Un estiu de jazz.

A les portes d'un nou estiu, ja coneixem la programació dels molts i diversos festivals de música de les nostres comarques. Afortunadament, el jazz hi manté un protagonisme molt destacat, tot i que sovint diluït en programacions ben eclèctiques. Faig tot seguit un breu repàs als esdeveniments jazzístics més importants dels propers mesos a Girona i la Costa Brava, amb una relació que no es pretén completa i que és totalment subjectiva.

Començant pel jazz de major proximitat, amb concerts de petit format, cal aplaudir l'organització per tercer any a Girona del cicle de Jazz a la Fresca del Sunset, amb un concert inicial d'Albert Marquès Trio, que ja és tota una excel·lent declaració d'intencions. També a Girona, junt a d'altres indrets, podrem gaudir del Festival de Guitarra, amb concerts com el del duet flamenc de Pedro Salazar i Dani Sánchez. Aquesta activitat es farà al bar +Cub, un altre dels locals que ha apostat per la música en directe, massa sovint menystinguda a la ciutat petita i delicada.

També cada any fan parada a la Costa Brava les gires de grans noms del jazz internacional. Enguany una de les propostes més potents és la del Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, amb artistes com Michel Camilo, Chick Corea, Toquinho o Jaime Cullum. Pels aficionats al jazz és d'agrair que els organitzadors facilitin l'abonament "Tot Jazz", i així donar una mica d'oxígen a les nostres sacrificades butxaques. 

D'altra banda, també passarà per l'Empordà un habitual d'altres estius com ho és Gregory Porter, que veurem a Sa Conca a Cadaqués, o el gran Jordi Rossy que amb el Kanan Quartet actuarà a l'Interludi de Calonge. I novament Joan Chamorro i companyia faran parada a la Pera, en la desena edició del Jazzpera.

Pel que fa als festivals dedicats exclusivament al Jazz, es consoliden les Nits de Jazz davant del mar a Platja d'Aro, amb uns concerts interessants i gratuïts. Reserveu-vos a l'agenda el 21 de juliol, quan podrem gaudir del Trio de Marco Mezquida. I finalment aquesta setmana vam conèixer la programació del Festival de Jazz de l'Estartit que durà a la plaça de la Llevantina a músics com King Solomon, Madelene Peiroux o Carles Benavent, entre molts d'altres. Aquest és un magnífic festival honest i coherent, que es va consolidant amb una programació de qualitat que no menysté activitats divertides i populars com els concerts de "Jazz amb banyador".

Per contra, el jazz no sembla haver centrat l'interès dels programadors de Peralada o de Cap Roig. Bé, no vull pensar que la banda on actua Woody Allen sigui quelcom seriós més enllà d'una concessió al l'èlit upper Diagonal disposada a gastar més de 100 euros per barba i concert. Com enyorem el mític festival Jazz Costa Brava que fou expulsat de Cap Roig!

Horacio Fumero i Pedro Javier González al Sunset

Horacio Fumero i Pedro Javier González. 13/04/2017. Sunset Girona.

Dos dels músics més actius i respectats de l'escena barcelonina, el contrabaixista Horacio Fumero i el guitarrista Pedro Javier González, passaren ahir pel Sunset per oferir-nos una fantàstica mostra del seu art elegant i càlid. Un jazz sobri i apassionat alhora, que ens transportà a l'univers flamenc sense oblidar les arrels argentines de Fumero. Un duo sense nom la principal identitat del qual, segons Fumero, és justament aquesta mirada constant cap al Sud.

Precisament el mestre Fumero tingué un record per Tete Montoliu, ara que es compleixen vint anys de la seva mort. El contrabaixista havia format part del trio estable de Montoliu des de 1981 fins a la desaparició del jazzman català més universal el 1997. Encara recordo les bones vibracions d'un concert d'aquest mític trio en una edició del Festival de Blues de Cerdanyola pels volts de 1990, un dels primers concerts de jazz que vaig presenciar.

De nou, els assessors

Ara fa justament dos anys vaig escriure aquest post sobre el paper dels assessors a les institucions públiques, que va resultar ser una de les entrades més llegides del meu blog. A l'escrit criticava la inflació d’aquests càrrecs a la Diputació de Girona. Afortunadament, la situació ha millorat molt, i ara llegeixo que l’organisme ha limitat el nombre d’eventuals exigint-los que treballin per a l’ens. Benvinguts siguin els nous propòsits, els quals no són aliens, tot sigui dit, a la limitació de la figura del personal eventual efectuada per la Ley 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’administració local.

En relació a les mesures anunciades per l’organisme provincial gironí, només hi afegiria un matís: els mecanismes de vigilància que s’han explicat respecte als assessors posen l’accent en un control de tipus més formal (exigència de treball a la seu de l’organisme, obligatorietat de presència...) que no pas material. Més del segle XX que no del segle XXI. Oblidant que a les administracions públiques dels nostres dies interessa més el “què” que no pas el “com”. Encara pitjor: de vegades passa que el fet de donar  tanta importància al “com” ens serveix d’excusa per a despreocupar-nos del “què”. I en aquest sentit, el control al personal eventual, com a la resta de treballadors públics, hauria de basar-se principalment en una avaluació transparent i continuada del desenvolupament de les seves tasques.

Història del jazz a les comarques gironines

Al Dominical del Diari de Girona d'aquest passat diumenge hi he publicat un treball sobre la història del jazz a casa nostra, amb l'inestimable ajut del periodista Alfons Petit. El reportatge coincideix amb la celebració, aquesta setmana, del dia internacional del jazz.

Aquí teniu un enllaç a l'article. Espero que us interessi!

El ferrocarril gironí. Imatges i paraules.

El ferrocarril gironí. Imatges i paraules. GratuÏt per Ipad a l'iBooks Store. Espero que us agradi.


Aquestes pàgines pretenen oferir un tast de l’immens patrimoni individual i col·lectiu que representa el ferrocarril a Girona. Amb un tractament eminentment gràfic, s’hi repassa la història ferroviària gironina i les seves obres més destacades des del punt de vista arquitectònic i artístic, així com també les situacions de deixadesa i deteriorament que hi hem de lamentar. Incorporant un singular viatge per les estacions gironines més importants, el treball desemboca en un personal somnieg poètic ferroviari de l’autor.

El tren i Girona. Una història d'amor i odi.

Les estacions gironines

5.- ESTACIÓ DE GIRONA

FITXA TÈCNICA: Adreça: Plaça d’Espanya s/n. Trens: Línes R11 Regionals i Mitja Distància (Barcelona-Portbou), RG1 Rodalies(Mataró-Figueres) i AVE (Madrid- frontera francesa). Serveis: Vestíbul, sala d’espera, cafeteria-restaurant, venda de bitllets i zona comercial. Elements patrimonials a destacar a l’entorn: Antics dipòsits d’aigua i tanca, estació d’Olot, viaducte.

El ministre Fernández de la Mora, en inaugurar el 1973 l’actual estació i viaducte ferroviari de Girona, remarcà que el nou edifici s’inspirava en Roma Termini. I efectivament l’estació gironina té un dels trets de les grans estacions urbanes, com ho és el poder generador de tot un microcosmos. Amb persones que hi van diàriament no pas per a viatjar, sinó a treballar o atretes pel magnetisme dels llocs intemporals. Avui, d’entre la tipologia humana present, hi comptem jubilats, policies uniformats, diverses categories de solitaris, treballadors ferroviaris, policies de paisà i usuaris del bar amb aspecte de ser-ne molt assidus. Al conjunt s’hi afegeixen els veïns que usen l’estació com a drecera entre Sant Narcís i el centre de la ciutat. Només els viatgers s’evaporen ràpidament, tal com escriu Maria Mercè Roca a “L’Àngel del Vespre”: “Els qui arriben desapareixen de l'escena sense entretenir-se gens, i els qui marxen pugen les escales de pressa per no perdre el tren”.

Precisament, l’emplaçament de l’estació al centre urbà n'ha determinat una relació singular i complexa amb la ciutat. Des de la seva posada en funcionament el 1862, l’encaix dels serveis ferroviaris ha provocat reptes monumentals obligant a redefinir constantment creixements i  dinàmiques urbanes. Així, durant aquest segle i mig el tren ha inoculat un estat de permanent redefinició al cor de Girona, generant apassionats debats, desafiant les certeses més sòlides.

La primera estació a l’actual plaça Marquina propicià el creixement de la ciutat cap a ponent, obrint-se a finals del XIX la plaça Marquès de Camps i enderrocant-se un tram de muralla. S’inaugurava una llarga era d'especulació urbana. Més tard, el tren de Sant Feliu requerí d’una estació provisional... que durà fins a la fi de la línia el 1969. I durant anys foren monumentals els col·lapses circulatoris provocats pels passos a nivell. Amb el desitjat viaducte, l’electrificació, el trasllat de les mercaderies fora de la ciutat i el tancament dels carrilets, s’inicià una nova etapa de precarietat i d’abandonament d’instal·lacions. Fins que l’ajuntament democràtic arranjà la zona i construí el Parc Central, ja els terrenys en mans públiques. La pau però no durà gaire i en un parell de dècades tot es posà  novament potes enlaire amb les obres de l’AVE. Avui encara el tren reserva grans reptes com l’enderroc del viaducte o l’estació intermodal –per cert, la unificació de les estacions ja es reclamava el 1928 a la premsa local–. El tren i Girona; eterns protagonistes d’una crònica d’amor i odi amb final obert. Potser per això la ciutat té un regidor d’afers ferroviaris.

Malgrat l’encert de mantenir la cèntrica ubicació de l’estació, en aquest tortuós camí hi hem perdut molt. La ciutat dels quatre rius que disposà durant dècades de quatre estacions, va deixar perdre uns trens que la connectaven a les principals capitalitats comarcals. I als anys setanta es derrocà sense contemplacions un patrimoni industrial d'indubtable interès arquitectònic, com l’antic magatzem de locomotores. Afortunadament se’n salvà l’estació d’Olot així com els dipòsits d’aigua (datats del 1912) i la tanca preservats al pati de l’escola Cassià Costal, béns avui degudament catalogats i protegits.

Accedim a les flamants i encapsulades instal·lacions de l’AVE. Si veníem d’un vestíbul sorollós, entrem ara a uns espais de silenci zen només interromput pel clac-clac dels alts talons d’una hostessa. Diversitat ètnica a dalt, uniformitat bussines a baix. Portàtils i tablets a la sala d’espera de l'alta velocitat, i fulletons comercials per a tota lectura dels qui deixen passar les hores al vestíbul tradicional. Les presses dels executius en front de les hores llargues dels ancians. Velocitat i lentitud de dues estacions tan properes, tan sideralment distants.

Pugem al bar i ens ubiquem a la barra entre una jove estudiant que mossega un dònut i un usuari absort en el seu got de cervesa –el nas gairebé fregant la barra–. Prenem un cafè, excessiu de líquid, d’aprovat just. Recordem d’altres cafès aquí, pròlegs d'antics viatges, per exemple en el mític Talgo nocturn a Paris o a l’històric Costa Brava. Temps en què enfilar-se en un tren i no mirar enrere constituïa una de les màximes expressions de llibertat. Ara aquells mítics trens han estat suprimits amb nocturnitat i traïdoria. Com si la joventut i els seus vagons podéssin desdibuixar-se pels buròcrates del ferrocarril.

Per l’Atles Literari de les Terres de Girona sabem que l'estació ha estat relatada per Prudenci Bertrana, Narcís-Jordi Aragó, Narcís Comadira o Javier Cercas. Aquest darrer no amagarà una tètrica primera impressió en arribar en tren a la ciutat, suposem que a l’antiga estació: ”Al final una estació negra (...). Era la ciutat més trista del món”. Però les cròniques ferroviàries gironines del segle XXI seran escrites per uns influents commuters, actius instagramers i bloggers, amb els seus posts i tweets and rails.

En canvi en aquest bar impersonal ens sentim terriblement desvirtualitzats. Abandonem la barra esquivant l'alè alcohòlic del veí, i ens descobrim enmig d’un desordenat grup d’usuaris de l’Imserso. Just a la sortida de l’estació, després d’assaltar-nos un impertinent comercial d’una ONG, topem amb un cartell del Ministeri de Foment: “Escurcem distàncies. Apropem persones. Gobierno de España”. Aquesta estació no s’acaba mai.

(Publicat al Diari de Girona de 8 de juny de 2014)

Carolina Rahola Auguet

Fa pocs dies morí a Girona Carolina Rahola, filla de l'escriptor, historiador, periodista i activista cultural republicà Carles Rahola. Poc queda a comentar sobre el vil assassinat de Carles Rahola comès pels feixistes l'any 39. En alguna altra ocasió he escrit sobre algun episodi de la vida de Rahola, com ara la seva incorporació com a funcionari a la Delegació de la Generalitat a Girona presidida pel Comissari Josep Irla. També vaig tenir la gosadia, gens reeixida per cert, de suggerir a diversos empresaris gironins que dediquéssin a Rahola una ara principesca Fundació. En qualsevol cas no em considero la persona més adequada per escriure sobre la significació de la trajectòria de Rahola, ni sobre el digne i sovint callat esforç de la seva filla Carolina per a preservar-ne el llegat. Si que m'ha sorprès però que la notícia de la desaparició de la filla de Carles Rahola hagi ocupat poc més que un breu als periòdics locals.

Afortunadament però, avui he descobert, amb retard, un excel·lent article de Narcís-Jordi Aragó sobre Carolina Rahola a El Punt. Us el deixo enllaçat amb la viva recomanació que el llegiu i el divulgueu. Afortunadament Carolina Rahola va poder comprobar com la història reconeixia finalment la figura del seu pare. Ara el seu exemple ens ha d'ajudar contra les maltempsades d'intolerància que novament el futur ens pugui tenir previstes. Descansi en pau Carolina Rahola.

Tren d'Alta Velocitat. Elogi de la lentitud perduda.

Arribava ahir per fi el TAV, en un matí càlid per ser hivern i davant d'una ciutadania freda per ser una inauguració. Enmig de l’adulació o la indignació minoritàries i la indiferència de la majoria, m'adono que aquest tren asèptic de velocitat glacial certificarà la liquidació d’una certa manera de viatjar en ferrocarril. El flamant TAV que transita entre estacions zen encapsulades fora de l’espai i del temps, fulminarà de ben segur l'encant de la vella lentitud associada a l’anar amb tren. Aleshores recordarem amb nostàlgia els grans trens expressos de les nostres vides, com el mític Costa Brava que des de fa decenis s’arrossega entre Portbou i Madrid, amb les seves tremolors, els seus compartiments mal climatitzats i aquells passadissos d'aventura que evoquen l'encant de l'època daurada del ferrocarril europeu. Des d'aquests vagons sí que un pot empendre qualsevol gran aventura, acomiadar amors eterns o fins i tot fugir dignament... Digueu-me qui ho farà des d'un AVE!

I què serà de Portbou -la porta dels trens que com la cançò de Sabina ens portaven cap al nord quan erem més joves-?. Interail en mà, la preceptiva aturada portbouenca per al canvi de via fou el pròleg dels nostres somnis cosmopolites que sovint culminaven a la Gare d’Austerlitz.  Paris sempre mereixia suportar llargues hores d’expressos atrotinats, des de la finestra dels quals els paisatges desfilaven  encara il·lusos. D'atra banda, ¿què se’n farà dels Talgos del dessarrollisme franquista, obsolets per culpa del nou tren de rapiditat insípida?. Diguem-ho clar: res de tot això sobreviurà a la nova religió del TAV. 

Abans empràvem gairebé tota una jornada per viatjar uns quants centenars de quilòmetres sobre les vies. Ara grises màquines ultraveloces ens traslladen a la mateixa distància en el temps d'una migdiada. Fins no fa tant erem viatgers ferroviaris, avui simplement ens deixem teletransportar. Hi hagué un temps en què  Kundera o Honoré elogiaven la lentitud. I a Barcelona hi ha una llibreria que diu que es transformarà en local de menjar ràpid. 

Tot esperant el TAV, cinc interrogants.

Ara que ja hi ha data per a l'arribada de l'alta velocitat ferroviària a Girona (que no a les comarques gironines; en aquest sentit, l'Empordà, com en moltes altres ocasions a la història, ha estat pioner), se'm plantegen algunes reflexions per al conjunt de la ciutadania, classe política i món econòmic gironí. Les concreto en 5 preguntes:

1.- Com es gestionarà la complementarietat amb els serveis ferroviaris actuals? A partir de la setmana que ve es podrà viatjar des de Girona fins a Barcelona amb trens regionals per 7,85 EUR,  de mitja distància per 10,5 EUR i en TAV (opció AVANT) per 15,7 EUR. La fixació dels preus correspondrà a administracions diferents. ¿Hi haurà una política de preus coordinada i coherent en interès de l'usuari, o bé els diversos serveis acabaran competint sense optimitzar costos?. Cal tenir en compte que l'entrada en funcionament de la via del TAV alleujarà el corredor ferroviari tradicional Girona-Barcelona i l'històric coll d'ampolla de l'entrada a aquesta darrera ciutat. Per tant, els serveis regionals actuals poden millorar en velocitat i de ben segur en puntualitat (un cop acabades -a la fi!- les obres del TAV). 

2.- A partir del proper 8 de gener, però sobretot en els propers mesos quan es posin en funcionament els combois d'alta velocitat directes amb França, les actuals connexions transfronteres a través de Portbou perdran part de la seva raó de ser. Els trajectes actuals a Montpeller, o el tren nocturn a Paris, per exemple, no seran massa competitius amb el TAV, si no és pels romàntics del ferrocarril (entre els quals m'hi compto).  ¿Podran reconvertir-se les infraestructures ferroviàries de Portbou i Cervera en un potent servei de mobilitat transfronterera de rodalies? O serà el TAV un nou cop, qui sap si definitu, a l'activitat econòmica d'ambdues poblacions?

3.- Què hi ha de les oportunitats que pot oferir la línia d'Alta Velocitat per a les mercaderies? Un cop superat el tradicional aïllament ibèric per la diferència d'amplada de via ferroviària, i la pèrdua de competitivitat que això representa, semblaria arribat el moment que el tren deixi de ser la ventafocs del transport de mercaderies. Aquesta hauria de ser l'ocasió definitiva per minoritzar el trànsit de camions, contribuint així a millorar la seguretat viària i la qualitat de l'aire. D'altra banda, mai el port de Barcelona ni el centre d'Europa havien estat tan ben connectats per a les empreses gironines. Quines estratègies s'estan seguint per tal que la nostra economia se'n puguin beneficar?.

4.- La principal raó per a la que s'invocava la necessitat d'una línia elèctrica de Molt Alta Tensió era el seu caràcter d'imprescindible per a alimentar el Tren d'Alta Velocitat. Tenint en compte que la interconnexió fronterera de la MAT no es completarà com a mínim fins al 2014 ¿com afectarà la posada en funcionament del TAV a les tradicionalment precàries infraestructures elèctriques gironines?

5.- Impacte?. Encara està per veure. Molt s'ha debatut sobre l'impacte estratègic del TAV a les nostres comarques i a la ciutat de Girona. No han faltat els estudis de tota mena amb resultats ben diversos, i les comparacions amb d'altres experiències similars deixen un regust agredolç. En qualsevol cas, m'atreviria a dir que el pas del temps ha anat rebaixant expectatives. És normal, tenint en compte que ja fa més de dues dècades dels primers estudis del TAV. Un moment, aleshores, en què ni tan sols es coneixia l'abast del fenòmen de les  línies aèries de baix cost, avui dominant a Europa i clarament competidor amb el tren en distàncies properes al miler de quilòmetres. A banda d'això, crec que es pot ratificar l'encert de situar l'estació de Girona al centre de la ciutat, malgrat la problemàtica que comporta pels  fluxes de circulació urbana i les molèsties pels veïns de la zona.