dimecres, 30 de juliol del 2008

Les veritats del president Maragall

Em permeto recomanar-vos la lectura de l'article del President Maragall publicat avui a El Periódico, on s'esbossa un lúcid relat del procés d'aprovació de l'Estatut així com dels paranys que enterboleixen el futur més proper de la política catalana. Novament, i per part d'un testimoni de primer ordre, s'evidencia el galdós paper de Zapatero i de Mas en els moments més rellevants del procés estatutari.

(...)"Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.I AIXÍ VASER,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser." (...)

Què passarà amb l'Estatut?. Pasqual Maragall. El Periódico de 30 de juliol de 2008.

dissabte, 26 de juliol del 2008

Postals de la ciutat de l'Spree.

Hem passat uns dies de vacances a Berlín, lluny de les xafogors mediterrànies. Una capital per retornar-hi sempre, i segurament ara una de les ciutats més barates de l'Europa Occidental. Berlín, sempre culta i vigorosa, té un altre aventatge pel visitant, i és que malgrat l'hospitalitat dels berlinesos no rep un turisme massificat com d'altres capitals. Aquestes en són algunes postals:



Una persona, una habitació
Tram de Leipziger Straße, amb els blocs d'habitatges característics del Berlin comunista.



Obres i més obres
Una ciutat jove en permanent (re-)construcció.




La Plaça de Postdam
Arrassada durant la guerra, cul-de-sac a l'època del mur, Postdamer Platz és avui l'aparador del nou Berlín.




"Ich bin ein Berlinder"
Vam coincidir amb un hoste il·lustre: Barak Obama. No li van deixar l'escenari de la Porta de Brandenburg, però va fer el seu míting kennedià uns metres més lluny, a la Große Stern. Aquesta és la invitació que, amb milers de còpies, es distribuïa per la ciutat. Ens allotjàvem ben a prop, però vam preferir seguir la intervenció per la televisió de l'hotel. I és que dues-centes mil persones eren un fort desincentiu fins i tot per la meva obamamania.





Alte Museum
La reina Nefertiti amb el rei de la casa.

dijous, 17 de juliol del 2008

El català, llengua comuna.

Després de declaracions de polítics que semblen desvariejar, després dels Manifiestos dels pseudointel·lectuals de l'espanyolisme de torn, de la patètica picabaralla dels diputats Oriol Pujol i Joan Ferran ahir al Parlament, després de les desafortunades declaracions del diputat Felip Puig sobre el català del President, després de tot plegat, arriba per fi una mica de seny i sentit comú.

I la lliçò arriba precisament de persones nouvingudes al país, amb un missatge senzill però ferm de defensa de la llengua catalana com a vehicle d'integració i convivència. Escoltem-los i aprenem-ne.




Aquí podeu llegir el manifest.

dimarts, 15 de juliol del 2008

Torna el vinil.

Els estic veient reaparèixer cada vegada més a les botigues, els entranyables discs de vinil!. I no es tracta únicament de reedicions d'antics treballs sinò que molts grups enregistren les seves noves creacions en aquest format (artistes com Amy Winehouse, RadioHead, Coldplay o Héroes del Silencio, per exemple)... I diuen els entesos que, en tractar-se de tirades curtes, gairebé artesanes, la qualitat dels actuals discs de vinil és altíssima.

Mentre, paradoxalment, en el món del consum audiovisual assistim a una progressiva desaparició dels suports físics en general. Ja ho havia predit Jeremy Rifkin a La Era del Acceso; allò important és l'accés, els continguts, mentre els continents cada vegada seran més relatius. I la música ja no es consumeix bàsicament en CD's, sinò via internet, Ipod's, ordinadors, mòbils, o sistemes d'audio de saló amb disc dur, entre d'altres.

És a dir, mentre tot sembla indicar que el CD té els dies comptats degut als nous formats digitals i a les noves formes de consum musical, quedarà el disc de vinil com a format clàssic, pels romàntics que no vulguin renunciar al suport físic.

Torna doncs el vinil i torna per quedar-se. I aquesta vegada molt possiblement guanyarà la batalla definitiva al CD d'àudio.

dimarts, 8 de juliol del 2008

Quan els catalans celebren victòries de les seleccions espanyoles.

Vull deixar dit d’entrada que els resultats de les competicions futbolístiques em deixen força indiferent, jugui Espanya, Catalunya, el Barça, el Madrid o l’Espanyol (bé, ara potser em tocaria fer dues úniques excepcions pel cas dels equips de futbol de Girona i de l’Estartit, que tan bona feina estan fent).

Dit això, i arran de les celebracions a Catalunya de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa, celebracions que tants anàlisis han merescut per part dels opinadors del catalanisme (opinadors de vegades massa desvagats, diguem-ho tot), voldria aportar algunes modestes reflexions.

-En primer lloc, considero fals i simplificador reduir els seguidors catalans de la selecció espanyola a segments extremistes de la població. La gran majoria d’aquests seguidors no són energúmens que surten al carrer cridant amb banderes espanyoles preconstitucionals. Molts d’ells són persones, catalanes i nascudes a Catalunya, que viuen lluny la política. Segur que en coneixem uns quants a la nostra feina, al nostre edifici o a la nostra família. Són gent a qui simplement els agrada el fútbol i, tot i no participar incondicionalment del orgullo de la Roja, es senten propers a aquesta selecció. Una selecció que, segons diuen, ha jugat molt bé i en la qual hi tenen un paper determinant jugadors catalans.

-En segon lloc aquesta generalització que es fa, insisteixo, des de sectors catalanistes, consistent en identificar els seguidors de la selecció d’Espanya en una mena de neofatxes esportius i casposos, constitueix també un error estratègic en la lluita per les seleccions catalanes i, fins i tot, en la lluita per la sobirania de la nostra nació. L’escorar cap a l’extrem una part important de la gent a qui li agrada l’esport a Catalunya, pot provocar realment qui hi vagi cap a l’extrem. La nostra feina ha de ser precisament la contrària, captivar-los i generar els màxims consensos, sense missatges negatius. En qualsevol lluita, quants més siguem i com més espais centrals ocupem, més possibilitats tenim de reeixir. Si no, quedarem atrapats, com tantes vegades, en un improductiu testimonialisme. Ho va dir un dia en Joan Puigcercós en una frase que sotscric totalment: mai com ara la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure.

-Finalment em sembla certament trist (tot i que jo també ho he practicat i, per tant, en faig autocrítica) això de què els catalans hagim d’anar a favor de qui juga contra Espanya. Patètic destí el d'un país que un dia es veu obligat a anar a favor de Turquia, l’endemà de Rússia, i el tercer dia identificar-se amb Alemanya!.

diumenge, 6 de juliol del 2008

Centralisme mediàtic.

En els darrers cinc o sis dies, les comarques de Girona han viscut esdeveniments de primer ordre; de categoria, podríem dir-ne, global. Estic parlant d’una Exposició Mundial de figures històriques, d’una cimera internacional dedicada a la lluita contra el tràfic de droga (amb la presència de ministres i màxims responsables judicials), i en el plànol cultural, de l’actuació de figures musicals com REM o Mariza o Iggy Pop.

Gairebé cap d’aquests actes ha aparegut als mitjans de comunicació fets o produïts a Barcelona. O bé, si ho ha fet, la notícia ha tingut un tractament molt secundari. Perifèric. Estic segur que algunes d’aquestes notícies, d’haver-se esdevingut a Barcelona, haguéssin tingut un tractament de portada als diaris o d’obertura als telenotícies.

El centralisme barceloní (de vegades pitjor que el madrileny) no és només polític. També hem de denunciar el centralisme dels mitjans de comunicació de la capital catalana.