De nou, els assessors

Ara fa justament dos anys vaig escriure aquest post sobre el paper dels assessors a les institucions públiques, que va resultar ser una de les entrades més llegides del meu blog. A l'escrit criticava la inflació d’aquests càrrecs a la Diputació de Girona. Afortunadament, la situació ha millorat molt, i ara llegeixo que l’organisme ha limitat el nombre d’eventuals exigint-los que treballin per a l’ens. Benvinguts siguin els nous propòsits, els quals no són aliens, tot sigui dit, a la limitació de la figura del personal eventual efectuada per la Ley 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’administració local.

En relació a les mesures anunciades per l’organisme provincial gironí, només hi afegiria un matís: els mecanismes de vigilància que s’han explicat respecte als assessors posen l’accent en un control de tipus més formal (exigència de treball a la seu de l’organisme, obligatorietat de presència...) que no pas material. Més del segle XX que no del segle XXI. Oblidant que a les administracions públiques dels nostres dies interessa més el “què” que no pas el “com”. Encara pitjor: de vegades passa que el fet de donar  tanta importància al “com” ens serveix d’excusa per a despreocupar-nos del “què”. I en aquest sentit, el control al personal eventual, com a la resta de treballadors públics, hauria de basar-se principalment en una avaluació transparent i continuada del desenvolupament de les seves tasques.

Assessors

Darrerament han estat objecte de polèmica político-mediàtica els anomenats “assessors” o càrrecs de confiança presents en diverses institucions públiques. Tot i tractar-se d’una figura present des de fa dècades a les nostres administracions, així com a les dels països del nostre entorn, el seu paper està lògicament més qüestionat en moments com els actuals, amb una ciutadania afortunadament molt vigilant en els paràmetres d’ètica, austeritat i transparència a la vida política.

Intentaré aquí fer una reflexió sobre la naturalesa dels assessors i la seva justificació en les administracions públiques modernes. Tot plegat defugint tant l’argumentari partidista com determinades visions populistes anti-tot. Desenvoluparé la meva opinió responent primer a unes preguntes per centrar la qüestió, per intentar desbrossar tot seguit uns possibles camins de sortida a la tèrbola situació en què ens trobem.

-De què parlem quan parlem d’assessors? Jurídicament ens referim a la categoria de personal eventual prevista a les legislacions de funció pública catalana i espanyola. Aquest grup de treballadors públics es distingeix de la resta per les seves funcions, que són de confiança i d'assessorament especial, i pel sistema d’accés (lliure nomenament) i de cessament (poden ser cessats discrecionalment, i sempre deixen de treballar en ser rellevada l’autoritat de la qual depenen). No cal confondre la figura dels assessors amb la dels directius públics, també legalment incardinats sota l’epígraf del personal eventual, però amb unes funcions executives i d’alta direcció que no tenen els primers.

-De quants assessors estem parlant? Amb dades de 2012, Catalunya té aproximadament 939 eventuals o assessors sobre un total d’uns 292.341 empleats públics (font: Banc de Dades d’Ocupació Pública, Secretaria d’Administració i Funció Pública de la Generalitat). A tall d’exemple, i per tal de fer-nos una idea de les proporcions, en el cas dels departaments de la Generalitat estariem parlant d’uns 115 eventuals sobre un total de 176.194 treballadors. En aquestes dades no s’hi compten els alts càrrecs ni els directius. El Parlament de Catalunya compta amb 14 assessors sobre 264 treballadors, i la Diputació de Girona, amb 27 eventuals sobre 296, on s’hi inclouen algunes persones amb funcions directives (font: plantilles i relacions de llocs de treball annexes als pressupostos anuals aprovats per les respectives institucions). No estem parlant, al meu criteri, d’un col·lectiu exageradament nombrós, considerant que la proporció global del país es concreta en un 0.3 % d’eventuals sobre el total de treballadors públics, tot i que no es poden menystenir puntes que ens apropen a un 10%, com és el cas de la Diputació de Girona, que denoten un índex de polització excessiu de la plantilla.

-Està justificada la figura? Personalment he conegut assessors militants de totes les formacions polítiques. Puc donar fe que la majoria treballen de manera exemplar i amb una alta consideració del servei públic. Però també és veritat que en ocasions es produeixen pràctiques inacceptables: extralimitació de funcions, invasió de competències pertanyents al personal tècnic, realització de determinats encàrrecs polítics poc confessables, o senzillament de vegades no es desenvolupa cap tasca, entenent el nomenament com una compensació a determinats serveis prestats.

Però al marge d’aquests casos, considero que la figura de l’assessor té moltes potencialitats en unes administracions públiques sotmeses als reptes més complexos que mai han hagut d’encarar. Els assessors possibiliten una certa flexibilitat en les necessitats de recursos humans, incorporen una necessària visió dinàmica i aliena a les rigideses administratives, complementen la funció d’assessorament tècnic dels òrgans administratius i contribueixen en definitiva a millorar la presa de decisions del responsable polític. I tot això sense hipotecar les plantilles fixes de personal, ja que aquest personal cessa en el moment que ho fa qui els nomenà. Si afirmem que els temps actuals necessiten més que mai de la política, no escatimem instruments i talent a la política. Això sí: vull remarcar que la defensa de la figura del personal eventual no comporta acceptar-ne el seu ús abusiu i contrari a les finalitats previstes.

Un cop centrat l'abast real així com la naturalesa jurídica dels assessors, passo tot seguit a proposar certes recomanacions a manera de possibles vies de millora. Així, crec que aquest debat s’hauria d’afrontar en el marc d’uns paràmetres com els que segueixen:

-Cal parlar-ne amb transparència, sense hipocresies ni demagògia. Hem d’evitar que la ciutadania percebi que es tracta d’un tema tabú. L’experiència de la Funció Pública de la Generalitat de 2004 de fer pública la relació de personal eventual i la seva retribució, va ser un pas endavant important en aquest sentit.

-Per tal de no pendre-hi mal, és absolutament necessari separar el debat del personal eventual de la qüestió del finançament dels partits polítics. No és objecte d’aquest escrit, però potser ja estem fent tard per tractar d’una manera decidida i valenta dels recursos dels partits. Cal fer pedagogia a la ciutadania en el sentit que, agradi més o menys, la democràcia de qualitat té un cost, i que per tots és millor que es nodreixi d’uns partides transparents.

-Les funcions del personal eventual s’han de correspondre amb les competències de l’ens que el nomena (i en paga la nòmina), incloent-hi els grups polítics, que contribueixen indiscutiblement a la formació de la voluntat de la institució. Cal definir un perfil concret per a cada lloc i publicitar-lo, així com avaluar-ne els resultats periòdicament. La figura del directiu públic professional, tal com ja està previst a l’agenda dels legisladors, s’ha de regular separadament dels assessors.

-S’hauria de consensuar un límit màxim de personal eventual, que podria calcular-se per trams en funció de la dimensió de cada institució (ponderant per exemple el pressupost, el conjunt de personal i la població a la qual es serveix), sense limitar innecesàriament l’autonomia organitzativa de cada ens. En tot cas, considero que percentatges que sobrepassin substancialment l’actual mitjana catalana haurien d’estar molt justificats. Arribar a proporcions d’un deu per cent, com és el cas d’algunes diputacions provincials, sembla excessiu i poc justificat per la naturalesa de les competències de la institució.

-Finalment, més que mai és necessari afinar en la selecció de les persones que fan aquesta funció. Els assessors també es guanyaran l’acceptació social mitjançant la seva competència professional i els resultats assolits. Hem d’abandonar pràctiques de nomenaments vinculats a lleialtats personals alienes a la institució, i valorar més les capacitats i formació dels candidats. Qui té assessors al seu càrrec no hauria de deixar-se  segrestar la competència dels nomenaments per part de determinats càrrecs polítics externs, quan aquests no atenen a criteris de capacitat ni a l’interès corporatiu sinò a obscurs equilibris o a estranys criteris compensatoris.

Un estat propi. Un estat diferent.

Ho confesso: La meva relació amb l’independentisme no participa de l'efervescència que darrerament observo en moltes persones del meu entorn. Com totes aquelles relacions que vénen de lluny, potser en el meu cas la febrada ha anat deixant pas a aquella serenor de qui, mantenint-se fidel i fins i tot apassionat en la lluita per la llibertat del seu país, sovint també veu necessari d'agafar-ne certes distàncies. Així, amb les ulleres de la crítica -alleugerida la miopia de la visceralitat-, es contempla nítidament allò que s'estima. I sense les incondicionals adhesions pròpies de totes les adolescències, es fan més evidents les febleses. Febleses que en el nostre cas poden hipotecar el camí que ara emprèn Catalunya, però que cert enlluernament dominant impedeix d’identificar i combatre. Alguns exemples:

Volem bastir estructures d’estat, quan fa decenis que hem estat incapaços de dotar-nos simplement d’una llei electoral o d’una divisió territorial pròpies. Ens proclamem el pais de l’excel·lència, però els casos de corrupció comencen a ser sistèmics. Volem tothora la unitat, però la història de l’articulació política del sobiranisme català ha semblat fins fa poc una paròdia dels Monty Pithon. Demanem visió estratègica, però sovint a casa nostra segueix imperant el càlcul curterminista. Experts en l’autogol, vam començar la transició del postfranquisme renunciant al concert econòmic, i l’hem acabada amb el fiasco del procés estatutari. 

Esperem que l'etapa que inicïa la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament eviti els errors del passat. I que en l'anomenada transició nacional també transitem cap a una nova manera de fer col·lectiva, allunyada de la vella política. Les nostres estructures polítiques i institucionals s'han de regenerar radicalment. Ens calen lideratges amb una força renovada, que no només ens portin cap a un estat propi, sinò també cap a un estat diferent, on imperi el rigor en l’anàlisi, l’esforç i el sacrifici personal, la transparència i la participació. Tot plegat, treballant de manera inclusiva, que aquí no hi sobra ningú. Així potser no tornarà a passar que un intel·ligent Alex Salmond s’afanyi a clarificar que el procés escocès no té res a veure amb el català.

Tot esperant el TAV, cinc interrogants.

Ara que ja hi ha data per a l'arribada de l'alta velocitat ferroviària a Girona (que no a les comarques gironines; en aquest sentit, l'Empordà, com en moltes altres ocasions a la història, ha estat pioner), se'm plantegen algunes reflexions per al conjunt de la ciutadania, classe política i món econòmic gironí. Les concreto en 5 preguntes:

1.- Com es gestionarà la complementarietat amb els serveis ferroviaris actuals? A partir de la setmana que ve es podrà viatjar des de Girona fins a Barcelona amb trens regionals per 7,85 EUR,  de mitja distància per 10,5 EUR i en TAV (opció AVANT) per 15,7 EUR. La fixació dels preus correspondrà a administracions diferents. ¿Hi haurà una política de preus coordinada i coherent en interès de l'usuari, o bé els diversos serveis acabaran competint sense optimitzar costos?. Cal tenir en compte que l'entrada en funcionament de la via del TAV alleujarà el corredor ferroviari tradicional Girona-Barcelona i l'històric coll d'ampolla de l'entrada a aquesta darrera ciutat. Per tant, els serveis regionals actuals poden millorar en velocitat i de ben segur en puntualitat (un cop acabades -a la fi!- les obres del TAV). 

2.- A partir del proper 8 de gener, però sobretot en els propers mesos quan es posin en funcionament els combois d'alta velocitat directes amb França, les actuals connexions transfronteres a través de Portbou perdran part de la seva raó de ser. Els trajectes actuals a Montpeller, o el tren nocturn a Paris, per exemple, no seran massa competitius amb el TAV, si no és pels romàntics del ferrocarril (entre els quals m'hi compto).  ¿Podran reconvertir-se les infraestructures ferroviàries de Portbou i Cervera en un potent servei de mobilitat transfronterera de rodalies? O serà el TAV un nou cop, qui sap si definitu, a l'activitat econòmica d'ambdues poblacions?

3.- Què hi ha de les oportunitats que pot oferir la línia d'Alta Velocitat per a les mercaderies? Un cop superat el tradicional aïllament ibèric per la diferència d'amplada de via ferroviària, i la pèrdua de competitivitat que això representa, semblaria arribat el moment que el tren deixi de ser la ventafocs del transport de mercaderies. Aquesta hauria de ser l'ocasió definitiva per minoritzar el trànsit de camions, contribuint així a millorar la seguretat viària i la qualitat de l'aire. D'altra banda, mai el port de Barcelona ni el centre d'Europa havien estat tan ben connectats per a les empreses gironines. Quines estratègies s'estan seguint per tal que la nostra economia se'n puguin beneficar?.

4.- La principal raó per a la que s'invocava la necessitat d'una línia elèctrica de Molt Alta Tensió era el seu caràcter d'imprescindible per a alimentar el Tren d'Alta Velocitat. Tenint en compte que la interconnexió fronterera de la MAT no es completarà com a mínim fins al 2014 ¿com afectarà la posada en funcionament del TAV a les tradicionalment precàries infraestructures elèctriques gironines?

5.- Impacte?. Encara està per veure. Molt s'ha debatut sobre l'impacte estratègic del TAV a les nostres comarques i a la ciutat de Girona. No han faltat els estudis de tota mena amb resultats ben diversos, i les comparacions amb d'altres experiències similars deixen un regust agredolç. En qualsevol cas, m'atreviria a dir que el pas del temps ha anat rebaixant expectatives. És normal, tenint en compte que ja fa més de dues dècades dels primers estudis del TAV. Un moment, aleshores, en què ni tan sols es coneixia l'abast del fenòmen de les  línies aèries de baix cost, avui dominant a Europa i clarament competidor amb el tren en distàncies properes al miler de quilòmetres. A banda d'això, crec que es pot ratificar l'encert de situar l'estació de Girona al centre de la ciutat, malgrat la problemàtica que comporta pels  fluxes de circulació urbana i les molèsties pels veïns de la zona. 

ABS de l'Escala. Privatització o despropòsit?

Aquestes setmanes ha estat objecte de polèmica l'adjudicació, de moment amb caràcter provisional, de la gestió de l'Àrea Bàsica de Salut de l'Escala i dels seus consultoris d'influència, a l'empresa EULEN. Una empresa dedicada bàsicament a la prestació de serveis a les empreses, i sense experiència en la provisió de serveis assistencials al Servei Català de la Salut. Des del territori s'ha criticat unànimament una suposada privatització del servei públic de la salut.

Deixeu-me dir d'entrada que em costa, a nivell conceptual, considerar privatització la gestió indirecta d'un servei públic. També cal recordar que en la nostra història recent, la sanitat catalana ha destacat no només per la qualitat en la prestació dels serveis assistencials als usaris, sinò també per ser pionera en la incorporació de les tècniques de la gestió pública més avançada. Potser precisament aquest és el motiu d'aquella qualitat. Les polítiques de desburocratització, la gestió gerencial, l'avaluació de resultats, les cartes de serveis, ...han comportat, malgrat tot, una sanitat catalana eficaç i eficient, que ja voldrien molts països del nostre entorn.

En el marc d'aquestes polítiques de modernització organitzativa i de gestió, també cal destacar la utilització de la competència interna com a generadora d'eficiència. Convertir l'Institut Català de la Salut en un proveïdor més del sistema, al costat dels operadors de titularitat privada, ha incorporat més competitivitat en el conjunt del sector. Així com també ho ha fet possible l'important paper  d'associacions, consorcis i entitats religioses en la configuració del nostre sistema de salut.

La gestió de l'ABS de l'Escala per part d'una empresa privada aliena al sector potser no és una privatització, però si un despropòsit. La Fundació Salut Empordà, que no té afany de lucre i que és el proveïdor més conegut i prestigiat a la zona, amb una trajectòria de gestió impecable, ha quedat desplaçada per EULEN. Cal tenir en compte, a més, que Salut Empordà gestiona l'hospital de referència de la comarca, generant així economies d'escala que ara es veuen amenaçades.

En moments com els actuals cal ser molt vigilants per garantir la continuïtat del nostre sistema de salut. Continuïtat, que en temps de migradesa de recursos, passa per seguir innovant imaginativament en la gestió que l'ha caracteritzat en els darrers decenis. Una gestió moderna i de qualitat que poc té a veure amb l'aplicació dogmàtica d'ideologies neoliberals o amb despropòsits com el cas de l'Escala. Als empordanesos ens queda esperar que els Reis Mags de l'Orient ens portin una revisió d'aquesta adjudicació tan raonadament qüestionada.