dimarts, 27 de gener del 2009

Obama arriba en tren i el tren arriba a Torroella!


De tota la posada en escena de la inauguració de l'era Obama, em va agradar el detall del president electe d'arribar a Washington DC en tren. Un bloc com aquest havia de reconèixer aquest gest inspirat en el viatge del president Lincon més d'un segle i mig enrera. Veient el flamant president damunt d'aquest tren partint de Pensilvania, vaig pensar en l'enorme càrrega simbòlica i evocadora que ofereix el ferrocarril. I més encara en un país que consolidà la seva expansió a mida que el tren anava arribant a nous territoris. Els pioners en el somni americà, com l'altre dia Obama, anaven sobre els camins de ferro...

D'altra banda, i seguint amb els trens, el polifacètic i incansable torroellenc Xavier Bisbe és des d'ara també distribuidor oficial a les comarques de Girona de Märklin, l'emblemàtica marca alemanya de modelisme ferroviari. Märklin, amb els seus productes de qualitat, ha fet possibles els somnis dels amants dels trens en miniatura des de fa més de 150 anys. Ja ho sabeu tots els apassionats del tren: a Girona ja tenim un nou centre on aprendre, admirar i adquirir nous productes.

dijous, 22 de gener del 2009

Setanta anys d'una trobada a Cervià de Ter

Al llarg d'aquest 2009 molts de nosaltres participarem en diversos actes arreu de les comarques de Girona en record de la derrota i de l'exili de 1939. Setanta anys més tard, s'evocarà aquell desastre i la sortida obligada de moltes persones cap a França. Les nostre terres foren testimoni directe d'aquella derrota col·letiva, i veieren desfilar en direcció a la Catalunya Nord les màximes institucions i polítics del principat i de l'estat espanyol. Així, en aquest setantè aniversari es recordarà, entre d'altres fets, la celebració de les Corts Republicanes a Figueres, el pas de Companys cap a l'exili, la sortida del gruix dels nostres intel·lectuals i homes de lletres, la ubicació de les més importants col·leccions artístiques de l'estat així com del tresor de la República en diversos indrets de l'Alt Empordà, etc...

Tindrem oportunitat d'anar-ne parlant i de reflexionar sobre els enfocaments que de ben segur escoltarem sobre aquells fets. Ara però vull recordar un encontre esdevingut a Cervià de Ter a finals de gener de 1939, és a dir, fa just setanta anys. La història la recull l'Atles literari de les terres de Girona, aquesta imprescindible obra coordinada per Narcís-Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga.

Aquells dies de finals de gener fugien cap a l'exili el poeta Carles Riba i la seva esposa Clementina Arderiu. Provinents d'una posició certament benestant es podien permetre l'ús d'ún automòbil, que havia fet funcions d'ambulància de guerra. Circulaven per la carretera de Barcelona en direcció a França. Podem imaginar-nos fàcilment el panorama de misèria i desolació que es devien trobar pel camí: Centenars de persones, amb les seves úniques possessions al damunt, amb rostres de fred i de gana, obrint-se pas caminant per la carretera. A l'alçada de Cervià de Ter, Riba i Arderiu s'aturaren per recollir dos viatgers més, un home d'aspecte malaltís i una senyora gran. Es tractava, ni més ni menys, que d'Antonio Machado i de la seva mare, Ana Ruiz. Ambdós havien dormit a Can Santamaria, a Raset, prop de Cervià.

El dia 22 de gener Machado havia marxat, junt amb part de la seva família i d'altres intel·lectuals en direcció a la frontera, on hi arribarien després de moltes dificultats el dia 27. Machado, malalt, té 64 anys i la seva mare 88. La història que segueix ja és sabuda: passen la frontera caminant i sota la pluja. Finalment, després de dormir fins i tot en un vagó abandonat a Cervera, el dia 29 arriben a Cotlliure. Machado està greument malalt i morirà el dia 22 de febrer (tres dies abans que la seva mare).

Però retornem a la trobada de Cervià de Ter que creurà la trajectòria d'aquests dos grans homes de lletres. Carner i Arderiu féren lloc al seu vehicle per a Machado i la seva mare. Avançaren fins a Viladasens. Allà, al Mas Faixat, a les afores de la població, es va tornar a aturar la caravana d'intel·lectuals que fugien a l'exili. I aquella nit fou la darrera que Machado i la seva mare, Riba i la seva esposa, Corpus Barga, Joaquim Xirau, Tomás Navarro Tomás i d'altres passaren a aquesta banda de la frontera (tal com recull Mariàngela Vilallonga a l'Atles Literari més amunt esmentat).

Aquesta singular trobada motivarà, anys més tard, un poema de Juan Luis Panero (poeta establert a Torroella de Montgrí) anomenat, precisament, Cervià de Ter:



Cervià de Ter

(Relectura de Antonio Machado)
Aquí fue o pudo ser, es igual,
en este caserón que aún se levanta,
absurdo y gris como un abrigo viejo.
Cerca, en el río, húmedos chopos, arcos de álamos,
-Soria tan cerca y lejos-. Un hombre silencioso
hace escueto balance de su vida.
Después lo esperan apretujadas carreteras,
montón de gentes, sudor de miedo y muchedumbre,
cansados huesos, cenizas casi transparentes
y el vagón de la muerte y el hotel final.
Más tarde, banderas de derrota, hueca palabrería,
torpes discursos, aburridas canciones,
todo lo que él odió, el falso decorado,
la retórica inútil, colorines de sueños.
Junto a este río que, contaminado, sigue pasando
hacia la mar, hacia la nada,
le despido y le nombro, recordando,
repitiendo, unas pocas palabras verdaderas.


Panero, Juan Luis
Poesía Completa (1968-1996)

(Darrera fotografia de Machado en vida)

PS: En relació a l'exili dels intel·lectuals catalans, la Institució de les Lletres Catalanes acaba de posar en funcionament aquest bloc per tal d'informar el dia a dia d'aquells fets de fa setanta anys.

dissabte, 10 de gener del 2009

Prendre partit

No deixa de sorprendre'm la "necessitat" de molts catalans de prendre partit per alguna de les parts en el conflicte Israel-Palestina. Novament ho comprobo arran dels atacs d'aquestes setmanes a la franja de Gaza. Només cal donar un cop d'ull a a la comunitat blocaire catalana o al Facebook. No questiono l'interès per seguir aquest conflicte, ni les ganes, sempre saludables, d'estar-ne informat. El que em sorprèn és aquesta necessitat de prendre partit.

Una necessitat que no observo a Catalunya en relació a d'altres conflictes internacionals. En aquest punt, potser cal recordar que la capital d'Estat més propera en línia recta de Barcelona (exceptuant Andorra la Vella) és Alger. I a Algèria (és a dir, a casa dels nostres veïns de la cantonada) hi ha un conflicte armat latent i oblidat. I més al Sud, a l'Àfrica sub-sahariana, hem de lamentar, encara avui, com moren milers i milers de persones en guerres que ni surten als diaris d'aquí, tan ocupats com estan en publicar articles d'opinió o cartes al director a favor de jueus o palestins per part d'autors que potser ni sabrien situar al mapa la franja de Gaza. Perquè els catalans no prenem partit a favor d'alguna de les parts en els conflictes de El Congo, al Xad, a Sudàn o a Somàlia? Perquè (i si voleu, canviem de continent) no ens posicionem en la guerra civil no declarada que pateix Colòmbia?. Alguns d'aquests conflictes són més propers que el remot Orient Mitjà, i fins i tot han patit més víctimes que les que hem de lamentar allà. Un darrer exemple: poques setmanes abans dels atacs a Gaza, Bomai va patir una acció armada que va comportar la mort de gairebé dos centenars de persones, en el marc d'un enfrontament que va provocar, només al 2007, més de mil morts en atemptats a la Índia. Tampoc en aquest cas, no he vist ningú a casa nostra que surti al carrer, cremi banderes o escrigui articles demagògics a favor d'algun dels contendents.

D'on vé, doncs, aquesta necessitat dels catalans (que no percebo en tanta intensitat en altres països del nostre entorn) de prendre part en aquest conflicte?. Perquè tants prejudicis, tants slogans i banderes?. Perquè l'adhesió abans que el coneixament?.

Deu ser cosa del nostre fet diferencial... O que ens agrada sublimar les renúncies properes en els conflictes llunyans.