dilluns, 29 d’octubre del 2007

Grazie Avvocato!.

Sense voluntat de pontificar o d'atribuir-me la funció de crític musical: Inoblidable visita de Paolo Conte a Girona. Amb setanta anys i una veu que a voltes desdibuixava la melodia fins a esdevenir recitació, Conte ens va oferir un gran concert. La completa banda que l'acompanyà sonava pulcra, impecable, i de vegades tenia la impressió d'estar assistint a un concert d'excel·lents instrumentistes jazzístics -Sotto le stelle del jazz-. També és d'agrair que Conte no sermonegi entre cançò i cançò tal com ens tenen acostumats alguns cantautors nostrats, i això que l'italià, en la seva vida civil, tampoc defuig el compromís polític i social.

El moment més emotiu del concert?. Per mi, sens dubte quan Conte, solitari al piano, interpretà Genova per noi.

Us deixo un video de la cançò més coneguda de l'Avvocato, i que no va tocar ahir a l'Auditori. Popularitzada per Adriano Celentano (Itàlia en estat pur!), Azzurro ha entrat a la categoria d'himne pels italians.



"E allora io quasi quasi prendo il treno e vengo, vengo da te,
Ma il treno dei desiderin ei miei pensieri all'incontrario va..."

divendres, 26 d’octubre del 2007

"Les Benignes", o l'holocaust definitiu.

Crec que així es titula la traducció catalana, editada per Quaderns Crema, de la novel·la en francès Les Bienveillantes, del nord-americà resident a Barcelona Jonathan Littell. A principis d'any us en vaig parlar en aquest post. Per mi és la millor novel·la sobre la Segona Guerra Mundial. Recorrent, paradoxalment, a la tècnica d'humanitzar els nazis, l'autor aconsegueix transportar al lector a una realitat sumament dura i escruixidora. Retingueu aquest llibre, se'n sentirà a parlar. A França ha protagonitzat el darrer any literari, obtenint el premi Goncourt i aconseguint vendre més de 750.000 exemplars. El comentari de l'Emili Teixidor a l'Avui.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

Paradoxa.

Tot analitzant els moviments dels darrers mesos als partits polítics catalans, observem que en dos casos, PP de Catalunya i PSC, el seu corresponent màxim responsable ha abandonat la formació (per cert, amb un sorollós cop de porta). De vegades, la voràgine informativa ens fa oblidar la importància d’esdeveniments com aquests. Cal subratllar-ho: els qui han esparrecat el carnet no són actors secundaris, sinò ni més ni menys els càrrecs orgànics de major jerarquia del respectiu partit i protagonistes indiscutibles de la política catalana del darrer deceni. També una altra formació, CiU, ha vist ben a prop la possible ruptura de la federació, i tots els catalans hem assistit a proclames expresses per al trencament de la mà de diversos membres de la mateixa. En totes aquestes formacions el procés ha anat acompanyat d'intensos debats que no només han estat interns. Per tot plegat em sembla certament esbiaixada la tendència d'associar només ERC a les tensions internes intrapartidàries. I més tenint en compte la impossibilitat de les bases dels altres partits d'expressar-se directament a les sessions congressuals.

En qualsevol cas, tal com vaig manifestar en aquest post, els debats interns als partits, per apassionats que siguin, em semblen convenients i extremament saludables.

diumenge, 21 d’octubre del 2007

Capvespre.

En aquesta mortalla daurada de la setmana que en diuen capvespre de diumenge tot tendeix cap a una certa vaporositat. I amb el teclat al davant no resulta tan senzill com havia pensat escriure sobre el campionat del món de Rugby, la Conferència Nacional d'ahir, els papers de Salamanca o Pasqual Maragall. Quan els pensaments es rovellen més ràpidament que cap metall és potser el moment d'alçar el volum de l'amplificador, aclucar els ulls, i cedir el pas al soul acústic de Ben Harper and The Innocent Criminals -absolutament imprescindible el seu darrer disc, Lifeline-. Bona setmana.

It's late and I can't sleep
I've made promises that I can't keep
Cobblestones and broken bones,
has a kingdom but he's got
no home
Last night is still ringing in my head
like that lonesome whistle in the rain
I'm a fool for a lonesome train
I'm a fool for a lonesome train

divendres, 12 d’octubre del 2007

A Frankfurt els catalans ens hem agradat.

Viatge llampec d'un dia a Frankfurt. Insuficient per a captar l'impacte real a Alemanya del protagonisme de la cultura catalana com a convidada d'honor a la Fira del Llibre. I encara més insuficient per conèixer el nivell de negocis editorials en favor dels nostres editors i escriptors, ja que en definitiva aquest hauria de ser el principal indicador d'èxit de la participació a la Fira.

En canvi sí que tinc la percepció que la nostra participació a Frankfurt està resultant positiva en termes de psicologia col·lectiva. I és que començant pel gran discurs inaugural de Monzó i continuant per l'èxit organitzatiu de totes les activitats programades per l'Institut Ramon Llull, es pot afirmar que els catalans ens hem mirat i, vés per on, en aquesta ocasió ens hem agradat.

A Frankfurt, d'altra banda, vaig tenir ocasió de participar en l'obertura d'una mostra de dibuixos de diversos paisatges empordanesos de Günter Grass, realitzats per l'escriptor durant una estada a la Plaça de Madremanya el 2004 (vegeu notícia a El Punt i a Diari de Girona), així com en el sopar ofert pels joves cuiners gironins al Sónar de Frankfurt (informació a Diari de Girona i a El Punt).

No voldria acabar sense afegir-me a les felicitacions a Quim Curbet per la seva inspirada, elegant i pedagògica iniciativa del Frankfurt al Konig.

diumenge, 7 d’octubre del 2007

Conèixer una societat.

Ho recordava aquesta setmana l'Antoni Bassas: A Catalunya durant molts dies el programa televisiu amb més audiència és Escenas de matrimonio, de Telecinco. Aquest subproducte de la factoria de José Luís Moreno és doncs el programa líder a casa nostra, amb un important marge de diferència respecte als espais que li van al darrera. Insisteixo, la majoria de conciutadans de la nostra nació trien Escenas de matrimonio a l'hora de veure la tele, en comptes d'altres programes. La majoria.

Tinguem-ho present els periodistes, intel·lectuals, analistes i blocaires que pretenem interpretar la nostra nació. Tinguem-ho present els polítics i altres aventurers que pretenem millorar-la. És legítim treballar per qualsevol model de país. El que és imperdonable és desconèixer el país present.

Dit això, me'n vaig a veure l'Argentina-Escòcia dels quarts de final del mundial de Rugby de França amb un bon amic catalano-argentí. M'agrada compartir unes cerveses amb els afeccionats d'aquest noble esport. Endavant Pumas!.