adolescència. Vaig deixar d’assistir als seus bolos després d’un Palau el 2000 o 2001, no ho sé. El precediren molts altres concerts al mateix  Palau de la Música, a les escales de la Catedral de Barcelona, a les ruïnes d’Empúries o fins i tot a l’antic mercat del Born, en una època en què l’espai s’aprofità per a activitats culturals. En tot cas, potser Moustaki va deixar d’interessar-me en remetre també una francofília gairebé militant, quan emergiren altres continents musicals de referència, més autèntics i innovadors, com els que el mateix cantant intentà explorar amb Vinicius de Moraes.

Però segurament Moustaki va deixar d’agradar-me, malgrat tots els discos i malgrat aquells peregrinatges per a seguir-lo en directe, quan vaig descobrir “Le Methèque” en un karaoke d’un pub de borratxos anglesos a l’Estartit.  Encara que ben pensat, el punt de no retorn s’assolí en sentir les primeres versions de Marina Rossell, en un treball de qualitat molt discutible, al meu humil entendre.

L'hiver a tué le printemps. Tout est fini pour nous deux maintenant.

Avui ens ha deixat el cantant grec resident a la molt aristocràtica Ille de Saint-Louis al bell mig del Sena. Molts hem retornat mentalment a Moustaki, i encara que la seva mort no canviarà ja les nostres preferències musicals, hem de ser honestos i reconèixer el que li devem al personatge.

Moltes gràcies pel que vas fer per a nosaltres, Georges Moustaki. Le jeune facteur est mort, però ens ha llegat per sempre l'amor als esperits lliures, a la solitud i al mestissatge, així com aquella obsessió atàvica, barreja d'enamorament i odi, cap a les fronteres... i una vella entrada autografiada al Mercat del Born, que a partir d’avui guardarem com el més preuat dels tresors.

Ah, i jo també vaig esgargamellar-me amb els borratxos anglesos de l’Estartit, tot desafinant Le Methèque en versió karaoke.

Mig segle de Rayuela.

S’acompleixen cinquanta anys de la publicació de Rayuela, de Julio Cortázar.

Goso dedicar novament un breu apunt a una de les novel·les més innovadores del segle XX, un llibre que m’ha apassionat en el passat i la lectura del qual em segueix resultant una experiència única. Sempre gratificant, a voltes estremidora. De fet, en el meu cas és un d’aquells pocs volums permanentment presents a la tauleta de nit o a qualsevol altar particular dels llibres primordials. La pròpia estructura de l’obra, possibilitant el seu accés en múltiples maneres diferents (des de les més ordenades fins a les totalment caòtiques), facilita les freqüents (re)lectures.

Rayuela és una de les novel·les més representatives de l’anomenat boom llatinoamericà, al costat d’una altra obra mestra, Pedro Páramo, o d’algun llibre de Borges o de García Márquez. No cal dir que aquesta és una opinió exclusivament personal. (Per cert, aquí vull recordar que aquest fenòmen, el del boom, tingué un dels seus epicentres no pas a cap rància ciutat castellana sinò en una oberta i creativa capital de Catalunya. Queda dit i recordat amb tota la intencionalitat i tanco parèntesi).

Al llibre de Cortázar hi he trobat, a banda d’una creació literària que trenca qualsevol esquema novel·lístic pleestablert, alguns dels temes pels quals, per si sols, ja ha valgut la pena passar per aquest món: Paris i el Jazz. I immenses possibilitats d’interacció: Rayuela, convé recordar-ho en l'era de la cultura digital, requereix de la participació del lector com pocs altres llibres. Una participació lliure i excitant, no pas exigent ni necessitada de rigor acadèmic.

A Rayuela li he dedicat altres breus entrades, com aquesta. En tot cas, vigileu si preteneu llegir-la per primera vegada: La solitud i el dessassossec de personatges desamparats com els del Club de la Serpiente és encomanadissa. Però també la genialitat i el vitalisme que emanen. Rayuela no té cura. Trobarem a la Maga?

Xile al cor.

Ho confesso: Sempre m'ha agradat Xile. Un país que és tota una col·lecció de paisatges concentrats en una estreta franja de territori: des de la costa d'un infinit Pacífic gairebé es poden tocar els gegantins Andes; però també és el país d'Atacama, un dels deserts més càlids del món, i dels gèlids territoris antàrtics. I de la Illa de Pasqua. De l'altiplà i l'Araucanía. La illa Chiloé i el Canal Beagle. Però sobretot, unes terres que contenen també una altra immensitat: la de la seva cultura.

Efectivament, la gran cultura xilena. La dels seus escriptors, per exemple.  Amb els dos "nobels" Gabriela Mistral i Pablo Neruda, però també molts d'altres fins a l'actual Jorge Edwards, ara ambaixador xilè a Paris, càrrec que també ocupà Neruda en el seu moment (ja diu molt de sí un país que es fa representar a l'exterior pels seus millors poetes i novel·listes!).  I permeteu-me esmentar també l'apassionant i encara desconegut per aquí Francisco Coloane, el gran narrador de les sol·lituds australs, de la vida extrema als confins del món.

Un país, d'altra banda, que poc a poc intenta digerir les atrocitats que s'iniciaren aquell 11 de setembre de 1973, amb el violent derrocament de Salvador Allende. Ho hem vist aquests dies amb el processament de set exmilitars per l'assassinat del cantautor Víctor Jara. La història és coneguda: L'autor del Te recuerdo Amanda fou detingut l'endemà del cop de Pinochet junt a centenars d'alumnes i professors de la Universitat. Després de ser traslladats tots plegats a l'Estadi Xile, Víctor Jara fou reconegut pels militars i separat dels altres presoners. Després de dies de tortures, fou acribillat amb 44 impactes de bala als soterranis del mateix estadi el dia 16 de setembre. 

Vet-ho aquí doncs: la notícia del processament dels pressumptes autors de la mort de Jara constitueix una nova lliçò de democràcia, de justícia i de defensa dels drets humans, que se suma a moltes altres empreses al seu moment sota el mandat de la presidenta Bachelet, filla d'un militar també assassinat per Pinochet. Mentre, a l'altre costat de l'Atlàntic, antics càrrecs franquistes són gratificats amb llocs de designació governamental (Martín Villa) o acomiadats amb grans honors d'estat (Manuel Fraga). Ai… la "modèlica" transició espanyola!

A la foto, la meva visita a la tomba de Neruda, a Isla Negra, prop de Valparaíso, davant la immensitat del Pacífic.

Cançons d'un soldat de la llibertat

A l'exitosa i multitudinària manifestació del passat Onze de Setembre a Barcelona, mentre intentàvem obrir-nos pas entre la gentada que enfilava el carrer València en direcció al Passeig de Gràcia, ens va sorprendre descobrir-hi a Paco Ibáñez. Era fàcil reconèixer-lo: cabells blancs despentinats, camisa negra, mirada decidida. No semblava participar activament a la manifestació -ni duia cap pancarta ni cridava cap proclama-,  però tampoc es podria dir que es mantingués en la distància del mer observador.  

Setmanes més tard, llegíem a la premsa que Paco Ibáñez es declarava un soldat al servei de la causa catalana, afirmant que l'independentisme és la reacció normal dels qui estan farts de ser humiliats. Posicionament que contrastava amb l'actitud de Joaquin Sabina, per exemple, qui era notícia per haver "prestat" la seva lletra de l'himne espanyol a la candidatura de Ciutadans.

Precisament aquests dies Paco Ibáñez acaba de publicar tota una joia, "Paco Ibáñez canta a los poetas latinoamericanos". Un disc produït a Barcelona que recull les principals adaptacions de poetes llatinoamericans efectuades pel cantant basc. El gran protagonista és Pablo Neruda amb versos que no per populars resulten menys estremidors expressats amb la veu i la música d'Ibáñez:

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca…

O un dels inicis més colpidors de la poesia del xilè:

Puedo escribir los besos más tristes esta noche,
Escribir, por ejemplo: "La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos".

Els amants de les cançons de lluita, hi apreciaran versos esdevinguts gairebé himnes gràcies a la veu de Paco Ibáñez, com aquest cant al Che Guevara ple de tendresa i d'emoció que escrigué Nicolás Guillén:

No sabes quién es el muerto
soldadito boliviano
el muerto es el Che Guevara
y era argentino y cubano
y era argentino y cubano
soldadito de Bolivia.
Él que fue mejor amigo
soldadito boliviano
él fue tu amigo de a pobre
del oriente al altiplano
soldadito de Bolivia
del oriente al altiplano…

Poemes de César Vallejo, Alfonsina Storni i Rubén Darío, completen aquest delicat compendi d'autencitat, dignitat i bellesa.

Una bona vacuna de música i poesia per ajudar a fer més suportable l'habitual excés de sucre d'aquestes festes.