divendres, 24 d’agost del 2007

Bona Festa Major.

Dies de festivitats populars a les nostres viles i ciutats. Temps també pel sentiment de pertanyença: unes arrels i un retrobar-se amb la única pàtria, la infància. I és que la Festa Major és un estat d'esperit. Tots a Torroella per Sant Genís!.

dijous, 16 d’agost del 2007

Ciutats de llibres (II). Praga i Hrabal.

Hi ha una Praga tavernària, irònica, a voltes subterrània, una Praga popular, dignament humil, sorneguera; una Praga que no trobem en Kafka ni en Kundera ni en la pretenciositat de l'arquitectura habsbúrguica. És la ciutat de personatges com el bon soldat Schwejk, creat per Jaroslav Hašek en una de les grans obres de la literatura universal, Les aventures del valerós soldat Schewejk (per a molts, el Quixot de l'Europa Central).

Ara fa deu anys ens deixava Bohumil Hrabal després d'una vida (i d'una mort) de novel·la. Hrabal, un dels grans noms de la literatura contemporània txeca, havia treballat de ferroviari, premsador de paper vell, actor, viatjant de comerç... Com a escriptor és un dels autors més singulars del segle XX: Des del soroll de les cerveseries i dels cafès de Praga ens dibuixa amb humor uns personatges a la deriva, marginals però d'una profunda humanitat. Les seves són històries sobre l'absurd de cada dia, descrites per un murri, a voltes des de la tendresa.


D'entre les seves obres, destacaria Jo he servit al rei d'Anglaterra, Una solitud massa sorollosa o Trens rigorosament vigilats. Gràcies a Monika Zgustová, escriptora d'orígen txec resident a Barcelona, els catalans tenim la sort de conèixer millor l'obra de Hrabal i de disposar-ne d'excel·lents traduccions. El 1997 ens sorprenia la notícia de la mort de l'escriptor. ¿Es tractà realment d'una caiguda accidental des d'una finestra volent donar menjar als ocells, tal com es digué oficialment, o d'una opció voluntària a manera d'epíleg de la seva vida-novel·la?.

Tot el que he vist en aquest món és animat si­multàniament per un moviment de vaivé, tot avan­ça i recula, com la manxa d'una farga, com el ci­lindre de la meva premsa quan pitjo el botó verd i el vermell, zim-zam, tot oscil·la en el seu propi contrari i es per això que res al món no coixeja; respecte a mi, fa trenta-cinc anys que premso paper vell i per sortir-me'n del tot, bé prou em caldria un títol universitari en clàssiques i, a més a més, un seminari. I és que en la meva feina l'espiral i el cercle es corresponen i el progressus ad futurum es fon amb el regressus ad originem; tot això ho visc amb molta intensitat i com que sóc infeliçment feliç i culte malgrat jo mateix, he començat a reflexionar sobre el fet que el progressus ad originem correspon al regressus ad futurum. Cadescú es distreu com pot, jo d'aquesta manera, algú altre llegint «Praga-Vespre». Ahir vam enterrar el meu oncle, aquell bard que em va ensenyar el camí instal·lant al seu jardí el canvi d'agulles, les vies, la locomotora Ohrenstein i Koppel i tres va­gons en els quals a la tarda passejaven els nens i al vespre ell i els seus companys mentre prenien cervesa a cor què vols. Ahir doncs vam enterrar el meu oncle: havia tingut un atac d'apoplexia -s'entén que en la seva garita del canvi d'agulles, on si no- i com que és època de vacances, els seus companys se n'havien anat a la muntanya o al llac, així que durant aquells dies de calda ningú no l'havia anat a veure, el meu oncle havia mort feia dues setmanes i, fins que el va trobar un ma­quinista, jeia al terra de la garita, cobert de mos­ques i rosegat pels cucs, amb el cos desfet, talment un camembert ranci. Els empleats de les pompes fúnebres en van recollir només el que es podia agafar amb els vestits, després em van venir a bus­car i jo, com que en la feina n'havia vist de tots colors, els vaig ajudar a canvi d'una ampolla de rom que retornava les ànimes: vaig rascar les res­tes del meu oncle del terra, primer amb una pala i després, els trossos més petits, amb una paleta; el que em va donar mes feina van ser els seus ca­bells pèl-roigs incrustats en el linòleum com un eriçò atropellat en una autopista; vaig haver de gratar el terra amb un rasclet; un cop vaig tenir totes les restes en vaig farcir el vestit del meu oncle, estès en el taüt, al cap li vaig posar la seva gorra de ferroviari que estava penjada en la garita del guarda-agulles i a la mà li vaig col·locar un llibre d'Immanuel Kant, obert per les pàgines el bell text de les quals sempre em commovia... El cel estrellat damunt meu i la llei moral en mi són objete d’admiració i veneració sempre noves i creixents…

Bohumil Hrabal. Una solitud massa sorollosa.
(Traducció al català de Monika Zgustová, autora també de la biografia de Hrabal Els fruits amargs del jardí de les delícies, d'on he extret la fotografia superior, que testimonia la visita de Bill Clinton i Václav Havel a Hrabal a El Tigre d'Or, la cerveseria habitual de l'escriptor a Praga).





Músiques

Ho digué una enèrgica Rosa Maria Moret, alcaldessa de Rabós, minuts abans del concert al Monestir de Sant Quirze de Colera dimarts passat, davant d'un públic d'unes dues-centes persones: Possiblement mai hi havia hagut tanta gent al Monestir des de la seva fundació al segle X. I és que l'ocasió s'ho mereixia. Per primera vegada s'obria a un acte públic una de les principals joies del romànic de les comarques de Girona. Aquelles pedres milenàries foren testimonis d'un excel·lent concert de L'Orquestra de Cambra de la Filarmonia Artur Rubinstein i el flautista Anton Serra. També es podia menjar formidablement al restaurant Corral de Sant Quirze (segurament la millor carn a la brasa de l'Albera!). Cal agrair als ajuntaments de Rabós, Llançà, Garriguella i Vilamaniscle la iniciativa, juntament amb el Departament de Cultura. I esperem que sigui l'inici de la recuperació definitiva d'un monument oblidat durant decenis.

D'altra banda, ahir dimecres a la nit vaig assistir a un altre concert ben diferent, però que també em sorprengué agradablement. Es tracta de la 2na. Mostra Gironina de Música a la Carpa Nummunit de Girona. Hi trobàrem el més innovador de l'escena pop-rock gironina: Miau Miau, The Pony Boy, Ella Eléctrica i El chico con la espina en el costado. Frescor i ritme sota els arbres de la Devesa. Tenim un bon planter!.

Finalment, no puc acabar aquest comentari sense adreçar un missatge de solidaritat, germanor i esperança a aquest gran país, amb tots els sentits, que és Peru.

dilluns, 13 d’agost del 2007

Cançò de l'estiu 2007: el triomf dels Països Catalans.

(Avís: aquest és un post certament frívol i decididament prescindible).

La primera vegada a la meva vida que vaig comprar-me un disc va ser a inicis dels vuitanta al carrer Santa Anna de l'Estartit. El disc en qüestió fou el single La Dolce Vita de Ryan Paris (evidentment de vinil, d'aquells que es posaven a 45 rpm). Sí, tots tenim un passat. Es tractava de la cançò de l'estiu d'aquell any basada, com totes les cançons de l'estiu, en una lletra fàcil i una música de xumba xumba enganxosa. Des de llavors, però, he anat seguint mínimament, de més a prop o de més lluny, el fenòmen de les cançons dels estius. Unes músiques fugisseres, desacomplexades i un punt ingènues, com els estius de la nostra primera joventut, quan tot estava per fer i tot ho crèiem possible.

Pels qui viviu més allunyats d'aquest gènere musical, us vull il·lustrar de les candidates a cançò de l'estiu 2007. I us n'avanço la conclusió: els intèrprets vinculats als Països Catalans marquen la pauta.

Un any més (l'any passat ho feu amb Summer Love) el mallorquí de Pollença David Tavare es situa al capdemunt de les llistes d'èxits amb el seu Hot Summer Night. De nou un producte dels Països Catalans triomfant al món!.

Tampoc aquest estiu podria faltar l'èxit de la colombiana Shakira. Després d'aquelles caderes que no mentien de l'any passat, ara triomfa amb la seva Pure Intuition. Shakira, recordem-ho, és descendent de Catalunya per part de mare, i per això s'anomena Ripoll de segon cognom. Ella ho va dir en el seu darrer concert a Barcelona: és tan catalana com el pà amb tomàquet.

Hi ha d'altres cançons que estan de moda en carpes, xiringuitos i discoteques estiuenques, com ara la de la noia del paraigües, la Rihanna, que ens canta Umbrella.

Com es pot comprovar aquests temes no es caracteritzen pas per la seva qualitat musical ni per la profunditat de les seves lletres... Però és que ningú els demana aquesta funció. I no, no disparem contra les cançons dels estius, ja que amb elles potser també atacarem part de la banda sonora íntima d'algún episodi de les nostres vides.

En qualsevol cas quedem-nos amb una de les millors cançons d'aquest estiu en català, XL dels incansables Els Pets.




S'admeten comentaris sobre les vostres cançons d'estiu.

Xirinacs

Se'm fa complicat fer un comentari a l'alçada del que mereixeria la figura de Lluís Maria Xirinacs. La premsa diària ja ha publicat diversos apropaments a la seva persona, als quals poca cosa hi podria aportar. Només vull esmentar molt breument que per mi ha estat un referent en diverses de les seves activitats. Una de les quals, desenvolupada a través de la Fundació Randa, no és massa coneguda. Em refereixo al projecte Germanies, creat per Xirinacs per a promoure la democràcia participativa. Vaig conèixer el projecte casualment al bar Glaciar de la Plaça Reial de Barcelona (un bar, per cert, on sempre hi ocórren coses interessants). Allà el propi Xirinacs i els seus col·laboradors hi feien xerrades explicatives i hi distribuïen documentació. La informació em fou d'utilitat per una tesina que vaig fer sobre la participació ciutadana.

La darrera vegada que vaig veure en Xirinacs fou aquesta tardor, quan ens creuàvem al matí a primera hora, al carrer Pau Claris o Roger de Llúria, ara no ho recordo amb precisió, quan jo anava a la feina i ell caminava per la vorera. No sé si s'adreçava al seu despatx o a comprar la premsa, en tot cas es tractava d'alguna mena de rutina diària, donat que el veia sovint, sempre a la mateixa hora i per la mateixa zona. Anava molt a poc a poc, sempre pensatiu. Mai em vaig atrevir a saludar-lo. En qualsevol cas, que descansi en pau Lluís Maria Xirinacs.

dijous, 9 d’agost del 2007

Ciutats de llibres (I). Paris i Rayuela.


Dir Rayuela és dir Paris, però també el jazz. El jazz i el Paris més lliures i apassionats. És la nostàlgia de quan no ho havíem transigit gairebé tot. Pàgines de gust de regust de glops de vodka amanides d'amor i d'amistat. La novel·la total. I l'antinovel·la. Trobarem La Maga?

...y desde un chirriar terrible llegaba el tema que encantaba a Oliveira, una trompeta anónima y después el piano, todo entre un humo de fonógrafo viejo y pésima grabación, de orquesta barata y como anterior al jazz, al fin y al cabo de esos viejos discos, de los show boats y de las noches de Storyville había nacido la única música universal del siglo, algo que acercaba a los hombres más y mejor que el esperanto, la Unesco o las aerolíneas, una música bastante primitiva para alcanzar universalidad y bastante buena para hacer su propia historia, con cismas, renuncias y herejías, su charleston, su black bottom, su shimmy, su foxtrot, su stomp, sus blues, para admitir las clasificaciones y las etiquetas, el estilo esto y aquello, el swing, el bebop, el cool, ir y volver del romanticismo y el clasicismo, hot y jazz cerebral, una música-hombre, una música con historia a diferencia de la estúpida música animal de baile, la polka, el vals, la zamba, una música que permitía reconocerse y estimarse en Copenhague como en Mendoza o en Ciudad del Cabo, que acercaba a los adolescentes con sus discos bajo el brazo, que les daba nombres y melodías como cifras para reconocerse y adentrarse y sentirse menos solos rodeados de jefes de oficina, familias y amores infinitamente amargos, una música que permitía todas las imaginaciones y los gustos, la colección de afónicos 78 con Freddie Keppard o Bunk Johnson, la exclusividad reaccionaria del Dixieland, la especialización académica en Bix Beiderbecke o el salto a la gran aventura de Thelonius Monk, Horace Silver o Thad Jones, la cursilería de Erroll Garner o Art Tatum, los arrepentimientos o las abjuraciones, la predilección por los pequeños conjuntos, las misteriosas grabaciones con seudónimos y denominaciones impuestas por marcas de discos o caprichos del momento y toda esa francmasonería de sábado por la noche en la pieza del estudiante o en el sótano de la peña, con muchachas que prefieren bailar mientas escuchan Star Dust o When your man is going to put you down , y huelen despacio y dulcemente a perfume y a piel y a calor, se dejan besar cuando es tarde y alguien ha puesto The blues with a feeling y casi no se baila, solamente se está de pie, balanceándose, y todo es turbio y sucio y canalla y cada hombre quisiera arrancar esos corpiños tibios mientras las manos acarician una espalda y las muchachas tienen la boca entreabierta y se van dando al miedo delicioso y a la noche, entonces sube una trompeta poseyéndolas por todos los hombres, tomándolas con una sola frase caliente que las deja caer como una planta cortada entre los brazos de los compañeros, y hay una inmóvil carrera, un salto al aire de la noche, sobre la ciudad, hasta que un piano minucioso las devuelve a sí misma, exhaustas y reconciliadas y todavía vírgenes hasta el sábado siguiente, todo eso en una música que espanta a los cogotes de platea, a los que creen que nada es de verdad si no hay programas impresos y acomodadores, y así va el mundo y el jazz es como un pájaro que migra o emigra o inmigra o transmigra, saltabarreras, burlaaduanas, algo que corre y se difunde y esta noche en Viena está cantando Ella Fitzgerald mientras en París Kenny Clarke inaugura una cave y en Perpignan brincan los dedos de Oscar Peterson, y Satchmo por todas partes con el don de ubicuidad que le ha prestado el Señor, en Birmingham, en Varsovia, en Milán, en Buenos Aires, en Ginebra, en el mundo entero, es inevitable, es la lluvia y el pan y la sal, algo absolutamente indiferente a los ritos nacionales, a las tradiciones inviolables, al idioma y al folklore: una nube sin fronteras, un espía del aire y del agua, una forma arquetípica, algo de antes, de abajo, que reconcilia mexicanos con noruegos y rusos y españoles, los reincorpora al oscuro fuego central olvidado, torpe y mal y precariamente los devuelve a un origen traicionado, les señala que quizás había otros caminos y que el que tomaron no era el único y no era el mejor, o que quizá había otros caminos y que el que tomaron era el mejor, pero que quizá había otros caminos dulces de caminar y que no los tomaron, o los tomaron a medias, y que un hombre es siempre más que un hombre y siempre menos que un hombre, más que un hombres porque encierra eso que el jazz alude y soslaya y hasta anticipa, y menos que un hombre porque de esa libertad ha hecho un juego estético o moral, un tablero de ajedrez donde se reserva ser el alfil o el caballo, una definición de libertad que se enseña en las escuelas, precisamente en las escuelas donde jamás se ha enseñado y jamás se enseñará a los niños el primer compás de un ragtime y la primera frase de un blues, etcétera, etcétera.

I could sit right here and think a thousand miles away,
I could sit right here and think a thousand miles away,
Since I had the blues this bad, I can’t remember the day…


A Rayuela hi apareix també el Giglico, l'idioma musical inventat per Julio Cortázar. Mai sense dir res s'ha dit tant:

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas fílulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpaso en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé! Volposados en la cresta del murelio, se sentían balpamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límite de las gunfias.

Julio Cortázar. Rayuela

diumenge, 5 d’agost del 2007

Retribucions dels electes locals.

Fa gairebé vint anys que segueixo molt de prop la política local (en alguna etapa fins i tot com a regidor) i aquests dies em resulta curiós comprovar que, com cada quatre anys, reapareix puntual el debat públic i mediàtic entorn de les retribucions dels alcaldes i regidors. Novament en molts pobles i ciutats aquest és el primer motiu de controvèrsia del mandat, just poques setmanes després de constituïr-se les corporacions locals. Sense voluntat de sentar cap càtedra ni d'extendre'm més d'allò que un lector en ple mes d'agost toleraria, vull compartir unes reflexions al respecte:

-Un alcalde ben pagat potser pot sortir car al municipi (tot i que si obté uns bons resultats el sou de l'alcalde haurà resultat una excel·lent inversió). Però un alcalde incompetent resultarà sempre absolutament ruïnós, encara que no cobri res.

-El sou no és gairebé mai un valor absolut des del moment que pretén compensar una capacitat, responsabilitat o dedicació. Els debats sobre la idoneïtat de les indemnitzacions als polítics adquireixen el seu veritable sentit quan s'hi incorpora la variable de la responsabilitat o de l'avaluació dels resultats.

-També com cada quatre anys he sentit proclamar la necessitat que una institució "superior" limiti les quantitats a percèbre pels electes locals. I ho han dit persones que sovint es proclamen defensors de l'autonomia local!. Sóc dels que penso que no cal tractar els electes locals d'immadurs, que estan suficientment capacitats (o igual de capacitats que els legisladors nacionals o estatals) per establir les retribucions adequades a cada situació. Ells i només ells n'hauran de donar compte al ciutadà que els ha escollit. No és això el que els britànics en diuen accountability?.

-Sempre he desconfiat dels polítics que no volen cobrar res.

-I una nota optimista: No fa tants anys les retribucions dels nostres gestors públics eren un veritable misteri, matèria donada a l'obscurantisme i a l'especulació. Per sort, avui dia el panorama ha canviat radicalment i s'ha guanyat en transparència, i les nòmines dels regidors es comenten a les sobretaules familiars. En aquest punt s'ha de reconèixer la feina feta pel Govern en l'anterior mandat, facilitant que els ciutadans, mitjançant un parell de clics d'internet, puguin conèixer els noms i les retribucions del tots els alts càrrecs i assessors de la Generalitat.

Le Tour Ultime

El ciclista Amat Artigas de l'Estartit em fa saber que participarà a Le Tour Ultime, el campionat del món de Supervivència en Bicicleta. Serà el primer català en intentar superar aquest repte. Podeu seguir aquesta aventura al seu blog. Sort i molts ànims Amat!.